WOLFS (2024)

 

2024. USA (Apple TV). Guionista i director: Jon Watts. 108 m. Color. (27 set)

Fotografia: Larkin Seiple. Música: Theodore Shapiro.   

George Clooney, Brad Pitt, Amy Ryan (Margaret), Austin Abams (el noi). 

Carisma i foscor

Dos “netejadors” d’escenes criminals, George Clooney i Brad Pitt, es presenten gairebé al mateix temps en una habitació de l’hotel Delon (un homenatge?), on un jovencell s’ha matat accidentalment saltironejant al llit abans de tenir relacions amb una important fiscal de Nova York. El punt de partida, artificiós com és, no deixa de ser prometedor, però la pel·lícula no té gran cosa i ho confia tot a l’indiscutible carisma dels dos protagonistes. Jon Watts, guionista i director, demostra limitacions en els dos àmbits.

L’argument és fluix, escàs i allargassat, i els diàlegs, suposadament enginyosos per dissimular les deficiències de la trama, són repetitius i avorrits. Watts no és Tarantino. Com a director, la cosa no millora perquè deu ser ell qui ha ordenat al director de fotografia una il·luminació tan escassa. Cansa molt, tanta foscor. És un greu error. Recordem Collateral (2004), film nocturn i magistralment il·luminat.

La pel·lícula té algun gir argumental bo -el jovencell no està tan mort- pero en general té poca vida. Feixucs i pansits hi deambulen Clooney i Pitt, ja tenen una edat. Al tram final, apareixen complicacions argumentals i debats morals que volen motivar l’espectador, però no ho aconsegueixen. Són tardans i gratuïts. El darrer pla del film, per cert, sembla voler rememorar el de Butch Cassidy and the Sundance Kid (1969), amb Paul Newman i Robert Redford, però la distància és sideral.

TROY (2004)

 

2004. USA, UK. Director: Wolgang Petersen. 163 minuts. Color.

Eric Bana (Hèctor), Brad Pitt (Aquil·les) Diane Kruger (Hèlena), Orlando Bloom (Paris), Sean Bean (Ulisses), Peter O’Toole (Príam), Brian Cox (Agamèmnon).

La Ilíada

Troia és una pel.lícula èpica sensacional. Per aquell qui hagi llegit La Ilíada és un somni fet realitat. Els exquisits protesten per les llibertats que el film es permet, com ara que la Guerra de Troia va durar molts anys i no quatre dies. Però si a Shakespeare li aplaudim la compressió dramàtica -agrupar esdeveniments allunyats en el temps- ¿per què no fem el mateix amb Troia? Sí, algunes llicències són excessives, com ara que Agammèmnon mori a mans de Briseida i no torni a Grècia (per ser assassinat) , però no té més importància.  

Troia és una gran adaptació de la Ilíada, vistosa, èpica, colossal, però també molt delicada en els moments més íntims. Tot és aquí: la fúria assassina d’Aquil·les, la gran dignitat d’Hèctor, el silenciós patiment d’Andròmaca, l’ànsia de poder d’Agammèmnon, el desig de venjança de Menelau, la feblesa de Paris, la bellesa llegendària d’Hèlena, la intel·ligència d’Ulisses, la ferotgia d’Àjax, la ingenuïtat del pobre Patrocle… Els actors es fan seus els mítics personatges amb gran convicció. Brad Pitt i Eric Bana són i seran ja per sempre Aquil·les i Hèctor. El primer vol que el seu nom perduri, aspira a la immortalitat i per això s’apunta a la Guerra de Troia, encara que la seva mare li ha dit que hi morirà; Hèctor, en canvi, guerrer més amant de la pau que de la guerra, només pretèn assaborir una vida tranquil·la al costat de la seva esposa Andròmaca i del seu fillet.

Pobre Hèctor! Primer veu com el seu frívol germà s’emporta Hèlena d’Esparta; després contempla la covardia de Paris, que l’obliga a matar Melenau a traïció; més tard, no pot convèncer el seu pare, el rei Príam, que seria un error atacar els grecs a la platja; després, creient que lluita amb Aquil·les, mata el jovenet Patrocle; finalment, es veu obligat a lluitar amb Aquil·les. El combat dels dos herois principals de la Guerra de Troia és impressionant. Des de dalt del palau de Troia, Príam, Paris, Hèlena i la soferta Andròmaca, que tot plegat ja deixa de mirar, assisteixen a la mort d’Hèctor. La pel·lícula no acaba on ho fa La Ilíada (el funeral d’Hèctor) sinó que també inclou la popular història del cavall de Troia, per no decebre els espectadors. Però el drama ja ha acabat.

En fi, la Ilíada s’ho mereixia, i així ha arribat a milions de persones que mai no la llegiran. Aquest film conté alguns efectes digitals (la immensa flota grega creuant el mar, per exemple), però es va rodar a l’aire lliure, i el sol és el sol i la pols és la pols. Hollywood, de tant en tant, encara és Hollywood.