LAKEWOOD (2022)

 

2022. USA, Canadà. Director: Phillip Noyce. 84 minuts. Color. 

Guió: Chris Sparling. Fotografia: John Brawley. Música: Fil Eisler. 

Naomi Watts (Amy Carr).   

Títols: The Desperate Hour (USA); Lakewood (UK, Índia, Espanya).

El mòbil impertinent

Corre Naomi Watts al llarg de gairebé tota aquesta pel·lícula, corre fins a l’esgotament, corre desesperada a través d’un bonic bosc tardorenc bellament fotografiat des de tots els angles possibles. Naomi és Amy Carr, vídua recent, mare de dos fills, amb el gran, de nom Noah, exercint d’adolescent trasbalsat i malcarat. La mare, de bon matí, intenta que el noi es llevi per anar a l’institut i després se’n va a córrer pel bosc... amb el mòbil. Ah, el mòbil! Sense ell, no hi hauria pel·lícula, perquè Amy, al llarg de la maratoniana travessa forestal, no viu una merescuda hora de calma espiritual sinó una experiència absolutament estressant. Les notícies són terrorífiques: hi ha un tiroteig a l’institut del seu fill, en Noah hi ha anat (per culpa seva!); potser és ell mateix el tirador... o potser no. La tensió és màxima, però no veiem mai l’institut. Es fa una mica estrany, gairebé ens fa dubtar de la seva existència. No cal dir que és una mica exagerat que la dona pugui fer tantes coses amb un simple mòbil. Descobrir qui és el pertorbat tirador i acabar-hi parlant, per exemple, sembla excessiu, francament.

La pel·lícula és extremadament minimalista, una mica massa, però la tensió és imparable i l’espectador necessita saber què passa al final. Ara bé, amb una altra actriu en el paper de la mare coratjosa i maratoniana, potser m’hauria plantejat la retirada. Però amb Naomi Watts a la pantalla i patint com pateix, l’abandonament ni es contempla. 

LE MONDE D'HIER (2022)

 

2022. França. Director: Diastème. 89 minuts. Color.

Guió: D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.    

Léa Drucker (Élisabeth de Raincy),  Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).     

A mig camí

Promet molt aquest film francès d’intriga política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo ser subtil, però és decebedor quedar-se a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França, Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per cert).

La pel·lícula és convincent dramàticament parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre Didier Jansen. El moment és trascendental:  si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir, establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei, “interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat… i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.

I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant, perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història.  És una llàstima, perquè el film tenia un bon estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.  

BEAST (2022)

 

2022. USA, Islàndia, Sud-àfrica. Director: Baltasar Kormákur. 93 min. Color.

Guió: Ryan Engle, Jaime Primak Sullivan. Fot: P. Rousselot. Música: S.Price.     

Idris Elba (Dr. Nate Samuels), Iyana Halley (Meredith), Leah Sava Jeffries (Norah), Sharlto Copley (Martin Battles),     

L’esplendor de l’aventura modesta

El doctor Nate Samuels, de Nova York, arriba a Sud-àfrica amb les seves dues filles per refer-se de la mort recent de la seva dona, d’origen sud-africà. L’home, com és de rigor en aquests temps actuals, no va estar a l’altura de les circumstàncies en aquell tràgic període i se sent abatut. Ho expressa de manera  brillant: “I know that death walked up the steps to where my kids and my wife were sleeping, knocked on the door, and guess what? I wasn’t home”.

A la Reserva Mopani els acull un antic amic, l’indòmit Martin Battles, incansable lluitador contra els caçadors furtius. No hi ha res millor que una volteta per la reserva contemplant animals per refer els ànims i elevar l’esperit. El problema és que hi ha un lleó solitari per la zona, un lleó que es va quedar sense el seu clan per culpa dels furtius i ara s’ha convertit en un devorahomes.  Tribus senceres ha assassinat. Els Samuels i Martin Battles aviat veuen la seva tranquil·la excursió trasformada en una experiència terrorífica.

Aquesta pel·lícula és notable, per la llum i el color, per l’autenticitat del paisatge i per la tensió extrema de l’aventura que viuen els protagonistes. Els lleons, és clar, són digitals, però exceptuant alguna visible vacil·lació de mida en el devorahomes, tots són prou creïbles (fins a cert punt, és clar). Les dues filles fan alguna bestiesa, però en general no fan beneiteries ni heroïcitats que no pertoquin. És immillorable la participació de l’actor sud-africà Sharlto Copley, amb l’aplom de l’home que ho ha viscut tot. Idris Elba potser se sent eclipsat i al final es baralla contra el devorahomes cos a cos, i ja és un pèl massa.

En qualsevol cas, i més enllà d’alguns moments inversemblants, aquest és un film admirable, breu i concís, ben executat i bonic de veure. Ressuscita un dels gèneres més agradables de la històra del cinema -el film d’aventures de sèrie B- i ho fa amb tota solvència. El director islandès Baltasar Kormákur ha millorat força des d’Everest (2015).        

AVATAR: THE WAY OF WATER (2022)

 

2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts. Color. 

Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen. 

Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).      

Incomoditat

Aquest és, sens dubte, el millor documental que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.

Dit això, però, hem de remarcar amb certa incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009. Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully -l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya. Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena, ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i, tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és purament un vernís.

A Jake Sully li deuen importar un rave els Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans, encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water connects all things: life to death, darkness to light”.

En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.  

BABYLON (2022)

 

2022. USA (DC, Warner). Director i guionista: Damien Chazelle. 189 m. Color.

Brad Pitt (Jack Conrad), Margot Robbie (Nellie LaRoy), Diego Calva (Manuel ‘Manny’ Torres).     

Naufragi babilònic

Babylon és un espectacle grandiós, horrorós, interminable i trampós. És grandiós perquè recrea a gran escala el Hollywood que va passar del cinema mut al sonor, entre els anys vint i els trenta (la pel·lícula comença el 1926). D’entrada, vici i perdició reben un tractament estel·lar. La festa-orgia inicial dura mitja hora, amb elefant inclòs i una quantitat incomptable de perversions diverses (inclòs el cas Fatty Arbuckle). Apareix la protagonista, la vulgar i ambiciosa Nellie La Roy, una mena de Clara Bow. Margot Robbie, sempre amb tirada per fer de sorollosa analfabeta (I, Tonya, 2017), fa una interpretació a pinyó fix, monòtona.  

El film fa el cim quan abandona el món de les festes babilòniques i se centra en la feina que fan aquests ressacosos personatges. És memorable una llarga seqüència situada en una esplanada de Hollywood, on es roden alhora tota una colla de pel·lícules dels més diversos gèneres. 

Hi ha un altre gran protagonista, Jack Conrad. És una estrella del mut que serà descavalcat pel sonor. Aquest personatge està basat directament en la figura de John Gilbert, mort el 1936 als 38 anys. Brad Pitt, molt a prop dels 60 anys, és massa vell per al paper, perquè ja no és creïble com a vigorós i romàntic aventurer de la gran pantalla, en el punt àlgid de la seva carrera. Això limita molt la força del drama del seu personatge.

La pel·lícula, vigorosa i esvalotada durant una hora i mitja, perd gas a la segona part, que s’allargassa de manera interminable retratant la caiguda dels seus protagonistes. Algú hauria d’haver obligat Damien Chazelle a retallar una hora de pel·lícula. Tot el tram amb Tobey Maguire és horrorós. 

El film reparteix tendenciosament les virtuts d’aquest món. El tercer protagonista, Manuel, mexicà que arriba a productor, és un home excel·lent, i prou. El personatge no té interès. També hi ha el trompetista negre Sidney Palmer, que és la Dignitat personificada. Amb paternalisme no es va enlloc.  

A l’inici, hem dit que el film també era trampós. Sí, perquè si s’escriu la història de John Gilbert, no es pot dir que només va fer pel·lícules de segona fila als anys trenta i que tothom li va girar l’esquena. No, Greta Garbo, amiga seva i  màxima estrella de l’època, el va exigir de coprotagonista a Queen Christina (1933), un film de gran volada. Això s’hauria d’haver dit, Chazelle.

TOP GUN: MAVERICK (2022)

 

2022. USA. Director: Joseph Kosinski. 131 minuts. Color. 

Tom Cruise (Pete ‘Maverick’ Mitchell), Miles Teller (Bradley ‘Rooster’ Bradshaw), Jennifer Connelly (Penny Benjamin).     

Avui, encara no

Top Gun (1986), testoterònic i militarista film de l’era Reagan, va tornar inesperadament 36 anys després de la mà del mateix protagonista, Tom Cruise, miraculosament preservat del pas del temps, capaç encara d’exhibir-se descamisat a la platja jugant a futbol (americà) amb jovenets, capaç encara de ser el pilot més hàbil i més ràpid de tota la Navy, capaç encara amb una simple mirada de fer revifar flames apagades en un antic amor… Tom Cruise, glorificat, mitificat com mai, s’autohomenatja desinhibidament en aquesta pel·lícula.

Un magnífic guió reparteix el temps a quatre bandes: l’entrenament dels nous pilots; la represa de la relació de Maverick amb la Penny (garbosa Jennifer Connelly); les topades del nostre indòmit protagonista amb els seus superiors; i, finalment, la tèrbola relació de Maverick amb Bradley ‘Rooster’ Bradwhaw, fill de Goose, l’amic caigut de Maverick en el Top Gun original. Aquest és el nucli emotiu del film. Es palpa el passat, el rancor del jove, el desig de Maverick d’arreglar les coses, però, alhora, la impossibilitat de dir la veritat… No hi ha heroi més heroic que aquell que heroicament s’autoimmola per respecte als darrers desigs dels morts.

El film explota èpicament al final, al més pur estil bigger-than-life. Certes semblances amb Star Wars (1977) no semblen una pura coincidència.  

Cal constatar l’èxit espectacular d’aquest film. El públic necessitava un bany de felicitat als cinemes, per rememorar la grandesa de la nació, sense agendes polítiques afegides; per rememorar el cinema en estat pur, sense els efectes digitals que abarateixen tants films; i, no pas menys important, per celebrar la infinita vitalitat de Tom Cruise. “The end is inevitable, Maverick. Your kind is headed for extinction”, li diu un alt càrrec militar al començament. No s’immuta Tom Cruise: “Maybe so, sir. But not today”.