ÉTERNITÉ (2016)

 

2016. França. Guionista i director: Tran Anh Hung. 110 minuts. Color.

Nov: L’elegance des veuves, d’Alice Ferney (1995). Fot: Mark Lee Ping-bing.

Audrey Tautou (Valentine), Mélanie Laurent (Mathilde), Bérénice Bejo (Gabrielle), Jérémie Renier (Henri), Pierre Deladonchamps (Charles).

Quadres per contemplar

En aquest film, tot es narra i res no es mostra. Hi ha molta veu en off, procedent de la novel·la d’Alice Ferney, i poquíssims diàlegs. Les seqüències són quadres per contemplar i no tenen intensitat dramàtica. No es pot dir que els actors interpretin els seus papers, més just és afirmar que posen per a l’artista, en aquest cas el director. Diverses generacions i tot un munt de personatges desfilen per la pantalla, en cases elegants i bonics jardins. No sabem a què es dediquen. Sembla que sempre sigui diumenge, o que estiguin de vacances permanents. Comença a finals del segle XIX i avança moltes dècades, però a part dels canvis en la moda la Història intervé poc, si no és per enviar dos germans a una guerra i tornar-los morts en forma de telegrama. Tot consisteix en naixements, casaments i morts, la pura essència de la vida. La películ·la és un cant a la maternitat. Tenir fills és la màxima felicitat, perdre’ls la més gran tragèdia. En una de les poques seqüències amb diàleg, l’única filla viva de Valentine anuncia a la seva mare que es farà monja; paraules que deixen consternada Valentine, perquè la perfora per dins saber que ara ja no tindrà cap filla que sigui mare.

Aquesta pel·lícula va ser durament atacada per la crítica d’esquerres, que la va titllar de retrògada, perquè presenta unes dones dedicades en exclusiva als marits i als fills (fills que es deixen abraçar llargament, per cert), i que són felices d’aquesta manera. És una crítica comprensible, com també la d’aquells espectadors que s’han avorrit de mala manera amb un film tan contemplatiu que els ha semblat que durava –mai més ben dit- una eternitat. Ara bé, la pel·lícula és tan radical en el seu plantejament i tan captivadora en les seves imatges que és difícil oposar-hi resistència, i és molt més fàcil, en canvi, i potser més recomanable, rendir-se al seu esplendor pictòric i a l’emoció que sorgeix de contemplar aquestes vides sacsejades per l’amor i el tràgic atzar. No devia ser fàcil, per als actors, treballar en aquestes circumstàncies, sense diàlegs, simplement posant. Sobresurt en especial Mélanie Laurent, que il·lumina cada escena on apareix.

Aquesta és la sisena pel·lícula del director francès d’origen vietnamita Tran Ahn Hung, que va debutar amb la sobrevalorada L’olor de la papaia verda (1993). Allà la calma i l’esteticisme semblaven estèrils; aquí, en canvi, estan al servei d’una idea: l’única eternitat possible és transmetre la nostra vida. Ho va dir Shakespeare en molts sonets. Recordem el final del tercer:

But If thou live rememb’red not to be,

Die single and thine image dies with thee.

 

Però si vius per no deixar record, / mor-te fadrí, i amb tu tot haurà mort.

(Traducció: Gerard Vergés)