2002. França. Director: François Ozon. 111 minuts. Color.
Catherine Deneuve (Gaby), Isabelle Huppert (Augustine), Fanny Ardant (Pierrette), Virginie Ledoyen (Suzon), Ludivine Sagnier (Catherine), Emmanuelle Béart (Louise), Danielle Darrieux (Mamy), Firmine Richard (Chanel).
Joc i estil
A la manera
d’Agatha Christie i de tot whodunit que vulgui merèixer el títol, aquest
film presenta un mort inesperat -l’home de la casa, que apareix apunyalat al
llit de bon matí- i tota una colla de candidats, en aquest cas candidates. Són
les vuit dones del títol: la poc afligida Gaby, esposa del mort; la neuròtica
Augustine, germana de Gaby; Pierrette, germana del mort, llagasta de categoria;
la bella Suzon, filla gran del difunt; l’espavilada Catherine, la filla petita;
la falsa impedida Mamy, la mare del mort; la descarada Louise, criada i amant del
difunt; i la cuinera Chanel. Com pertoca, tot passa en un lloc tancat, de
díficil accès i d’impossible sortida: una elegant casa lluny de la ciutat, un
dia d’hivern, en plena nevada. A diferència del whodunit habitual, aquí
no hi ha policia ni detectiu que faci interrogatoris.
Les vuit
dones s’alternen en el paper de detectiu aficionat i, de seguida, les mentides
i els secrets més inconfessables surten a la llum. De fet, potser hi ha un excés
de secrets i mentides. Certa contenció hauria convingut. Encara que el whodunit
és un gènere artificiós per essència, no cal excedir-se en el joc,
perquè hi ha el risc de perdre la mínima credibilitat necessària. Per
desgràcia, això és el que passa en aquest film i a mitja partida ja no creiem
en els personatges.
Per tant,
domina el joc, el pur espectacle, i no es pot negar que és considerable i que
permet contemplar el film amb satisfacció fins al final. A part d’un guió
desenfrenat, hi ha una estilitzada recreació d’època (anys 50), especialment en
el vestuari de les actrius, i hi ha també una agraïda part musical. Vuit
cançons, procedents del pop francès del anys 60, una per a cada actriu, van
apareixent puntualment i serveixen per posar pausa i comentari als excessius
diàlegs. En destacaria quatre: “Message personnel”, l’immortal tema de
Françoise Hardy, aquí cantat per Isabelle Huppert; “Papa t’es plus dans le
coup” i “Mon amour, mon ami”, cantats i ballats amb gràcia per Ludivine Sagnier
i Virginie Ledoyen, respectivament; i finalment, “Toi jamais”, cantat per Catherine
Deneuve amb gran charme.
