TO ROME WITH LOVE (2012) *

 

2012. Itàlia, USA. Guionista i director: Woody Allen. 112 minuts. Color.  

Woody Allen (Jerry), Alison Pill (Hayley), Judy Davis (Phyllis), Roberto Benigni (Leopoldo Pisanello), Penélope Cruz (Anna), Jesse Eisenberg (Jack), Ellen Page (Monica), Alec Baldwin (John Foy).   

Badalls turístics

Després de París (Midnight in Paris, 2011) era lògic que la nova parada de la ruta turística europea de Woody Allen fos Roma, ciutat encara més monumental i vistosa, aquí fotografiada amb bonics colors per Darius Khondji. A part de contemplar Roma, però, poca cosa més pot fer l’espectador, badalls al marge. Quatre històries es van alternant en aquest film i, francament, no n’hi ha cap de gaire interessant. Woody Allen, apàtic, va facturar un guió sense gràcia amb un toc de Fellini, una mica d’òpera i amb Roberto Begnini per animar la funció.  

Una desmenjada recreació de l'El xeic blanc de Federico Fellini (Lo sceicco bianco, 1952) és potser l’episodi més fluix, però alhora proporciona el millor gag: de visita a la Capella Sixtina, després que un personatge, parlant de Miquel Àngel, digui que no es pot imaginar com devia ser això de treballar tot el dia de panxa enlaire, la prostituta Penélope Cruz afirma: “Jo sí”. (Lavorare tutto il tempo stando sdraiati sulla schiena: non lo posso immaginare! / Io sì!).

Woody Allen fa també d’actor, per última vegada fins ara a la pantalla gran. De visita a Roma per conèixer el promès de la seva filla, l’home descobreix que el seu futur consogre és un gran cantant d’òpera sota la dutxa. A fora, però, sense l’aigua rajant, desafina. La història és previsible i fa sensació d’acudit allargassat.

Roberto Begnini, com dèiem, fa acte de presència per animar la cosa, però la seva història -un home anònim, de cop i volta i sense cap motiu, és convertit en notícia contínua pels mitjans de comunicació- no va enlloc i acaba quan ha d’acabar i prou. De nou, certa apatia s’observa.

Per acabar, la quarta història tampoc no té gaire vida, i es fa fins i tot irritant, pels actors escollits (Eisenberg, Page, Baldwin) i pels diàlegs avorrits. Al final, la noia, que es feia la intel·lectual, ho deixa tot per córrer cap a Hollywood. La gent de la faràndula, cal concloure, és superficial, falsa i fa el que calgui per sobreviure. Un cert autoretrat de Woody Allen hi entreveig.       

TROUBLE WITH THE CURVE (2012)

 

2012. USA (Malpaso-WB). Director: Robert Lorenz. 111 minuts. Color.

Clint Eastwood (Gus Lobel), Amy Adams (Mickey Lobel), Justin Timberlake (Johnny Flanagan), Robert Patrick (Vince), Scott Eastwood (Billy Clark). 

El factor humà

Gran Torino (2008) semblava que seria el final de Clint Eastwood com a actor, però, afortunadament, quatre anys més tard, va arribar aquesta magnífica pel·lícula, dirigida per un home de confiança. Clint és Gus Lobel, un veterà professional del bèisbol, scout dels Atlanta Braves, que volta pel país valorant els nous talents. Per descomptat, és un home de la vella escola que deplora veure els joves capbussats en portàtils examinant estadístiques: “Anybody who uses computers doesn’t know a damn thing about this game.”   

Ell és un home de percepcions i de sensacions a peu de camp i no de fredes xifres en una pantalla. El problema és que ja té una edat i, entre altres coses, li falla la vista, que és vital per a la seva feina. El cap dels scouts del club, Pete Klein, bon amic, avisa de seguida la filla de Gus, Mickey, perquè ajudi el seu pare. Mickey, tornant al bèisbol, torna a casa, perquè ella era feliç de petita acompanyant el seu pare, vidu, amunt i avall. Tot plegat, però, Gus no li voler més i Mickey, a casa d’uns oncles, va iniciar una nova vida que l’ha duta a ser una advocada d’èxit, a punt de ser admesa com a sòcia en un prestigiós bufet. La passió de Mickey, però, és el bèisbol. Es retroben pare i filla, i ressorgeix tot: la bona sintonia i la complicitat, l’amor que comparteixen pel bèisbol, però també els retrets. Una pregunta tortura Mickey: ¿per què el seu pare no va voler que anés més amb ell? Gus triga a respondre. Clint Eastwood, com sempre, és un home de poques paraules, i més encara quan es tracta de temes sòrdids. Però la resposta arriba: Mickey, ja adolescent, despertava mirades lascives dels homes; el pare, fins i tot, una vegada va haver d’intervenir a cops de puny.

La pel·lícula fa un viratge suau cap a la meitat, quan l’emotiva relació paternofilial entre Gus i Mickey cedeix espai a una història d’amor, tranquil·la i reposada, entre Mickey Lobel i un desencisat jugador de bèisbol reconvertit en scout, Johnny Flanagan (el cantant Justin Timberlake, movent-se amb un adequat perfil baix). Mickey, que ve del soroll i la fúria de la ciutat, es relaxa i troba la felicitat en les llargues sessions d’observació als camps de bèisbol, en la tranquil·la i nòmada vida de motel en motel, conversant en cafeteries o jugant a billar en bars plens de cowboys. En un d’aquests bars, Clint Eastwood deixa anar una frase memorable quan s’encara a un macarra que molesta la seva filla: “Now get out of here before I have a heart attack trying to kill you.”

El desenllaç, feliç i previsible, contempla la victòria total dels antics mètodes i dels professionals de tota la vida; els altres, els que només saben amorrar-se a l’ordinador, són despatxats sense contemplacions. Gus Lobel, que estava força atropellat a l’inici, acaba pletòric, més saludable que mai, i encara amb molta corda per endavant. Llegendari Clint Eastwood, aquí més ben acompanyat que mai per Amy Adams, ideal com a filla seva, tan fabulosa i emotiva com Laura Linney a Absolute Power (1997).

JOHN CARTER (2012)

 

2012. USA. Director: Andrew Stanton. 132 minuts. Color.

Guió: Andrew Stanton, Mark Andrews, Michael Chabon. Novel·la: Under the Moons of Mars (1912) o A Princess of Mars (1917), d’Edgar Rice Burroughs (1912). Música: Michael Giacchino. Fotografia: Dan Mindel.  

Taylor Kitsch (John Carter), Lynn Collins (Dejah Toris), Dominic West (Sab Than), Mark Strong (Matai Shang), Daryl Sabara (Edgar Rice Burroughs).

Les fabuloses aventures a Barsoom

Aquesta pel·lícula s’hauria d’haver dit Sota les llunes de Mart, segons el títol original de la novel·la quan va aparèixer per entregues en un pulp magazine, o Una princesa de Mart, que és el títol que va tenir com a llibre. John Carter és un títol trist i eixut que no fa justícia a l’imaginatiu món creat per Edgar Rice Burroughs. Però la pel·lícula, encara que té alguns excessos en les seqüències d’acció –inevitables, pel que sembla, en el cinema d’aventures actual- triomfa desplegant amb convicció aquesta fascinant història que tanta influència va tenir en la ciència-ficció posterior.     

L’any 1868, John Carter, excapità de l’exèrcit confederat de pas per Arizona buscant or, es refugia en una cova fugint dels indis i se li apareix un estrany personatge, un thern, una mena de monjo de Mart. El thern l’ataca amb un ganivet i John Carter el mata. Després agafa amb la mà l’estrany medalló que el monjo tenia i John Carter es troba, a l’instant, en una àrida i vermellosa esplanada… de Mart. John Carter –cal aclarir-ho- no viatja a Mart, hi envia una copia d’ell mateix, com si el medalló actués de telègraf. El planeta vermell, més petit que la Terra i amb menys força gravitatòria, provoca que John Carter pugui fer salts prodigiosos i tingui una força descomunal. Això ja impressiona els primers marcians amb qui es topa, els tharks, uns individus alts, secs i verds amb quatre braços i dues bones banyes recargolades sorgint de les patilles. Però els tharks són pobres i rústics en comparació amb les dues ciutats, habitades per gent d’aspecte humà (quina sort), que lluiten pel control del planeta: la lluminosa Helium i la perversa Zodanga, que fa mil anys que guerregen. Zodanga, ara, està a punt de derrotar Helium, i només un casament reial pot aturar la devastació.

Ben aviat John Carter assisteix estupefacte a una batàlla aèria –unes naus que volen!- al cel de Mart. Dejah Toris, la princesa d’Helium, fugia per no haver-se de casar amb de Sab Than, el poderós cabdill de Zodanga. Els tharks corren a amagar-se a les seves coves, però John Carter, impetuós i decidit, intervé en el moment decisiu per salvar la princesa Dejah Toris, collint-la al vol quan queia des de la seva nau.

La química és immediata, l’atracció instantània. Es presenten i dibuixen planetes a la sorra vermella. Mart es diu en realitat Barsoom i la Terra, Jasoom. Dejah Thoris,  ja el vol reclutar, però John Carter, soldat vençut i descregut, no en vol saber res. La princesa de Barsoom, però, ha captat de seguida com és l’home que ha vingut de Jasoom: “Podem haver nascut en món diferents, però et conec, John Carter. Ho sé des del moment que em vas collir. Vaig notar el cor d’un home disposat a sacrificar-se pels altres. Un home disposat a lluitar per una causa, aquí, a Barsoom.”(1) No cal dir que el nostre home complirà el pronòstic de la princesa de Mart.   

Necessita una mirada generosa i desacomplexada aquesta pel·lícula, per separar el gra de la palla -l’autèntic alè aventurer que la vertebra de la sobrecàrrega visual que a vegades l’abarateix. Taylor Kitsch i Lynn Collins, inoblidables en els seus papers, mereixen aquest esforç.     

(1) Dejah Thoris: We may have been born worlds apart, but I know you, John Carter. From the moment you caught me in the sky, I knew. I felt the heart of a man willing to lay down his life for others. A man willing to fight for a cause, here, on Barsoom.