LITTLE WOMEN (2019)

 

2019. USA. Guionista i directora: Greta Gerwig. 135 min. Color.  

Nov: Little Women, de Louisa May Alcott (1868). Fotografia: Yorick Le Saux.

Saoirse Ronan (Jo March), Emma Watson (Meg March), Florence Pugh (Amy March), Eliza Scanlen (Beth March), Timothée Chalamet (Laurie).

La llibertat i la solitud

Tantes vegades s’ha adaptat la cèlebre novel·la de Louisa May Alcott, que semblava difícil que un altre film pogués donar nova vida a les peripècies de les germanes March. Greta Gerwig, però, ho ha aconseguit. El primer encert és evitar la narració lineal de la història -ens la sabem de memòria- i, en canvi, alternar el present agredolç de la vida adulta de les protagonistes amb l’ebullició dels seus anys adolescents. El continu anar i venir en el temps pot provocar alguna confusió, però en general confereix a la pel·lícula una emoció especial.

També Gerwig, hàbilment, fa metaficció i emmarca tota la història presentant la protagonista, Jo March, com a escriptora del relat. Això permet empoderar-la, que es diu ara, en les seves relacions amb l’editor, en què parla amb fermesa i coneixement de temes literaris i, més important encara, econòmics; alhora, permet fer un final feliç -contemplar el llibre publicat- que no depengui només de l’aparició in extremis de l’home adequat -l’ombrívol professor alemany, aquí més ombrívol que mai.           

Ara bé, si algú creia que l’autora de Lady Bird (2017) faria una lectura radicalment feminista de la novel·la, s’equivoca, perquè Gerwig busca bàsicament la fidelitat i, a vegades, fins i tot, va més enllà i fa més explícita la contradicció essencial de Jo March, que aspira a ser independent -no dependre de cap home- i alhora vol ser feliç. Diu Jo March, parlant amb la seva mare, el seqüent: “Women have minds and souls as well as just hearts, and they’ve got ambition and talent as well as just beauty. And I’m sick of people saying that love is all a woman is fit for. I’m so sick of it! But... I’m so lonely!” Tot aquest parlament procedeix de la novel·la de Louisa May Alcott excepte la frase final, aquest “Però... em sento tan sola!” tan definitiu i punyent, afegit per Gerwig.

Més enllà d’aquetes consideracions, el film ofereix un espectacle visual fabulós, molt pictòric, amb plans que són autèntics quadres impressionistes. Destaca en aquest sentit el periple parisenc, que només es pot qualificar de fascinant, i el dia a la platja. Pel que fa al repartiment, Saoirse Ronan, Timothée Chalamet, Florence Pugh i Emma Watson brillen tots en els seus papers, però potser els dos primers, en alguns moments, semblen un pèl massa moderns.

Anotem, com a nota negativa, l’epíleg final, allargassat i ensucrat.