1999. USA, UK. Director i guió: Michael Hoffman. 114
minuts. Color.
Obra: A
Midsummer Night’s Dream, de William Shakespare (1595-1596).
Kevin Kline (Cabdell; Bottom), Michelle Pfeiffer
(Titània), Rupert Everett (Oberon), Stanley Tucci (Puck), Calista Flockhart
(Helena), Anna Friel (Hèrmia), Christian Bale (Demetri), Dominic West
(Lisandre), David Strathairn (Teseu), Sophie Marceau (Hipòlita).
El somni d’una nit d’estiu és una de
les millors comèdies de William Shakespeare, una prodigiosa barreja d’amors que
es fan i es desfan, éssers fantàstics (fades i follets) que emboliquen la
troca, il·lusions i encanteris que duren una nit i l’endemà semblen somiats, i,
per acabar, la representació d’una obra catastròfica que conté, però, una
escletxa de veritat.
Teseu, el
duc d’Atenes, anhela el seu pròxim casament amb Hipòlita, la reina de les
amazones. Es presenta a palau Egeu, que exposa una queixa contra la seva filla
Hèrmia i contra Lisandre, que l’ha enamorada. Egeu ja té un marit pensat per
Hèrmia; es tracta de Demetri, el qual, però, també ha flirtejat amb Helena, que
està boja per ell. Teseu dicta sentència a favor dels desigs d’Egeu, i
adverteix a Hèrmia que si no es casa amb Demetri, només pot esperar la pena de
mort o una vida de clausura.
Hèrmia i
Lisandre fugen d’Atenes i s’endinsen en un bosc proper. Demetri els segueix, i
també la desconsolada Helena. Arriba la nit, l’hora de les fades i els follets.
Oberon, el rei de les fades, està enfadat amb Titània, la reina, per culpa d’un
petit patge de la Índia que ella no li vol cedir. Oberon envia Puck, el seu
follet de confiança, a buscar una rara flor el suc de la qual, vessat damunt
dels ulls de qualsevol, provoca la il·lusió que es desitgi. Mentrestant, al
bosc, un grup d’actors aficionats del poble assaja una obra –“Els amors de
Píram i Tisbe”- amb el desig d’interpretar-la en les celebracions del casament
de Teseu i Hipòlita. Puck, sempre a punt per fer-ne alguna, col·loca un cap
d’ase en l’actor més entusiasta de la colla, Cabdell. Per la seva banda,
Oberon, vessa el suc màgic a les parpelles d’una adormida Titània,
xiuxiuejant-li que, quan es desperti, s’enamorarà del primer que vegi, sigui el
que sigui, gat, ós o senglar. Titània es desperta i veu… Cabdell, amb cap
d’ase.
El suc
màgic provoca més conseqüències. Oberon, veient tan desconsolada Helena, demana
a Puck que vessi algunes gotes als ulls de Demetri, perquè se n’enamori, però
Puck es confon de noi i és Lisandre qui, quan es desperta, sent una passió
irrefrenable cap a Helena…
El film
Aquesta
pel·lícula trasllada l’acció de l’Atenes intemporal de l’obra de Shakesperare a
un poble d’Itàlia, Monte Athena, a finals del segle XIX. Pel bonic paisatge,
verd amb suaus turons, suposem que es tracta de la regió de la Toscana. És un
món de bicicletes, gramòfons i àries operístiques de banda sonora. Es fa un
gran ús de les bicicletes i és realment divertit veure Hèrmia, Helena, Lisandre
i Demetri pedalant amunt i avall pels camins del bosc. Puck, quan en veu una,
no sap què és aquest estrany artefacte, però la prova i, com que és un follet,
en un tres i no res hi sap anar.
Un altre
punt fort del film és la divertidíssima representació de l’obra “Breu i
ensopida escena dels amors del jove Píram i la seva Tisbe, una comèdia molt
tràgica” per part d’en Cabdell, ja recuperat del cap d’ase, i companyia. Hi ha
un gran contrast el magnífic teatre, d’un luxe vienès, i la representació, que
no pot ser més caòtica i inepte. A Cabdell, que fa de Píram, li agrada tant de
suïcidar-se amb l’espasa que ho fa dues vegades. Tothom es mor de riure. Però
llavors arriba Tisbe, que lamenta la mort de Píram, i les seves paraules, dites
amb emoció per l’actor que fa de Tisbe, arriben al cor del públic, que calla
corprès. El dolor de Tisbe és el dolor que tots sentim quan se’ns mor algú
estimat. Fins i tot en l’obra més lamentable, hi pot haver un moment on es
reveli la veritat de la vida.
També
caldria destacar la brillantor amb què el film resol l’enamorament surrealista
de Titània per Cabdell, l’home del cap d’ase.
Res no
falla en aquest film, que trasllada molt bé a la pantalla la desbordada
comicitat i els captivadors elements fantàstics de l’obra. Els anys noranta van
ser especialment bons pel que fa a l’adaptació de les comèdies de William
Shakespeare. Recordem Much Ado About Nothing (Molt soroll per res, 1993) de Kenneth Branagh, o la més
desconeguda, però igualment magnífica, Twelfth
Night (Nit de reis, 1996), de
Trevor Nunn, amb Imogen Stubbs. Així doncs, El
somni d’una nit d’estiu completa una admirable trilogia. La pel·lícula
esporga part del text, però és fidel a l’obra, i compta amb un gran
repartiment, en què destaquen Rupert Everett i Stanley Tucci com a Oberon i
Puch, i Calista Flockhart i Anna Friel, com a Hèrmia i Helena; també, en el
paper de més patetisme, Kevin Kline.
