CAFÉ SOCIETY (2016) * *

 

2016. USA. Guionista i director: Woody Allen. Fot: Vittorio Storaro. 96 m. Col.

Jesse Eisenberg (Bobby Dorfman), Kristen Stewart (Veronica ‘Vonnie’ Sybil), Steve Carell (Phil Stern), Blake Lively (Veronica Hayes), Corey Stoll (Ben Dorfman).  

Luxe i esplendor  

Woody Allen va tornar de nou als anys 30 de la mà d’un alter ego juvenil, Bobby Dorfman, un jove de Nova York que es trasllada a Hollywood, on passa a treballar pel seu oncle, Phil Stern, exitós agent d’estrelles del cinema. Poc li dura l’enlluernament pel glamour de Hollywood –les grans mansions, les festes, les estrelles-, pura façana d’un món fals sense interès, però s’enamora de Vonnie, la secretària del seu oncle. Ella, però, ja té un altre home a la seva vida, justament… l’oncle. Vonnie dubta entre el jove prometedor i el ric veterà, i al final escull l’aposta més segura. Bobby torna a Nova York, on es fa càrrec del luxós club nocturn del seu germà Ben, un gàngster que es desfà de la gent que el destorba banyant-la en formigó. Bobby, melancònic, es passeja pel club saludant la selecta clientela fins que un dia entra al club Vonnie, i l’oncle. Ah, sempre ens quedarà París, vull dir Los Angeles… L’ombra de Casablanca s’apodera de la pel·lícula i la converteix en allò que ja mig era: un embolcall decoratiu amb molt poca substància. Només faltava, per acabar de badallar, algun passeig per Central Park culminat amb la inevitable declaració d’amor a Nova York. Podem anotar una frase del frustrat Bobby Dorfman: “La vida és una comèdia escrita per un escriptor de comèdies sàdic.”(1)    

Així doncs, la pel·lícula, una de les més cares de la carrera de Woody Allen, destaca sobretot pels escenaris, els decorats i el vestuari. És possible que amb un altre actor, la història d’amor ens fes vibrar més, però Jesse Eisenberg es fa antipàtic i carregós al cap d’una estona. Molt millor resulta Kristen Stewart, i per això la primera part a Hollywood té més vida que la segona. Steve Carell té bons moments –“deixo la dona, no la deixo”-, però no sembla l’actor adequat per al paper. Blake Lively apareix fugaçment com a esposa de Bobby Dorfman, però no té personatge, i simplement llueix alguns fabulosos vestits de l’època, cosa que, com ja sabíem per The Age of Adaline (2015), fa de meravella.

Per acabar només dir que sap greu que Woody Allen, en el seu retrat del Hollywood dels anys trenta, es limiti a citar noms i a malparlar del lloc, i renunciï a evocar la màgia intemporal d’algunes d’aquelles pel·lícules.           

(1) Bobby: Life is a comedy written by a sadistic comedy writer.

ÉTERNITÉ (2016)

 

2016. França. Guionista i director: Tran Anh Hung. 110 minuts. Color.

Nov: L’elegance des veuves, d’Alice Ferney (1995). Fot: Mark Lee Ping-bing.

Audrey Tautou (Valentine), Mélanie Laurent (Mathilde), Bérénice Bejo (Gabrielle), Jérémie Renier (Henri), Pierre Deladonchamps (Charles).

Quadres per contemplar

En aquest film, tot es narra i res no es mostra. Hi ha molta veu en off, procedent de la novel·la d’Alice Ferney, i poquíssims diàlegs. Les seqüències són quadres per contemplar i no tenen intensitat dramàtica. No es pot dir que els actors interpretin els seus papers, més just és afirmar que posen per a l’artista, en aquest cas el director. Diverses generacions i tot un munt de personatges desfilen per la pantalla, en cases elegants i bonics jardins. No sabem a què es dediquen. Sembla que sempre sigui diumenge, o que estiguin de vacances permanents. Comença a finals del segle XIX i avança moltes dècades, però a part dels canvis en la moda la Història intervé poc, si no és per enviar dos germans a una guerra i tornar-los morts en forma de telegrama. Tot consisteix en naixements, casaments i morts, la pura essència de la vida. La películ·la és un cant a la maternitat. Tenir fills és la màxima felicitat, perdre’ls la més gran tragèdia. En una de les poques seqüències amb diàleg, l’única filla viva de Valentine anuncia a la seva mare que es farà monja; paraules que deixen consternada Valentine, perquè la perfora per dins saber que ara ja no tindrà cap filla que sigui mare.

Aquesta pel·lícula va ser durament atacada per la crítica d’esquerres, que la va titllar de retrògada, perquè presenta unes dones dedicades en exclusiva als marits i als fills (fills que es deixen abraçar llargament, per cert), i que són felices d’aquesta manera. És una crítica comprensible, com també la d’aquells espectadors que s’han avorrit de mala manera amb un film tan contemplatiu que els ha semblat que durava –mai més ben dit- una eternitat. Ara bé, la pel·lícula és tan radical en el seu plantejament i tan captivadora en les seves imatges que és difícil oposar-hi resistència, i és molt més fàcil, en canvi, i potser més recomanable, rendir-se al seu esplendor pictòric i a l’emoció que sorgeix de contemplar aquestes vides sacsejades per l’amor i el tràgic atzar. No devia ser fàcil, per als actors, treballar en aquestes circumstàncies, sense diàlegs, simplement posant. Sobresurt en especial Mélanie Laurent, que il·lumina cada escena on apareix.

Aquesta és la sisena pel·lícula del director francès d’origen vietnamita Tran Ahn Hung, que va debutar amb la sobrevalorada L’olor de la papaia verda (1993). Allà la calma i l’esteticisme semblaven estèrils; aquí, en canvi, estan al servei d’una idea: l’única eternitat possible és transmetre la nostra vida. Ho va dir Shakespeare en molts sonets. Recordem el final del tercer:

But If thou live rememb’red not to be,

Die single and thine image dies with thee.

 

Però si vius per no deixar record, / mor-te fadrí, i amb tu tot haurà mort.

(Traducció: Gerard Vergés)

THE INFILTRATOR (2016)

 

2016. USA. Director: Brad Furman. 127 minuts. Color.

Guió: Ellen Brown Furman. Llibre: The Infiltrator, de Robert Mazur (2016).

Bryan Cranston (Robert Mazur / Bob Musella), Diane Kruger (Kathy Ertz), John Leguizamo (Emir Abreu), Benjamin Bratt (Roberto Alcaino), Yul Vazquez (Javier Ospina).  

L’altra part de mi

A mitjans dels anys 80, Robert Mazur, agent de duanes dels Estats Units (U.S. Customs Officer), es va infiltar en el gran imperi de la droga del càrtel de Medellín de Pablo Escobar adoptant la personalitat de Bob Musella, un suposat banquer i home de negocis amb idees noves per blanquejar els diners del narcotràfic. Aquesta pel·lícula, amb un director enèrgic i un protagonista (Bryan Cranston) magnífic, ressegueix el llarg i perillós periple de Mazur, que es va passar cinc anys treballant undercover fent de Bob Musella. Els seus esforços, i els dels seus companys, van conduir a la caiguda del Banc de Crèdit i Comerç Internacional, el setè banc privat del món en aquella època, i principal blanquejador de diners procedents del narcotràfic. 

Encara que Mazur ja tenia experiència en operacions d’aquest estil, no li va ser fàcil conviure amb gent tan estranya, depravada i immoral com la que controla el narcotràfic. Adaptar-se als seus costums és complicat. Mazur, en un local nocturn amb els seus nous “amics”, rebutja els serveis d’una prostituta –les fel·lacions es fan a la vista de tothom-, i per sortir del pas, afirma que està a punt de casar-se. Això suposa que calgui buscar de seguida una agent per fer de xicota de Mazur. L’escollida és Kathy Ertz (Diane Kruger, esplèndida), sense experiència en operacions encobertes. Quan s’intercanvien dades personals, Mazur queda parat del poc que ha escrit Ertz. “No sóc complicada”, afirma la noia amb naturalitat, i ens n’alegrem, perquè de gent amb traumes passats i presents ja n’hi ha massa, a les pel·lícules.

Mazur, per cert, ja està casat, i és evident que alternar una vida familiar normal amb una feina tan peculiar provoca no poques tensions, a dins i a fora de casa. Un vespre, quan Mazur i la seva dona, buscant un moment de relax, celebren el seu aniversari de casament en un restaurant, apareix un veterà narcotraficant, que saluda Musella i mira amb sospita el pastís d’aniversari de casament que porta un cambrer; Mazur, per salvar la situació, fa passar la seva dona per la seva secretària i acusa el cambrer d’haver-se equivocat de celebració (no era cap aniversari de casament, era la secretària qui feia anys), i, furiós, posant-se a la pell de Bob Musella, agafa el cambrer pel clatell i l’estampa contra el pastís. La seva dona queda esfereïda.

Hi ha altres moments de gran tensió, com la traïció que un informador fa a Emir Abreu, company de Mazur, o més encara, l’incident amb el maletí on Mazur grava les converses dels narcotraficants. En plena reunió, amb el maletí obert damunt d’una cadira, cau una tapa protectora i es veuen, durant uns segons, uns cables i una cinta de gravació en funcionament. De reüll ho veu el més repugnant i emboirat membre del càrtel, que després, per tal que no digui res, ha de ser assassinat en una pista de ball.   

Tot i els ensurts, Mazur i Kathy Ertz s’infiltren amb èxit en el món dels narcos, i es fan molt amics d’un home clau del càrtel, Roberto Alcaino, i de la seva dona. El pla funciona a la perfecció, i al fals casament de Mazur i Ertz a Tampa, Florida, hi apareixen tots els seus amics narcotraficants, que seran arrestats. Però els dos policies infiltrats han hagut de pagar un preu. La proximitat amb el matrimoni Alcaino ha estat tan gran que la seva detenció els fa sentir malament, perquè, com diu compungida Kathy Ertz, en realitat estàs traint a uns amics. Robert Mazur mateix, quan Alcaino, fugitiu de la justícia, es presenta per sorpresa al casament, li diu sincerament: “Roberto, m’agrada que hagis vingut. Però una part de mi desitjaria que no t’haguessis arriscat.” (1)

(1) Mazur: Roberto, I am glad you are here. But there is a part of me that wishes that you hadn’t taken that risk.