THE VERDICT (1982)

 

1982. USA (20th Century-Fox). Director: Sidney Lumet. 129 minuts. Color.

Guió: David Mamet. Novel·la: The Verdict, de Barry Reed (1980).

Fotografia: Andrzej Bartkowiak. Música: Johnny Mandel.

Paul  Newman (Frank Galvin), Charlotte Rampling (Laura Fischer), Jack Warner (Mickey Morrissey), James Mason (Ed Concannon).

El dolorós preu

Frank Galvin és un advocat en hores molt baixes. La primera imatge ens el mostra jugant amb la màquina escurabutxaques d’un bar. Per la finestra veiem un carrer nevat. És l’hivern, i és tot un símbol. Galvin, patètica figura, es presenta als funerals per oferir els seus serveis a les vídues. Beu massa, s’emborratxa i destrossa el seu despatx, que sembla una cova. El troba a terra, grogui, el seu amic Mickey Morrissey. El renya, perquè li ha procurat un cas de negligència mèdica i no fa res. Una dona que anava de part ha quedat en estat vegetatiu per un error en l’anestèsia comès per l’Hospital St.Catherine de Boston. Galvin reacciona: parla amb la germana de la víctima -li fa creure que té secretària i molta feina- i s’entrevista amb el Dr.Gruber, el seu principal testimoni. Tot va sobre rodes: és un cas fàcil i un negoci segur, perquè obtindrà un terç de la indemnització. Salta eufòric pel carrer. Al bar, a més dels habituals, hi troba una noia molt guapa, Laura, que busca pis. Sembla que no li és indiferent. En vint minuts, l’advocat arrossinat s’ha convertit en un home amb grans esperances. Algunes es compliran, altres no. El film descriu la recuperació professional de Frank Galvin, però també la seva regeneració moral. Una seqüència és clau: la segona visita que fa a Deborah Ann Kaye, la dona que jeu en un llit condemnada a una mort en vida. L’advocat, que porta una càmera fotogràfica, la contempla i es contempla a ell mateix. Havia tingut un ideal de justícia quan era jove, abans que la vida el masegués. Però aquell ideal, somort durant tants anys, reneix en aquells instant.   

Galvin s’entrevista amb el bisbe i rebutja una compensació de 210.000 dòlars. El fet que la xifra es pugui dividir per tres reforça la sensació que l’estan comprant (amb 70.000 dòlars). No accepta, “perquè si agafo els diners estic perdut”. Morrissey es posa les mans al cap i l’adverteix que l’advocat de l’altra part és Ed Concannon. “He’s a good man”, diu Galvin; “He’s the prince of fucking darkness!”, exclama Morrissey. No li falta raó, perquè Concannon, a més de tenir tretze advocats al seu bufet treballant en el cas, ha enviat una espia al camp contrari. És Laura, la noia que Galvin ha conegut “casualment” al bar i que ara comparteix pis i despatx amb ell. La noia passa informes i Concannon actua, fent desaparèixer, per exemple, el Dr.Gruber, que se’n va de vacances al Carib. Contra les cordes es queda Galvin, que només troba un metge negre massa habitual en judicis sobre negligència mèdica.

El cas sembla perdut però remunta gràcies a una investigació il·legal de Galvin, que obre una bústia per descobrir on viu ara una infermera que ho sap tot. Morrissey, mentrestant, descobreix qui és realment Laura i li comunica a Galvin. És una bona seqüència al carrer,  muda i a distància. Filma sempre amb plans llargs Sidney Lumet, amb contenció i elegància. La càmera només s’acosta en els moments més dramàtics, com en l’extraordinari al·legat final de Galvin o en la victòria judicial. També ho fa quan Galvin es presenta furiós al bar on l’espera Laura i li clava una bufetada. La traïció no serà perdonada. La recuperació professional i la regeneració moral ha acabat tenint un dolorós preu. Al final del film, Laura, penedida i enamorada, truca i torna a trucar, però Galvin no despenja el telèfon. És un gran final per a una gran pel·lícula. Paul Newman, enorme en la derrota i en l’esperança, en la decadència i en la dignitat, mereixa l’Òscar, però li van negar per setena vegada.