ROMAN HOLIDAY (1953)

 

1953. USA (Paramount). Director: William Wyler. 118 minuts. B/N

Guió: Dalton Trumbo, John Dighton. Música: Georges Auric.

Gregory Peck (Joe Bradie), Audrey Hepburn (Princesa Ann), Eddie Albert (Irving Radovich).

Tot per una exclusiva

Volta per Europa en viatge oficial, amb profusió d’actes i recepcions, la princesa Anna, hereva al tron d’un país europeu, segurament balcànic. Jove com és, està cansada de tants actes oficials i vol viure la vida, que entreveu des de les finestres del palau de Roma on s’allotja. Té un atac d’histèria i el metge li posa un calmant. La princesa, però, no s’adorm, sinó que s’escapa del palau i passeja, mig grogui, pels carrers de Roma. La princesa Anna és Audrey Hepburn, en el seu debut als Estats Units, i és una meravella contemplar-la.

També volta per Roma Joe Bradie, periodista americà que juga al pòquer amb els col·legues i que, quan torna a casa de nit, es troba, ajaguda en un banc, una noia que sembla borratxa. Com que ella no és capaç de facilitar-li una adreça, se l’enduu a contracor a la pensió on viu. Encara mig grogui, la princesa Ann, acostumada com està a les enormes i sumptuoses estances dels palaus on fa estada, no s’acaba de fer una idea de les estretors de la gent normal. “Is this the elevator?”, pregunta. “This is my ROOM!”, exclama el periodista.  

En Joe Bradie no és cap gentleman, i quan la princesa se li adorm al llit, ell la fa rodolar de qualsevol manera fins a una butaca. La princesa Ann es troba de cop i volta compartint habitació amb un home… i en circumstàncies poc habituals: “I’ve never been alone with a man before, even with my dress on. With my dress off, it’s MOST unusual.” Joe Bradie és Gregory Peck, i és un plaer veure’l en un paper tan canallesc. A dos mons diferents pertanyen la princesa i el periodista, a dues actituds vitals (la innocència i el cinisme), a dos gèneres (el contes de fades i el realisme laboral), i la col·lisió crea aquesta pel·lícula, que és una comèdia romàntica extraordinària. Va obtenir un gran èxit, i la màgia perdura.

He dit comèdia romàntica, però l’adjectiu sobra durant vuitanta minuts, perquè la princesa només vol descobrir món i ell només treballa per obtenir una exclusiva. No són poques les indignitats que comet, com ara intentar robar una càmera fotogràfica a una nena. Quan Joe Bradie aconsegueix per fi que l’agència de notícies per a la qual treballa -American News Service- li enviï un fotògraf, inicia una activitat frenètica per fer-li, sense que ella ho sàpiga, un reportatge gràfic ben complet. El moment més divertit, absolutament tronxant, arriba quan Bradley i la princesa van en moto –una vespa-, i el periodista li assenyala monuments a tort i a dret perquè ella no vegi el fotògraf. És patètic i molt divertit.

La comèdia culmina en una baralla amb agents secrets vora el riu. Acaben a l’aigua el periodista i la princesa, neden fins a la riba i l’amor latent esclata en un petó apassionat. Hi ha poques paraules, ningú diu qui és, però l’emoció és intensa, perquè l’amor és tan fort com impossible. No hi ha comèdia sense drama. Joe Bradie es redimeix renunciant al reportatge i la princesa torna a palau convertida en una altra. Hi ha una gran escena final, amb mirades de comprensió i adéu. Un film inoblidable, amb una fabulosa Audrey Hepburn i un magnífic Gregory Peck. William Wyler, a la direcció, brilla i fa brillar. 

THE BOYS FROM BRAZIL (1978)

 

1978. USA (Fox), GB. Director: Franklin J. Schaffner. 125 minuts. Color.

Guió: Heywood Gould. Novel·la: The Boys from Brazil, d’Ira Levin (1976).

Fotografia: Henri Decaë. Música: Jerry Goldsmith.

Laurence Olivier (Ezra Lieberman), Gregory Peck (Josef Mengele), James Mason (Col. Eduard Seibert), Lilli Palmer (Esther Lieberman). 

Deliri nazi

“Qui es podria creure una història tan absurda?” (Who would believe such a preposterous story?), es pregunta Ezra Lieberman, veterà caçador de nazis, quan s’adona de què va tot plegat. La pregunta, és clar, també és un comentari irònic sobre el mateix film. L’argument requereix realment que l’espectador activi al màxim la suspensió de la incredulitat. Tot comença amb el descobriment que el sinistre doctor nazi Josef Mengele, refugiat al Paraguai, ha ordenat l’assassinat de noranta-quatre homes de 65 anys repartits per tot el planeta. No són pas jueus, no han fet res, no són ningú… Lieberman, vell fràgil, va amunt i avall recorrent les cases d’homes acabats de morir d’aquesta edat. Aviat descobreix en dues famílies una coincidència inquietant: un fill del mateix aspecte, de catorze anys, de cabells negres i ulls blaus, amb un caràcter estrany. Són petits Hitlers, creats per Mengele amb l’ADN del führer, i repartits pel món en famílies que reproduissin la família de Hitler: un pare gran i dominant, una mare més jove i consentidora. Com que el pare de Hitler va morir als 65 anys, cal liquidar tots els pares adoptius a aquesta edat, per poder reproduir, en la mesura del possible, tots els fets que van ajudar a crear el “gran líder”. De tots els assassinats en destaca sobretot un, en una presa a Suècia, on el pare adoptiu és també un nazi reciclat. 

La pel·lícula, tot i l’argument delirant, és molt convincent, gràcies a un bon guió, a una magnífica direcció de Franklin J. Schaffner i a la molt carismàtica presència de Laurence Olivier, magnífic lluitant contra la seva fragilitat, i Gregory Peck en els papers principals. Molt sorprenent és la presència de Peck fent de malvat integral. Es nota que s’ho passa bé ordenant assassinats, escanyant subordinats i dient frases com aquestes: “Colonel, do you fully understand what it is that I have done? I, the outlaw, the so-called war criminal, right here in this God-forsaken place, I have created a scientific miracle. I have turned the whole world into a laboratory. Our laboratory.” Acaba de perfilar un gran repartiment James Mason, general nazi que talla les ales al projecte de Mengele.

El tram final, amb Mengele en solitari per Pennsylvania, a la recerca de tutelar un petit Hitler, conté algunes sorpreses descatades, com la presència d’uns gossos (dobermans) molt animats i, especialment, per una lluita cos a cos, amb queixalades incloses, entre dos veterans tan respectables com Olivier i Peck. Fa gràcia veure’ls rodolar per terra.

THE PURPLE PLAIN (1954)

 

1954. Gran Bretanya (GDF, Two Cities). Director: Robert Parrish. 93 min. Col.

Guió: Eric Ambler. Novel·la: The Purple Plain, de H.E. Bates (1947).

Música: John Veale. Fotografia: Geoffrey Unsworth.

Gregory Peck (Bill Forrester), Win Min Than (Anna), Brenda De Banzie (Miss McNab), Bernard Lee (Dr. Harris), Maurice Denham (Blore).

      

El repòs anhelat

Traumatitzat com mai deambula pel món Gregory Peck en aquesta pel·lícula, que és profunda i subtil. Peck és el cap d’esquadró Bill Forrester i el seu trauma prové de la tràgica mort de la seva dona, víctima d’un bombardeig just quan s’acabaven de casar. Un breu flash-back ens els mostra ballant, enamorats i feliços, mentre se senten explosions llunyanes. Tot plegat, una bomba destrueix el local. Forrester sobreviu, però la seva dona no; només en veiem la mà, ja morta, entre la runa. El present situa l’aviador a Birmània, en plena Segona Guerra Mundial, i tothom sap és un home trastocat. A Forrester no li faria res morir, i s’arrisca al límit en totes les incursions aèries, però no troba la mort sinó l’heroïcitat. Els seus companys l’observen amb una barreja d’admiració i d’esfereïment. 

Saben que és un home desmuntat per dins -“Creus que s’està col·lapsant?”, pregunta un; “No. Crec que es va col·lapsar fa anys”(1), respon l’altre, però no saben l’origen del trauma. El metge de la base, que s’interessa per ell, el convida a una visita a un poblat proper. Allà l’esgotat Forrester s’adorm en una butaca i quan obre els ulls veu una noia birmana. És Anna, una noia d’ulls dolços que transmet calma espiritual. Les seqüències d’ells dos junts passejant tenen un aire molt poètic, gairebé oníric.

Anna: Have you been in Burma long?

Forrester: About three months.

Anna: Do you like it?

Forrester: Well, I don’t know really. Life’s pretty much the same on an airfield, whatever country you’re in.

Quan sembla que el film girarà a l’entorn de la recuperació espiritual de Forrester gràcies a la celestial companyia d’Anna, es produeix un gir argumental sorprenent. En una missió sense importància, un motor s’incendia i Forrester ha d’efectuar un aterratge forçós en territori controlat pels japonesos. A més, un dels dos homes que l’acompanyaven, el jove Carrington, ha resultat ferit i se l’ha de carretejar. És un curs de supervivència duríssim, amb molta calor, creuant paratges molt àrids, sense una gota d’aigua. És en aquestes circumstàncies, vorejant la mort, lluitant per fer una passa més, assistint al suïcidi del tecer home, que Forrester torna a sentir el desig de viure. Després d’un llarg via crucis, al límit de les seves forces, arriba a un riu. La imatge final, amb Gregory Peck ajaient-se al costat de la noia birmana, que dorm, és el millor possible perquè transmet perfectament la pau interior que per fi ha aconseguit el protagonista. Aquest film britànic, tan penetrant en l’exposició psicològica com de gran força tel·lúrica en el recorregut físic, va ser ben dirigit per Robert Parrish i millor interpretat per Gregory Peck. 

(1) “Do you think he’s cracking up?”

“No, I don’t. I think he cracked up years ago”