1953.
Japó (Shochiku). Director: Yasujiro Ozu. 136 minuts. B/N (3 novembre)
Guió:
Kogo Noda, Y.Ozu. Fotografia: Yuharu Atsuta. Música: Takanobu Saito.
Chishu
Ryu (Shukichi Hirayama), Chieko Higashiyama (Tomi), Setsuko Hara (Noriko),
Haruko Sugimura (Shige), So Yamamura (Koichi), Kyoko Kagawa (Kyoko).
La
bondat estèril
Les decepcions són la matèria de què està feta
la vida, podríem dir que afirma aquesta gran pel·lícula de l’incomparable
Yasujiro Ozu. Hi ha decepcions tolerables -formen part de l’essència de la vida
i es van comprenent al llarg dels anys- i hi ha decepcions insuportables,
autèntiques frustracions. Contes de Tòquio, film amb una progressió
dramàtica prodigiosa, fa un retrat precís i molt punyent d’aquesta vida
agredolça, i ho fa amb calma i sense èmfasi, fins al final, en què l’emoció es
desborda en l’antològica confessió de Noriko.
Noriko és la viuda de Shoji Hirayama,
desaparegut durant la guerra. Shoji era el tercer dels cinc fills dels
Hirayama. Ara, el vell matrimoni -ell, Shukichi; ella, Tomi- fa un llarg viatge
fins a Tòquio per veure els dos fills grans -Koichi, metge; i Shige,
perruquera- i també a Noriko, que viu sola. La primera decepció ja l’anticipa
un d’aquells plans llargs i desolats, sense ningú, que sol fer Ozu; en aquest
cas, de les xemeneies fumejant d’una fàbrica. Koichi, se n'adonen ara els seus
pares, no és un gran metge de Tòquio, com ells es pensaven, sinó un simple
metge de barriada. Koichi està molt ocupat, els néts són malcarats i
capritxosos. Els vells Hirayama es traslladen a casa de Shige, on també fan
nosa. Shukichi (el gran Chishu Ryu, pura essència del cinema d’Ozu) comenta de
passada que Shige ja no té el caràcter amable i dolç que tenia quan era petita.
Les decepcions, doncs, s’acumulen. Els fills
facturen els seus pares a Atami, un hotel balneari, vora la platja, magnífic de
dia, però insuportable de nit, per l’alegria nocturna dels joves que hi fan
estada. No és un lloc per a una parella d’avis. En el seu viatge a Tòquio, els
Hirayama només troben una càlida benvinguda en Noriko, la seva jove. Noriko,
fins i tot, ha demanat un dia de festa a la feina per estar amb ells. (Amb
antipatia, per cert, li concedeix el dia el director de l’oficina on Noriko treballa,
que li recorda de seguida que li descomptarà del sou. Realment, és de les coses
que més m’han entristit de la pel·licula: tens la Setsuko Hara a la feina i la
tractes així!).
Poc temps després de tornar del viatge, la
mare, Tomi, que ja s’havia trobat malament a Tòquio, mor. L’endemà mateix del
funeral, Shige, la germana gran, ja demana un xal i el millor quimono de la
mare a Kyoko, la germana petita, que encara viu a la casa familiar. La decepció
de Kyoko és enorme. Koichi i Shige, els germans grans, semblen haver sentit poc
la mort de la mare i se n’han tornat de seguida cap a Tòquio. Noriko, que es
queda uns quants dies a la casa, li fa entendre a Kyoko que els seus germans casats
tenen una altra família, i procuren per
ella, i els pares, en canvi, són el passat. Si ella tingués una família, faria
el mateix que Koichi i Shige. La naturalesa humana és així. Protesta Kyoko: “No
és decebedora la vida?”. Respon Noriko: “Sí que ho és”.
Quan Kyoko és fora, Noriko plora desconsoladament.
Ella, campiona de la contenció nipona, ja no pot contenir-se més. Els elogis a
la seva bondat l’han destrossada. La seva vida és trista i solitària, i la seva
bondat cap als altres, que és l’únic que pot oferir al món, no la propulsa cap
a la felicitat sinó que justament l'ancora en el seu present d'infelicitat pura. Una conclusió realment demolidora.
