2022. USA. Director: James Cameron. 192 minuts.
Color.
Guió: J.C., R.Jaffa, A.Silver. Fot: Russell Carpenter. Música: Simon Franglen.
Sam Worthington (Jake Sully), Zoe Saldaña (Neytiri Sully), Stephen Lang (Cor. Miles), Sigourney Weaver (Kiri Sully), Kate Winslet (Ronal).
Aquest és, sens dubte, el millor documental
que s’ha fet mai sobre algunes regions costaneres del planeta Pandora. La
qualitat hipercristal·lina de la imatge arriba al súmmum quan la càmera s’endinsa
en el món subaquàtic i ens mostra, en tot el seu esplendor -o, fins i tot, més
enllà del seu esplendor natural- l’exhuberància infinita de la fauna i la flora
pandoresca. James Cameron, de nou, ha expandit les fronteres de l’experiència cinematogràfica.
Dit això, però, hem de remarcar amb certa
incomoditat que aquest film no és tan sols un documental. Resulta que també és
un llargmetratge de ficció, la continuació de l’exitós Avatar de l’any 2009.
Han passat setze anys des de la primera invasió humana de Pandora i Jake Sully
-l’humà que va renegar de la humanitat- ara és únicament un na’vi (és a dir, un
barrufet allargassat amb cua), cap d’un honorable clan forestal, els Omatikaya.
Casat amb Neytiri, és pare de quatre fills. Els humans, venjatius de mena,
ataquen, i Jake, per evitar posar en perill la tribu, fuig amb la família i,
tots volant vistosament, arriben a la zona costanera on viu el també molt honorable
clan Metkayina. Són tots com indis blaus, realment. La ciència-ficció és
purament un vernís.
A Jake Sully li deuen importar un rave els
Metkayina, perquè s’hi estableix ben de gust, sense por que vinguin els humans,
encapçalats pel ferotge coronel Miles, i ho destrossin tot. La pel·lícula, d’èxit
colossal, va ser criticada durament pel seu guió, i no m’estranya, perquè tot
és de segona mà, més vist, suat i vell que l’anar a peu: els conflictes entre els
adolescents reials dels dos clans, la història del noi i la balena (s’hi fa
amic perquè li treu un clau!), la comunicació espiritual amb la naturalesa i
els ancestres… Els diàlegs fan pena, especialment quan volen sonar profunds: “Water
connects all things: life to death, darkness to light”.
En fi, les tres hores no s’acaben mai. El més
paradoxal és que quan veus la part més documental, et preguntes què fas mirant
aquesta pel·lícula, però quan arriba l’hora final -l’acció desfermada, les
morts inesperades, els enfrontaments èpics, els salvaments al darrer moment, les
picades d’ullet a Titanic (sí, hi són!)- és tot tan tronat, gastat i
sofregit que acabes enyorant aquella badallant hora anterior contemplant la maleïda peixera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada