1953. USA (20th Century Fox). Director:
Henry Hathaway. 96 minuts. Color.
Prod: Otto Land. Guió: Ivan Goff, Ben Roberts.
Novel·la: White Witch Doctor, de
Louise A. Stinetorf (1950). Fot: Leon
Shamroy. Música: Bernard Herrmann.
Robert Mitchum (John ‘Lonni’ Douglas), Susan Hayward
(Ellen Burton), Walter Slezak (Huysmann), Mashood Ajala (Jacques).
La
saviesa dels proverbis bíblics
Encara que com a aventura africana resulti una
mica sospitosa (per les estretors forestals i per la presència d'un simi poc
simiesc), aquest film desplega encant a dojo, gràcies als seus protagonistes,
Susan Hayward i Robert Mitchum, pletòrics. Hayward és Ellen Burton, una
infermera, vídua recent, que es presenta al Congo belga el 1907 (de fet, aquest
és el darrer any del Congo propietat exclusiva del terrorífic rei belga Leopold
II) per complir el somni daurat del seu difunt marit. Mitchum és Lonni Douglas,
caçador i el que faci falta, un home que ja no contempla l’Àfrica amb il·lusió
sinó amb esgotament. Té un soci, Huysmann, obsessionat en descobrir de quina
tribu prové un collaret d’or que va trobar anys enrere. Per això ja li està bé
que Lonni acompanyi Ellen riu amunt, cap a l’interior del Congo, on la infermera
espera treballar per a la llegendària doctora Mary. No hi ha està d’acord,
Lonni, que troba l’afer perillós per a una dona sola; s’hi entesta amb ardor
Ellen, convençuda de la seva missió.
El viatge no és fabulós en termes
paisatgístics però sí dramàticament.
Ellen demostra valor i coneixements salvant la vida de l’esposa del cap
d’una tribu. El bruixot de la tribu, indignat per la competència deslleial, ja
llisca de nit, vestit de lleopard, cap a la tenda d’Ellen, l’esquinça amb una
urpa i hi deixa anar una taràntula mortal. Superat l’incident, continuen riu
amunt i finalment arriben al modest “hospital” que la doctora Mary ha aixecat
enmig de la selva. Però la doctora Mary acaba de morir. Ni tan sols pot dir
unes últimes paraules a Ellen. Lonni proposa el retorn, però Ellen ho descarta
totalment. Quan ell l’avisa que la doctora Mary caçava ella mateixa animals per
proveir de menjar l’hospital, Ellen ja agafa l’escopeta i se’n va decidida cap
a la selva. És Susan Hayward, i el coratge no se li suposa, el té. El calmós
Robert Mitchum li informa que potser una mica de munició li aniria bé. Ella
n’agafa una capsa d’una revolada i cap a la selva que se’n va, només per
descobrir tot seguit que ha agafat unes bales massa petites. En Mitchum apareix
per allà, mirant-s’ho divertit, i ella protesta airadament. No perd la calma el
caçador, que per rebaixar-li el nervi a l’atabalada infermera, li diu aquestes
memorables paraules: “After this you might remember what the good folks
said: ‘Pride goeth before destruction, and an haughty spirit before a fall’”.
(1)
En aquells temps gloriosos, aquesta mena d’amables disputes eren el preludi de l’amor, i això passa també en aquest film, tan agradable de contemplar. Tot el tram final, prou convincent, se centra en la cobdícia de Huysmann, progressivament despietat. Naturalment, els espectadors confiem en Robert Mitchum, desmenjat per tendència natural, però decidit i implacable quan cal entrar en acció. No ens defrauda, és clar, i al final, somriu feliç abraçat a la meravellosa Susan Hayward.
(1)
“Al davant de la ruïna, la supèrbia; al davant de la caiguda, l’esperit
altiu”, diu la Bíblia de Montserrat. Una altra versió és: “L’orgull
s’encamina al desastre, l’arrogància acaba per terra.” Proverbis 16:18
