INCEPTION (2010)

 

2010. USA, GB. Guionista i director: Christopher Nolan. 148 minuts. Color.

Fotografia: Wally Pfister. Música: Hans Zimmer.

Leonardo DiCaprio (Dom Cobb), Joseph Gordon-Levitt (Arthur), Ellen Page (Ariadne), Tom Hardy (Eames), Marion Cotillard (Mal Cobb), Ken Watanabe (Saito), Cillian Murphy (Robert Fischer).

La motivació eterna

Dom Cobb és un lladre dels secrets més ben guardats del món, aquells que la gent només delata en els seus somnis. Cobb i el seu equip, sedant la víctima, s’endinsen en el seu somni i, si cal, exploren un segon somni sorgit del primer, i fins i tot un tercer sorgit del segon. El temps s’espandeix a l’interior d’aquests somnis. Uns quants minuts a la vida real són hores en el primer somni, mesos en el segon i anys sencers en el tercer.

Dom Cobb (un DiCaprio monòton que arruga massa l’entrecella), doncs, és un lladre excepcional, però no infal·lible. Una operació d’espionatge contra el magnat japonès Saito acaba malament, però el nipó no opta per la venjança contra els lladres onírics sinó que decideix contractar-los. Ara bé, no vol robar una idea sinó implantar-ne una, originar-ne una en la víctima. Aquest és el diàleg entre Saito, Dom Cobb i Arthur, la mà dreta de Cobb (Joseph Gordon-Levitt, excel·lent).

Saito: If you can steal one idea, why can’t you plant one there instead?

Arthur: Ok, this is me, planting an idea in your mind. I say: don’t think about elefants. What are you thinking about?

Saito: Elephants?

Arthur: Right, but it’s not your idea. The dreamer can always remember the genesis of the idea. True inspiration is impossible to fake.

Cobb: No, it’s not.  

Si Cobb ho afirma, és que és possible. Però l’operació és molt complicada i perillosa. Cobb, per dur-la a terme, contracta una nova “arquitecta de somnis”, Ariadne, nom immillorablement laberíntic. La víctima és Robert Fisher, hereu imminent de la corporació rival de Saito, a qui el japonès vol introduir la idea de liquidar l’empresa del pare. Cobb i el seu equip intercepten Fisher en un vol de Sidney a Los Angeles, i el seden amb èxit. Comença un gegantí descens oníric, soterrani a soterrani, amb el risc immens, pels infiltrats, de no sortir-ne mai més, perquè si moren en el somni el retorn és impossible i els espera una pèrpetua existència en els llimbs...

Un argument fascinant, realment, però, al meu entendre, no es converteix en una experiència cinematogràfica tan fascinant. Hi ha massa acció en el film, en els diversos estrats onírics, una acció força convencional -i filmada de manera convencional per Christopher Nolan- en forma de tiroteigs i persecucions; i això rebaixa molt la grandesa que l’argument i el tema semblaven assegurar. 

La meva part preferida del film és, de llarg, una trama secundària, de naturalesa no comercial, sinó privada, sentimental, molt punyent.  

En el passat, Dom Cobb i la seva dona Mal es van submergir amb entusiasme en aquesta cova de somnis inclusius; cinquanta anys van viure en el darrer nivell, envellint junts, creant una monumental ciutat. El perill de viure en els somnis, però, és que s’acaba esborrant la línia entre el somni i la realitat. Mal va acabar no percebent la línia, i Dom, per possibilitar el retorn, la va persuadir hàbilment que vivia en un somni. Això va facilitar la tornada, però un cop al món real, Mal, presonera d’aquesta idea, encara creia que vivia en un somni i, per sortir-ne, es va tirar al buit. Ho veiem en un flash-back, i és sens dubte el  moment més impactant de la pel·lícula. Els remordiments de l’apenat Dom Cobb es tradueixen, en els somnis on s’endinsa, en aparicions perveses de Mal, amb fúria homicida, sabotejant les operacions, hostil sempre a Dom, que és la persona que la fa reaparèixer.

Amb aquesta història n’hi havia prou per edificar un film, que hauria estat, aquest sí, memorable.