1965.
Itàlia. Director: Nanni Loy. 108 minuts. B/N
Guió:
Ruggero Maccari, Ettore Scola, Nanni Loy. Fotografia: Ennio Guarnieri.
Música:
Carlo Rustichelli, Piero Umiliani.
Lando
Buzzanca (Giulio), Lea Massari (Monica), Nino Castelnuovo (Claudio Pira); Virna
Lisi (Virginia), Catherine Spaak (Carolina), Sylva Koscina (Diana), Jean Sorel
(Orlando), Nino Manfredi (Attilio), Rosella Falk (Erminia), Alberto Sordi
(Silvio), Ana Magnani (Una mamma).
Retrat
d’un país
Itàlia i
els italians, així a l’engròs, és la matèria que estudia aquest ambiciós i més
que notable film d’episodis de Nanni Loy. N’ha molts, una trentena, de durada i
de to molt diferents. No tots intenten fer gràcia, també hi ha l’apunt subtil, el
fresc de gran bellesa pictòrica (excel·lent Ennio Guarnieri) que no necessita
argument perquè una sola imatge ho diu tot. Així tenim la pagesa que arreplega
el fenc i tot seguit alleta el seu fill; els habitants pobríssims i analfabets
d’un poble rocós intentant desxifrar què diu un cartell (Aiutiamo l’India); una
dona vella que surt del sot de misèria on viu i camina fins a la luxosa
Basílica de Sant Pere del Vaticà, on resa de genolls i hi deixa una moneda; la
monja jove que deixa caure una llàgrima davant d’un aparador amb vestits de
núvia…
Cinc blocs
agrupen els episodis. Del primer bloc, anomenat “Usos i
costums” (Usi e costumi), en sobresurten dos. El primer se
situa a Sicília, on Giulio, un home molt enamorat, es queda ben tranquil quan,
parlant amb un amic carrabiner, s’assabenta que la seva estimada Rosalia té un
currículum delictiu considerable… però cap afer amb homes. En el segon, Lea
Massari passa un vespre amb el seu amant fins que aquest, pretextant que ha de
visitar la seva mare a l’hospital, la deixa tirada al mig del carrer perquè té
pressa per anar al cinema a veure un western.
El segon bloc, anomenat “La feina”
(Il lavoro), inclou una punyent història sense paraules sobre la soferta vida
d’un treballador -bicicleta, tren, fàbrica, tren, bicicleta- que es lleva quan
els seus fills encara dormen i sopa amb els fills ja dormint i la dona
mirant-lo amb cara de pena. Més frívol és l’episodi més llarg, protagonitzat
per Nino Castelnuovo (el noi de Les Parapluies de Cherbourg), en el
paper d’un jove llicenciat en dret, l’orgull del seu pare, que, per excés
d’arrogància i certa mala sort, va de fracàs en fracàs i acaba guanyant-se la
vida fent classes de ball.
El potent star system
femení de la Itàlia dels anys 60 pren posicions en el tercer bloc, justament
anomenat “La dona” (La donna). Virna Lisi és una vídua vocacional de milionaris
vells que no troba mai el moment per anar a viure amb l’home que “estima de
debò”. Catherine Spaak és una noia que es fa passar per la més chic del
món; fa veure que és de bona família i que viu en un palau, però en realitat és
la filla del porter, un home brutal.
Però el millor episodi el
protagonitza la meravellosa Sylva Koscina (aquí Silva). Es passeja amb un
Jaguar pel món i atreu les mirades del joves. Un d’ells la segueix amb el seu
modest cotxe i aconsegueix que li faci cas. S’aturen, parlen, ell és un home
apassionat, a ella li fa certa gràcia. “Jo sé que amb prou feines ens
coneixem, però m’he dit que t’he de preguntar una cosa” diu ell. “A
veure”, fa ella. “Promet-me que no em diràs que no”, diu ell. “Depèn”,
respon ella. Ell, llavors, se li acosta molt, gairebé sembla que li supliqui un
petó. Però li diu: ”Em portes a passejar amb el Jaguar?”(1) Ben
estupefacta que es queda, la pobra.
“Ciutadans, estat i església”
(Cittadini, Stato e Chiesa) es diu el quart bloc d’episodis, i potser és el més
fluix. A la primera història veiem quatre secretaris obeint les incansables
ordres per interfon d’un cap tirànic a qui no veiem; quan la càmera finalment
s’hi desplaça observem amb sorpresa que es tracta d’un bisbe o algú similar.
L’episodi més llarg és kafkià i el protagonitza Nino Manfredi, un home que es
pensava que trigaria cinc minuts a recollir un certificat de residència, i es
passa molt temps escales amunt i avall, i de finestreta en finestreta; la
història és eficaç però previsible.
El darrer bloc, “La família” (La
famiglia), presenta a la gran Anna Magnani en el paper de “mamma”
incombustible, l’autèntic pilar de la família italiana, tot voluntat i coratge.
Alberto Sordi, en canvi, en un altre episodi molt divertit, interpreta el més
barrut entre els barruts de tots els marits possibles. La dona l’enxampa al
llit amb una altra, i ell encara es fa la víctima, perquè ella, si ha tornat a
casa inesperadament, és perquè no li té confiança, i això és molt trist i li
crea un gran dolor: “È la mancaza di fiducia, Erminia, è questo che più mi
adolora”. Potser se’n va de casa (de
la mansió, que és de la dona), o potser no, de fet vindrà a sopar, perquè ell
sap perdonar: “Non, Erminia, non temere. Ritorno a cena. Io so perdonare.” Inigualable,
Alberto Sordi, l’italià en estat pur.
(1) Orlando: Io so che ci conosciamo appena, ma ho detto
che ti devo chiedere una cosa. Posso?
Diana: Sentiamo.
Orlando:
Prometti che no mi dici di no.
Diana: Dipende
Orlando: Mi fai fare un giro con la
Jaguar?
