1968.
USA (Malpaso-UA). Director: Ted Post. 116
minuts. Color.
Guió: Leonard Freeman, Mel Goldberg. Música: Dominic
Frontiere.
Clint Eastwood (Marshal Jed Cooper), Inger Stevens
(Rachel Warren), Pat Hingle (jutge Fenton), Ed Begley (Cap. Wilson), Ben
Johnson (marshal Dave Bliss), Charles McGraw (Sheriff Calhoun).
Després de passejar-se per Almeria amb un
ponxo, Clint Eastwood va
tornar als Estats Units, va crear la Malpaso Film Company i va fer aquest
western. No és extraordinari, però sí molt més interessant que els tres
spaghettis que va rodar sota la direcció de Sergio Leone. Té més ritme, millors
actors i una credibilitat -tant del paisatge com del món que retrata- que només
tenen els westerns fets als Estats Units (el western italià és una paròdia del
gènere). Figura com a director Ted Post, però segons sembla, cal
atribuir-ne la realització a Clint Eastwood.
La pel·lícula té un peu a cada banda: un peu
al western clàssic i un peu a l’espagueti. La influència italiana es nota en
l’abundància de pòtols sense afaitar entre els secundaris, en una planificació
massa carregada de zooms i en una música molt carregosa que martelleja cada
moment fort -o no tan fort- de la pel·lícula. No és cap novetat l’argument,
centrat en una venjança. Jed Cooper, acusat injustament d’assassinat i de robar
bestiar, és penjat per nou homes; el marshal Dave Bliss el salva a l’últim
moment, es demostra la seva innocència i el jutge Fenton li ofereix una placa.
Cooper accepta ser sheriff per dur a terme la seva venjança.
La pel·lícula no abusa de tiroteigs, ofereix
una bona seqüència al desert i es permet, a més, alguna reflexió. Jed Cooper,
esfereït per la contundència del jutge, que penja gent a tort i a dret, li
pregunta quina diferència hi ha entre un linxament en un arbre i una execució
en una plaça pública amb la bandera americana. El diàleg, que es produeix quan
uns nois molt joves estan a punt de ser penjats, és molt interessant:
Cooper: Escolta, m’és igual com t’ho miris. Tant si hi ha nou homes enmig
d’un camp amb una corda bruta o un jutge amb la seva toga davant la bandera
americana… Aquests nois estaran tan morts com si els haguessin linxat.
Fenton: Tens raó, Cooper, igual de morts, però no
hauran estat linxats. Van ser jutjats. I si no captes la diferència, és millor
que et treguis aquesta estrella ara mateix! (1)
El millor del film és el personatge d’Inger Stevens, la dona que surt al carrer quan arriba la “gàbia
dels conills” (el carro dels presoners) per veure si hi ha els dos homes que li
van matar el marit i després la van violar. Surten en carreta, de pícnic, Clint
Eastwood i Inger Stevens, com sempre han fet els sheriffs dels westerns. Ell li
vol fer un petó, ella li explica la seva història; plou i es refugien en una
cabana; ell, encara convalescent, tremola i ella l’abraça perquè entri en calor
i, fent això, s’allibera. Són vuit minuts extraordinaris. Sabia on volia anar,
Clint Eastwood, ja el 1968. El cognom del seu personatge -Cooper- ja ho
suggereix. La frase del jutge -“Agafa la placa, Cooper”- és una
promesa de fidelitat al gènere. La compliria Clint Eastwood amb The Outlaw
Josey Wales (1975), Pale Rider (1985) i Unforgiven (1992);
també, des de la nostàlgia, amb Bronco Billy (1980).
(1) Cooper: Well, I don’t care how you
slice it –whether there’s nine men out in the plains with a dirty rope or a
judge with his robe on in front of the American flag –those boys are going to
be just as dead as if they’d been lynched.
Fenton: That’s right, Cooper, just as dead , but
they won’t have been lynched. They would have been judged. And if you can’t see
the difference, you’d better take off that star right now!
