2012.
USA. Director: Andrew Stanton. 132 minuts. Color.
Guió:
Andrew Stanton, Mark Andrews, Michael Chabon. Novel·la: Under the Moons of Mars (1912) o A Princess of Mars (1917), d’Edgar Rice Burroughs (1912). Música:
Michael Giacchino. Fotografia: Dan Mindel.
Taylor
Kitsch (John Carter), Lynn Collins (Dejah Toris), Dominic
West (Sab Than), Mark Strong (Matai Shang), Daryl Sabara (Edgar Rice
Burroughs).
Aquesta pel·lícula s’hauria d’haver dit Sota les llunes de Mart, segons el títol
original de la novel·la quan va aparèixer per entregues en un pulp magazine, o Una princesa de Mart, que és el títol que va tenir com a llibre. John Carter és un títol trist i eixut
que no fa justícia a l’imaginatiu món creat per Edgar Rice Burroughs. Però la
pel·lícula, encara que té alguns excessos en les seqüències d’acció
–inevitables, pel que sembla, en el cinema d’aventures actual- triomfa
desplegant amb convicció aquesta fascinant història que tanta influència va
tenir en la ciència-ficció posterior.
L’any 1868, John Carter, excapità de l’exèrcit
confederat de pas per Arizona buscant or, es refugia en una cova fugint dels
indis i se li apareix un estrany personatge, un thern, una mena de monjo de Mart. El thern l’ataca amb un ganivet i John Carter el mata. Després agafa
amb la mà l’estrany medalló que el monjo tenia i John Carter es troba, a
l’instant, en una àrida i vermellosa esplanada… de Mart. John Carter –cal
aclarir-ho- no viatja a Mart, hi envia una copia d’ell mateix, com si el
medalló actués de telègraf. El planeta vermell, més petit que la Terra i amb
menys força gravitatòria, provoca que John Carter pugui fer salts prodigiosos i
tingui una força descomunal. Això ja impressiona els primers marcians amb qui
es topa, els tharks, uns individus alts, secs i verds amb quatre braços i dues
bones banyes recargolades sorgint de les patilles. Però els tharks són pobres i
rústics en comparació amb les dues ciutats, habitades per gent d’aspecte humà
(quina sort), que lluiten pel control del planeta: la lluminosa Helium i la
perversa Zodanga, que fa mil anys que guerregen. Zodanga, ara, està a punt de
derrotar Helium, i només un casament reial pot aturar la devastació.
Ben aviat John Carter assisteix estupefacte a
una batàlla aèria –unes naus que volen!- al cel de Mart. Dejah Toris, la
princesa d’Helium, fugia per no haver-se de casar amb de Sab Than, el poderós
cabdill de Zodanga. Els tharks corren a amagar-se a les seves coves, però John
Carter, impetuós i decidit, intervé en el moment decisiu per salvar la princesa
Dejah Toris, collint-la al vol quan queia des de la seva nau.
La química és immediata, l’atracció
instantània. Es presenten i dibuixen planetes a la sorra vermella. Mart es diu
en realitat Barsoom i la Terra, Jasoom. Dejah Thoris, ja el vol reclutar, però John Carter, soldat
vençut i descregut, no en vol saber res. La princesa de Barsoom, però, ha
captat de seguida com és l’home que ha vingut de Jasoom: “Podem haver nascut en món diferents, però et conec, John Carter. Ho sé
des del moment que em vas collir. Vaig notar el cor d’un home disposat a
sacrificar-se pels altres. Un home disposat a lluitar per una causa, aquí, a
Barsoom.”(1) No cal dir que el nostre home complirà el pronòstic de la
princesa de Mart.
Necessita una mirada generosa i desacomplexada
aquesta pel·lícula, per separar el gra de la palla -l’autèntic alè aventurer
que la vertebra de la sobrecàrrega visual que a vegades l’abarateix. Taylor
Kitsch i Lynn Collins, inoblidables en els seus papers, mereixen aquest
esforç.
(1)
Dejah Thoris: We may have been
born worlds apart, but I know you, John Carter. From the moment you caught me
in the sky, I knew. I felt the heart of a man willing to lay down his life for
others. A man willing to fight for a cause, here, on Barsoom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada