SHANE (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: George Stevens. 118 min. Color. (23 d’abril)

Guió: A.B.Guthrie Jr, Jack Sher. Novel·la: Shane, de Hack Schaefer (1949).

Música: Victor Young. Fotografia: Loyal Griggs.

Alan Ladd (Shane), Jean Arthur (Marion Starrett), Brandon De Wilde (Joey Starrett), Van Heflin (Joe Starrett), Jack Palance (Jack Wilson), Ben Johnson (Chris Calloway), Elisha Cook Jr. (Stonewall Torrey).  

Un pistoler baixa a la vall

Entre els millors westerns sempre hi haurà Shane, la història del pistoler que vol canviar de vida però que, fatalment, està lligat al seu destí tràgic. Alan Ladd sabia què era la tragèdia i la desolació, i per això la seva mirada malencònica és tan intensa i punyent. 

Un dia Shane apareix, vingut d’enlloc, en una vall de Wyoming. El petit Joey, que juga amb la seva escopeta de fusta, el veu abans que ningú i corre a avisar el seu pare. No és benvingut Shane, perquè l’honrat Joe Starrett creu que és un home de Ryker, el ramader que vol expulsar tots els grangers de la vall. Però no triguen a arribar els homes de Ryker, i els seus cavalls aixafen l’hort. Amenacen Starrett, però apareix per darrere Shane, que ja se n’anava, fent costat al granger. El seu posat és tranquil, molt serè, tan calmat que els homes de Ryker sospiten, no sense raó, que és un pistoler letal. No se’n fien, del foraster, i se’n van. Starrett, penedit de l’error que ha comès, convida Shane a sopar. 

Shane és un home educat. Abans de la Guerra de Secessió, el podem imaginar amb un patrimoni i unes bones expectatives de futur. Després van venir la derrota, la ruïna i una erràtica vida de pistoler. Però conserva la distinció. Després de sopar a casa dels Starrett, Shane, acabat l’àpat, diu: “That was an elegant dinner, Mrs. Starrett”. Aquesta frase captiva Marion Starrett (magnífica Jean Arthur), la qual, acostumada a conviure amb el seu honrat però rude marit, no havia escoltat mai una frase semblant.

El malencònic foraster fascina dos terços de la família Starrett: la mare i el fill. Marion torna a sentir que algú, després de molts anys, la mira, i aquest algú no és un qualsevol: és l’atractiu i enigmàtic Shane. El nen cau rendit a la mítica del pistoler, a l’home que ve de lluny, del món que ell no coneix, a l’home que en un instant desenfunda i mor o mata. “No agafis gaire estimació a Shane. Un dia se n’anirà, Joey, i si te l’estimes massa, et sabrà molt de greu”(1), diu Jean Arthur al seu fill, però principalment s’ho diu a ella mateixa. És una bonica història d’amor, aquesta, feta de mirades furtives i petits gests. El marit, que tot ho ignora i tot ho impedeix, hauria de morir per facilitar les coses. Però és justament Shane qui ho evita, perquè és un home d’honor, i l’honor està per damunt de qualsevol altre cosa. El fatalisme planeja des de l’inici. “A man has to be what he is”, afirma al desenllaç.

És inoblidable el duel final de Shane amb Wilson, el pistoler que Ryker ha fet venir de Cheyenne. Triomfa Shane, però rep una bala. S’allunya del poble ferit, vorejant simbòlicament un cementiri. “Shane, Shane! Come back!”, crida inútilment el petit Joey. No tornem a veure Jean Arthur, però podem imaginar que, passats els anys, recorda i no deixa de recordar aquell dia que Shane va aparèixer a la vall.

Aquesta és una gran pel·lícula, irrepetible, magistralment dirigida per George Stevens. Però és Alan Ladd qui la fa mítica. Quina felicitat la seva quan torna a tenir una llar… i quina tristesa quan comprèn que ell no tindrà mai una família com la dels Starret (gran moment sota la pluja, quan Shane observa mare i fill des de fora la casa). I finalment la resignació, quan Shane sap que mai no podrà escapar de la violència i la solitud. El monòleg final fa així: “There’s no living with a killing. There’s no goin’ back from one. Right or wrong, it’s a brand... a brand sticks. There’s no goin’ back. Now you run on home to your mother and tell her... tell her everything’s alright. And there aren’t any more guns in the valley.”

(1) Shane: Don’t get to liking Shane too much. He’ll be moving on one day, Joey. You’ll be upset if you get to liking him too much.

THE MAN FROM THE ALAMO (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Budd Boetticher. 79 minuts. Color.

Guió: Steve Fisher, D.D.Beauchamp. Argument: Niven Busch, Oliver Crawford.

Glenn Ford (John Stroud), Julia Adams (Beth Anders), Chill Wills (John Gage), Hugh O’Brian (Tin. Lamar), Mark Cavell (Carlos), Victor Jory (Jess Wade), Neville Brand (Dawes).

La redempció del fals desertor

Aquest western, tot i un inici molt intens dramàticament, no decau i manté el tipus fins al final, gràcies a un guió intel·ligent, a l’enèrgica direcció de Budd Boetticher i a la presència de dos intèrprets tan atractius com Glenn Ford i Julia Adams.

Glenn Ford és John Stroud, un soldat destinat a morir, com tots els seus companys, en el setge de l’Álamo (1836), que ja és a punt de caure sota les tropes mexicanes que comanda el general Santa Anna. Però un grup de soldats, preocupats per la sort de les les seves famílies a Texas, decideixen que un d’ells, escollit per sorteig, abandoni l’Álamo. Guanya John Stroud i, en el moment decisiu, quan tots els altres -a instàncies del comandant- fan una passa endavant demostrant lleialtat i coratge infinit, ell es queda quiet i demana un cavall per marxar. “Mai no hauria pensat que viuria per veure el dia que Johnny Stroud es convertiria en un covard”(1), comenta un soldat que no sap res de l’acord secret. És comprensible que ho pensi, perquè a l’inici hem vist Stroud actuant amb gran valor dalt dels enrunats murs de l’Àlamo

Ara, però, és el covard de l’Álamo, i així el reben al primer poble on arriba. Stroud, que ja ha comprovat que ha arribat tard per salvar la seva família, està absolutament desolat i no té esma per explicar res. La multitud exaltada gairebé és a punt de linxar-lo pel carrer. El salva l’atac d’un grup de renegats que, disfressats de mexicans, causen el pànic a Texas per aplanar la feina a Santa Anna. Stroud fuig amb els renegats, que se’l miren de reüll. No és popular enlloc, el nostre home.

Fent de sentinella pels renegats, els traeix alertant d’una emboscada a una caravana de texans. Stroud, al descobert, intenta matar el cap dels renegats però en ple tiroteig rossola muntanya avall i queda inconscient. És sorprenent aquest western, i es fa mirar. Potser és massa oportú, però, que Carlos, el nen mexicà orfe que Stroud ha afillat i que viatja a la caravana, surti a cavall a buscar-lo… i el trobi. Però això permet que Stroud torni a veure Beth Anders, que primer li fa d’infermera i després de psicòloga. Necessitava Stroud comprensió i afecte. Julia Adams és el millor consol possible per a una ànima torturada. Meravelloses són totes les seqüències entre ells dos.

Al tram final, arriba la molt esperada rehabilitació del “covard” de l’Álamo. Els soldats que escortaven la caravana marxen reclamats per Sam Houston, que està reclutant a marxes forçades un exèrcit per enfrontar-se a Santa Anna, i Stroud s’erigeix com a nou cap. Té, a més, la benedicció del tinent Lamar, cunyat de Beth que ara ja comprèn el dilema entre el deure militar i el deure moral de protegir la família. És brillant l’acció, magistralment dirigida per Budd Boetticher, sempre precís i vibrant amb la càmera. Corren les carretes fins a la vora del riu, disparen les dones contra els renegats i Stroud culmina la feina amb una baralla a tocar d’un salt d’aigua.

És un western realment admirable, en l’acció i en l’amor. No hi ha petó final entre Glenn Ford i Julia Adams. Ell gairebé ni la mira quan se n’acomiada per anar cap a la batalla de San Jacinto (la batalla en què els texans obtindrien una victòria esclatant). El deure el té capficat. “He’ll come back, Miss Beth”, diu el simpàtic Carlos. “I hope so, Carlos”, fa Beth, esperançada. “So do I, for both of us”, conclou el nen. Ves per on, doncs, l’home que havia perdut la família, en tindrà una de nova ben aviat. És així el món de l’Oest: no hi ha temps per lamentar-se, només hi ha temps per refer-se.

(1) Soldier: Never thought I live to see the day Johnny Stroud would turn yellow.

GUNSMOKE (1953)

 

1953. USA (Universal). Director: Nathan Juran. 79 minuts. Color. (Març)

Guió: D.D. Beauchamp. Novel·la: Roughshod, de Norman A. Fox (1948).

Audie Murphy (Reb Kittredge), Susan Cabot (Rita Saxon), Paul Kelly (Dan Saxon), Charles Drake (Johhny Lake), Mary Castle (Cora), Jack Kelly (Curly).

Terrenys de pastura

Els pistolers Reb Kittredge i Johnny Lake, després de treballar junts a Wyoming i d’escapar pels pèls de la cavalleria, bifurquen els seus camins.  Kittredge arriba a una vall de Montana, contractat pel poderós Matt Telford, que vol quedar-se el ranxo dels Saxon, l’únic tros de terra que encara no li pertany. La vall bull de violència. Només posar-hi el peu, a Reb ja li maten el cavall. Puja a la diligència i es topa amb Rita Saxon. La noia arrufa el nas.  El primer diàleg entre Audie Murphy i Susan Cabot és més que prometedor. “I ran a little trouble this morning. I had to leave my horse back up the trail”, s’explica ell. If I closed my eyes and took a deep breath, I’d say you still had him with you”, comenta ella amb sarcasme.  L’antipàtica Rita Saxon i el rude Reb Kittredge estan fets l’un per l’altre. El xicot sempre va al gra, fins i tot en qüestions amoroses, sense el menor romanticisme. Al segon dia, ja li planteja les coses obertament. El diàleg és antològic.

Reb: Are you in love with Curly?

Rita: He wants to marry me.

Reb: That’s not what I asked you.

Rita: I don’t know why that would interest you.

Reb: I don’t want to stake my claim on range that’s already taken up.

És a dir: “No vull reclamar un terreny de pastura que ja està agafat.” Tot seguit, arriba una plantofada de la noia, que l’impertinent pistoler s’ha ben merescut.   

 

Reb és un pistoler que lloga el seu revòlver a qui més paga, però té independència de criteri, un fons decent i molta reticència a ser manat. Dan Saxon, pare de Rita, capta tot això i, en una jugada magistral, perd el ranxo jugant al pòquer amb Reb. Ho fa expressament, perquè ara té el millor pistoler de la vall al seu costat. Aquest original gir de guió propulsa el film en una nova direcció, perquè ara el pistoler és ranxer i la seva missió és traslladar vaques per vendre-les fora del territori controlat per Telford. En aquest tram hi ha una sensacional baixada rost avall amb un carro. El cuiner s’hi nega perquè no té ganes de suïcidar-se. Reb decideix fer-ho ell i puja al carro, però té una mà ferida i és finalment Rita qui, amb gran decisió, agafa les regnes i fa la proesa. El valor de les dones de l’Oest!

Com que Kittredge se’n surt amb el bestiar, Telford consulta la guia de pistolers disponibles i fa un altre fitxatge. Qui? Johnny Lake, l’antic company de Reb Kittredge. És una mala decisió, perquè Lake, en el moment crucial, opta per no disparar contra el col·lega i liquidar, en canvi, Telford, l’home que el paga, que ha aparegut dalt de l’escala amb una pistola, perquè “no m’ha agradat mai de disparar contra els meus amics”. Els professionals també tenen sentiments.

Acabem el comentari d’aquest western recordant algun altre d’aquests fabulosos diàlegs que tant l’animen. A l’inici, el recepcionista de l’hotel no vol que un pistoler com Reb Kittredge s’hi instal·li. “Tenim ratolins”, acaba dient com a excusa. “No els molestaré pas”(1), és la sensacional resposta de Kittredge. Audie Murphy tenia un aplom imperial per fer aquestes rèpliques. Acabem amb una memorable frase del bàrman del saloon: “Digueu quin és el vostre verí, senyors. Si no el tenim, el fabricarem.”(2)

(1)  “We, uh, we’ve got mice” / “I won’t bother them”.

(2) Bartender: Name your poison, gentlemen. If we haven’t got it, we’ll make it!  

THUNDER OVER THE PLAINS (1953)

 

1953. USA (Warner Bros). Director: André De Toth. 82 m. Color. (27 d’octubre)

Productor: David Weisbart. Guió: Russell Hughes. Fotografia: Bert Glennon.

Randolph Scott (Capt. David Porter), Phyllis Kirk (Norah Porter), Lex Barker (Capt. Bill Hodges), Charles McGraw (Ben Westman), Henry Hull (Lt. Col. Chandler), Hugh Sanders (H.L. Balfour), Elisha Cook Jr. (Joseph Standish), Fess Parker (Kirby).

Entre dues lleialtats

Som a Texas, un cop acabada la Guerra de Secessió, amb l’exèrcit de la Unió ocupant el territori i protegint els interessos dels polítics i homes de negocis del Nord –els cèlebres “carpetbaggers”(1)-, que imposen impostos abusius als arruïnats sudistes i es queden terres i bestiar. El capità Porter, de la Unió però texà, viu escindit entre dues lleialtats i, encara que la seva obligació és fer complir la llei, fa el que pot a favor dels texans. El coronel Chandler l’acusa de no fer prou, especialment perquè Porter no captura Ben Westman, líder dels texans que es revolten contra els carpetbaggers. Porter es defensa: “És difícil agafar un home que té al seu costat tots els homes, dones i nens, senyor”.(2)

Com si la situació ja no fos prou estressant, arriba a la caserna el capità Hodges, militar altiu i sense dilemes morals que resulta ser un antic conegut de Norah, la jove esposa del capità Porter. Quan Hodges sopa a casa dels Porter, es produeix una animada conversa entre ell i Norah Porter –ah, els balls d’abans de la guerra als grans salons de la capital…-, que deixa en fora de joc el capità Porter, de més edat que ells i que no ha conegut mai el món elegant. El diàleg és brillant i acaba amb un divertit estirabot de Porter.  

Norah Porter: Què ha sigut de la Frances Bilky?

Capità Hodges: No ho sé. Es va casar amb un coronel, crec. Potser era un general. Sigui com sigui, ens supera en rang a tots nosaltres. 

Norah: Això és fabulós! Tota la vida que havia volgut encapçalar el ball i ara ho pot fer. Em sembla que a mi també m’hauria agradat. 

Capità Hodges:  Aquí no hi ha res d’això, oi, capità?

Capità Porter: Segons com t’ho miris. Els indis baixen per aquí un cop al mes i ballen per nosaltres.(3)

La pel·lícula es mou amb tanta solvència amb l’acció a camp obert, on les operacions de Porter per encerclar el rebel Westman fracassen per les presses que té Hodges d’endur-se el mèrit, com a l’interior de la ciutat, en què hi ha seqüències de gran suspens en estances mig il·luminades: Balfour, carpetbagger gros i panxut, és fins i tot capaç d’arribar a l’assassinat, com molt bé sap el petit i nerviós Standish, soci seu, que té por de ser la següent víctima… amb raó.

Un film magnific, doncs, que demostra que la sèrie de sis westerns que va fer Randolph Scott sota la direcció d’André de Toth no està gaire lluny de la qualitat dels sis, més cèlebres, que va fer posteriorment amb Budd Boetticher.   

(1) El terme “carpetbagger” deriva de les boses de mà fetes amb tela de catifa –“carpet bags”- que duien els polítics i comerciants del Nord durant l’Era de la Reconstrucció (1865-1877).

(2) Captain Porter: It’s hard to catch a man who’s got every man, woman and child on his side, sir.

(3) Norah Porter: Whatever became of Frances Bilky?

Captain Hodges: I don’t know. She married a colonel, I think. Maybe it was a general.  At any rate, she outranks all of us.

Norah: But that’s wonderful! Now she’ll have her lifelong ambition to lead the cotillion. Well, I guess that’s what I always wanted too.

Captain Hodges: You don’t have anything like that around here, do you, Captain?

Captain Porter: Oh, I don’t know. The Indians come down once a month and dance for us.

ANGEL AND THE BADMAN (1947)

 

1947. USA (J.Wayne-Republic). Director: James Edward Grant. 100 m. B/N

Guió: James Edward Grant. Música: Richard Hageman. Fot: Archie J. Stout.

John Wayne (Quirt Evans), Gail Russell (Penelope Worth), Harry Carey (Marshal), Bruce Cabot (Laredo Stevens).

La peculiar filosofia dels quàquers

Quirt Evans, pistoler de bon cor, arriba ferit a una granja quàquera. Es regira mig inconscient al llit i no es calma fins que no li posen una pistola a la mà. Delira durant dies. Penelope, noia quàquera de cor pur, escolta els seus deliris sobre aventures amoroses amb dones de mala reputació. Quan Quirt es desperta, hi ha una gran conversa entre Penelope i ell sobre els quàquers (també coneguts com els Amics). En un quadre penjat a la paret de l’habitació, hi figura un lema quàquer: “Cada ésser humà té una integritat que només pot ser ferida per un acte d’aquest mateix ésser humà i no per cap acte d’un altre ésser humà”.

Quirt: Això és quàquer, oi? ¿Significa que ningú no et pot fer mal excepte tu mateix?

Penelope: Aquesta és la creença d’un Amic.

Quirt: Bé, suposem que algú et pica al cap amb un ferro roent. Això no et farà mal?

Penelope: Físicament, sí. Però en realitat només resultarà ferida la persona que ha comès l’acte de violència. Només l’autor pot ser ferit per un acte dolent.

Quirt: Vosaltres els quàquers sou molts?

Penelope: No, molt pocs.

Quirt: Ja m’ho imaginava.(1)

Tot i les profundes diferències filosòfiques, Quirt es queda a viure amb els quàquers. S’hi troba bé: fa vida sana i té la molt agradable companyia d’una noia tan bonica com espiritual. Quàquera com és, Penelope gasta una sinceritat que el desarma. Quan ella li demana directament que es casin, Quirt, desconcertat, s’ho rumia. La corda es tensa quan els quàquers el conviden a una trobada i li regalen una Bíblia amb el seu nom. Això ja és massa per a un home com ell. Quirt agafa el primer cavall que troba i fuig al galop.

Torna a la dissipada vida d’abans: sales de joc, whisky, noies de dubtosa reputació... Però l’antiga vida ja no el fa feliç, enyora la tendra companyia de Penelope i decideix tornar amb els quàquers. Llavors, però, reapareix una banda de lladres que encapçala Laredo, enemic mortal de Quirt. El pistoler i la quàquera, perseguits, cauen al riu. Aquí es produeix una el·lipsi excessiva: Quirt reapareix a la granja amb la noia en braços. El pistoler, aplicant el seu codi de conducta, se’n va a la ciutat a passar comptes amb Laredo. El duel sembla inevitable –el carrer es buida, Quirt espera immòbil-, però no es produeix. Dalt d’un carro, abrigada amb mantes, arriba Penelope i Quirt, enamorat, li entrega l’arma. Adéu a la violència.

És un gran final per a un western més romàntic que d’acció, amb fama merescuda, gràcies sobretot a John Wayne i a la meravellosa Gail Russell, la noia amb la mirada més espiritual de la història del cinema. Aquest western, que va significar el debut de Wayne a la producció, va ser escrit i dirigit per James Edward Grant de manera admirable.

(1) “Each human being has an integrity that can be hurt only by the act of that same human being and not by the act of another human being”.

Quirt: Is that Quaker stuff? You mean nobody can hurt you but yourself.

Penelope: That’s a Friend’s belief.

Quirt: Well, supposing someone whacks you over the head with a branding iron. Won’t that hurt?

Penelope: Physically of course. But in reality it would injure only the person doing the act of force of violence. Only the doer can be hurt by a mean or evil act.

Quirt: Are there very many of you Quakers?

Penelope: Very few. 

Quirt: I sort of figured out.