2018.
Mèxic, USA. Guió, direcció i fotografia: Alfonso Cuarón. 135 minuts. B/N
Yalitza
Aparicio (Cleodegaria ‘Cleo’ Gutiérrez), Marina de Tavira (Sofía), Nancy García
(Adela), Jorge Antonio Guerrero (Fermín).
Els homes horribles
Film pioner -per passar de puntetes per les
sales de cinema abans d’aterrar a la plataforma de rigor-, multipremiat (Lleó
d’Or al Festival de Venècia, deu nominacions als Oscars), i aclamat per la
crítica, algú despistat podria considerar Roma -pel blanc i negre de la
fotografia, per l’abundància de plans llargs, per la mateixa durada dels plans-
com un film a contracorrent, però en realitat és una pel·lícula absolutament
convencional en el seu contingut dramàtic. L’espavilat Alfonso Cuarón s’apunta
amb entusiasme a la lliçó habitual d’aquesta època: els homes són uns
indecents, egoistes i impresentables que fan la vida molt difícil a les pobres
dones, que són molt íntegres, sofertes i coratjoses.
Aquí la pobra criada Cleo, indígena callada i
resignada, té relacions amb Fermín, exaltat aprenent de karateka. Quan ella, al
cinema, li diu que està “de encargo”, ell fuig sense deixar rastre. Quan
finalment Cleo el localitza, en una peculiar exhibició d’arts marcials a camp
obert, Fermín, rabiós, amenaça de matar-la. Amb menys contundència s’expressen
els homes de les classes benestants, però en essència fan el mateix. El gairebé
no vist marit de Sofía abandona la dona i els quatre fills, tots de tendra
edat, per una jove amant; l’home no té
cap interès per veure la canalla, fa veure que no té calés però es compra un
equip de busseig, i només torna a casa -demanant que no hi hagi ningú!- per
endur-se les sòlides llibreries (los libreros) de la gran sala; això sí,
deixant els llibres que contenien a terra, perquè quedi clar que és un pigmeu
intel·lectual.
La pel·lícula, en general monòtona de veure,
té un parell de moments àlgids: el part de Cleo, trístissim perquè el nen neix
mort; i, a la platja, el rescat dels nens que fa Cleo -la pobra necessitava una
heroïcitat per remuntar l’ànim- amb un encertat i sobri travelling d’anada i
tornada. Menys entonada és una seqüència de revolta d’estudiants durament
reprimida. Sembla ficada amb calçador, com inclosa a última hora, perquè no
semblés que aquest retrat del Mèxic de 1970 era massa tou, políticament
parlant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada