2021. GB (Eon), USA. Director: Cary Joji Fukunaga. 163 min. Color.
Guió: N.Purvis, R.Wade, C.J.Fukunaga, P.Waller-Bridge. Mús: Hans
Zimmer.
Daniel Craig (James Bond), Léa Seydoux (Madeleine Swann), Rami Malek
(Lyutsifer Safin), Lashana Lynch (Nomi), Ralph Fiennes (M), Ana de Armas
(Paloma).
Daniel Craig, el Bond més rústic i eixut, va dir adéu a
l’agent 007 amb un film notable, per sota de Casino Royale (2006) però
molt superior a les tres anteriors entregues: la paupèrrima Quantum of
Solace (2008), la irregular Skyfall (2011) i la mediocre Spectre
(2015). El brutal Craig, tan convincent com sempre en les escenes d’acció,
aquesta vegada sembla que s’esforci més en el terreny sentimental i en el camp
dels comentaris enginyosos. Quan entra de nou al despatx de M, es pregunta: “Is
this desk bigger or have you gotten smaller?”
El film reprèn amb intensitat la història d’amor amb la
proustiana Madeleine Swann (magnifica Léa Seydoux), però, evidentment, els dies
feliços s’acaben aviat. Un malentès els separa i és amb tristesa que veiem la
pobra Madeleine abandonar temporalment el film. La substitueix, en un entonat
episodi cubà, Ana de Armas, molt sexy i divertida interpretant una agent de la
CIA, Paloma, amb poca experiència... o potser no tan poca. Fins a mitja
pel·lícula, l’acció és brillant, ja sigui a Cuba o abans, a Matera, al sud
d’Itàlia, amb un espectacular salt de moto. De més a menys va el film en aquest
sentit.
La pel·lícula abandona el divertiment i recupera la
profunditat emocional quan Bond retroba Madeleine Swann a Londres, en el cant
de cigne de Blofeld. És especialment brillant la seqüència perquè, a la tensió
amorosa derivada del fet de retrobar-se després de tant temps, s’hi afegeix un
element molt pertorbador: el fet que Madeleine, infectada d’un virus molt
sofisticat, intenta no tocar Bond per no infectar-lo; però això, l’agent 007,
no ho sap i queda molt desconcertat.
El film, que ja tenia alguns problemes (la nova agent 00,
negra ella, tan tòpica; l’escena d’acció que acaba al bosc, de nit, pobra pel
nivell bondià habitual), s’enfonsa -sí, es pot dir així- al llarg tram final,
perquè el dolent és molt poca cosa, un xicotet pertorbat com n’hi ha tants al
planeta, i no té interès. El desenllaç, inaudit a tota la sèrie Bond, inclou la
mort de l’agent 007, que espera estoicament l’arribada del míssil que ho
destruirà tot. Francament, no està bé. A James Bond, no se’l mata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada