1936. Metro-Goldwyn-Mayer. Director: George Cukor. 109
min. B/N (12 des.)
Guió:
James Hilton, Zöe Akins, Frances Marion: Llibre: La Dame aux camélias, d’Alexandre Dumas, fill, novel·la (1848) i
obra de teatre (1852).
Productor: Irving Thalberg. Fotografia: William
Daniels, Karl Freund.
Greta Garbo (Marguerite
Gautier), Robert Taylor (Armand
Duval), Lionel Barrymore (Monsieur Duval), Elizabeth Allan (Nichette), Henry
Daniell (Baron de Varville).
Altres
títols: Le roman de Marguerite Gautier
(F).
L’art de la mort sublim
París, 1847.
Marguerite Gautier sembla feliç i despreocupada, però quan una cortesana com
ella li diu que si no vigila amb els diners acabarà tornant a la casa de pagès
d’on va sortir, ella contesta: “Cows and chickens
make better friends than I've ever met in Paris.” Somriu per
fora Marguerite Gautier, beu i balla, però per dins és tot desengany i
malenconia. A l’Òpera coneix
dos homes: el baró de Varville i Armand Duval. Li convé més el primer, que és
molt ric, i Marguerite es converteix en la seva amant. El jove Duval, però, la
ronda. Un dia que el baró és fora de viatge, Duval assisteix a un sopar a casa
de la cortesana. La companyia és molt vulgar, i els convidats arriben a
l’extrem, quan Marguerite cancel·la la festa perquè es troba malament,
d’endur-se tot el menjar. “These are the only friends I have and I'm no better
than they are”, diu Marguerite, però no és cert: ella, tot i el seu ofici, és sensible,
espiritual, i d’una bellesa sublim (és Greta Garbo!). Veuen junts retrats de la
família d’Armand, i Marguerite, en referència als trenta anys de feliç
matrimoni dels pares, diu: “You will never love me thirty years; no one will”. És fatalista la Gautier, i té
motius per ser-ne.
Armand
Duval, amb passió, li declara el seu amor i li
demana que l’acompanyi al camp. Tot seguit, Marguerite trenca relacions amb el
baró, el qual, com a comiat, li clava una bufetada. Arriba un interludi de
felicitat bucòlica, al camp, amb Gautier i Duval a l’aire lliure, fent
passejades. No gaire lluny, però, hi ha l’enorme mansió del baró, que és com
una amenaça a la felicitat de Marguerite.
Tot canvia amb
l’arribada del pare de Duval. Alarmat per les relacions del seu fill amb una
dama de reputació tan escassa, el pare exigeix la separació, però quan s’adona
de la sinceritat amorosa de Marguerite, li reclama un sacrifici, amb l’argument
que ella mata el dret que té Armand de viure una vida normnal. Marguerite hi
accedeix i quan Duval torna, es fa la cortesana frívola i fastiguejada de
l’avorrida vida camperola. Reprèn relacions amb el baró, torna a París, va
perdent la salut. Duval la detesta i l’adora, tot alhora. Guanya l’adoració, per
descomptat, i impressiona quan cau de genolls davant d’ella i, desesperat,
suplica: “I’ll beg, I’ll borrow, I’ll steal, but I must be with you always,
always.”
La tragèdia acaba
amb Marguerite Gautier sola i abandonada, morint-se amb un sol amic compadint-se
d’ella. Armand arriba just abans que es mori i Marguerite, en veure’l, té un
últim esclat de felicitat.
Marguerite: It's
you. It's not a dream.
Armand: No, it's
not a dream. I'm here with you in my arms, at last.
Marguerite: At last.
Armand: You're
weak.
Marguerite: No, no.
Strong. It's my heart. It's not used to being happy.
Aquesta pel·lícula, impecable en la narració,
en el retrat d’època i en els vaivens emocionals, va ser l’última produïda pel
“noi meravelles” de la Metro, Irving Thalberg, i és el millor testament
possible del seu talent i de la seva dedicació. Greta Garbo, fascinant, capta
totes les mirades, expressa tots els sentiments i deixa anar amb estil
incomparable tot de frases memorables. N’apunto una darrera: “I always look well when I'm near death”.
Com si
l’esgotament vital de Marguerite es correspongués al seu propi esgotament
cinematogràfic, la divina Garbo només faria tres pel·lícules més.
