1923. USA (Paramount). Director: Cecil B. DeMille. 136 minuts. B/N
Guió: Jeanie MacPherson. Fotografia: Bert Glennon, Peverel Marley, etc.
Richard Dix (John McTavish), Rod La Rocque (Dan McTavish), Leatrice Joy (Mary), Edythe Chapman (Martha MacTavish), Theodore Roberts (Moisès), Charles De Roche (el faraó Ramsès II), Nita Naldi (Sally Lung).
Els
Deu Manaments
de 1923 no és una primera versió, muda i en blanc i negre, del colossal film
bíblic de 1956; o nomes ho és parcialment, perquè les escenes bíbliques tan
sols representen un terç del metratge (45 minuts). La resta és un melodrama
contemporani dedicat a demostrar que si vius d’esquena als Deu Manaments el
càstig diví serà terrible.
Cecil
B. De Mille, home amb un gran ardor bíblic, brilla en el primer terç,
especialment descrivint la dura vida de l’esclavitzat poble d’Israel, fuetejat
sens fi pels cruels egipcis. Com que hi ha poc temps, ens saltem les nou
primeres plagues i passem directament a la desena, amb Moisès amenaçant el
Faraó amb la mort del seu primogènit. De Mille se supera a si mateix en aquest
fragment, admirable per la seva força expressiva. Hi ha un gran Faraó (un
Charles De Roche de posat greu, millor que el posterior i més pirotècnic Yul
Brynner) i hi ha un Moisès discret (l’eclipsaria sense esforç Charlton Heston
el 1956). La separació de les aigües del Mar Roig, feta amb gelatina, és prou
convincent, però el tram final, amb Moisès dalt del Mont Sinaí, amb els Deu
Manaments apareixent de forma explosiva i amb els jueus a baix adorant el
Vedell d’Or, és millorable. De Mille, campió de la lascívia (per denunciar-la,
després d’exposar-la llargament), va estar més inspirat altres vegades.
Arribats
aquí comença el melodrama contemporani. De Mille i la seva guionista habitual,
Jeanie MacPherson, devien ser molt conscients que després d’un pròleg bíblic de
tal magnitud, la resta de film, ja sense esfinxs, faraons ni vedells d’or,
necessitava tenir emocions fortes per no decebre l’espectador. No es pot negar
que s’hi van esforçar i van triomfar plenament creant la inoblidable família
McTavish, amb una mare molt religiosa, un fill bo complidor dels Deu Manaments
i un fill dolentot que en renega obertament. Acullen una noia, Mary, indiferent
en temes religiosos. Els dos germans se n’enamoren i ella escull el dolentot,
Dan (té més ritme, el sagal). Quan se’n van de casa, el xicot, eufòric, anuncia
al seu germà, John, que pensa incomplir tots els Deu Manaments: “Johnnie,
we’re going to LIVE! We’ll break all ten of your old Commandments, and we’ll
finish rich and powerful -with the world at our feet!”
No,
no acaba en Dan McTavish amb el món als seus peus. Acaba fatal. Convertit en
constructor, edifica una gran església estalviant en ciment per fer més calés,
i a mig fer l’església s’enruna quan hi ha una persona visitant les obres: la
mare! Cal fer constar, per mostrar que el film no és tan simple com podria
semblar, que la mare, mentre agonitza, entona el mea culpa davant del fill
dolent: “Whatever you’ve done, is all my fault: I taught you to fear
God, instead to love Him.”
La
pel·lícula, narrativament prodigiosa, està interpretada amb una vitalitat
contagiosa per tot el repartiment. A nivell visual destaca una memorable escena
en què Mary puja a dalt de tot de l’església en obres amb un muntacàrregues. Jo
diria que King Vidor, quan rodava The Fountainhead (1949), s’hi va
inspirar força.
