2013. USA. Director: Martin Scorsese. Guió: Terence Winter. 179 min. Color.
Leonardo DiCaprio (Jordan Belfort), Jonah Hill (Donnie), Margot Robbie
(Naomi), Kyle Chandler (Denham), Matthew McConaghey (Mark Hanna).
El jove Jordan Belfort
arriba l’any 1987 a Wall Street, contractat com a corredor de borsa per una
important companyia, i el primer dia, en un dinar en un luxós restaurant, ja
observa com el seu director, Mark Hanna, esnifa cocaïna davant seu. Belfort, sorprès,
li pregunta: “Mr. Hanna, you are able to
do drugs during the day and then still function, still do your job?”.
Respon Hanna: “How the fuck else are you
supposed to do this job? Cocaine and hookers, my friend.”
Belfort, estudiant
modèlic, aprèn la lliçó i la practica incansablement durant els anys següents.
Perd la feina per un crack borsari, cau a les escorrialles del sector venent penny stocks (accions a un cèntim),
causa admiració en els seus companys per l’habilitat que té per treure els
calés als pobres desgraciats que hi ha a l’altra banda del telèfon, crea la
seva pròpìa companyia –Statton Oakmont- i escala posicions a Wall Strett,
sempre actuant sense el menor escrúpol, enganyant i estafant tant com pot. Els
diners plouen a cabassos, i el festival de drogues i prostitutes, a dins i a
fora de les oficines de la companyia, és incessant. La pel·lícula, malparlada
com cap altra, ofereix un catàleg interminable de comportaments aberrants. No
penso descriure’ls.
Els productors de la
pel·lícula, Martin Scorsese i Leonardo DiCaprio, s’apunten a la festa sense el
menor escrúpol ni la menor reticència. Tan gran és el seu entusiasme que el
film dura gairebé tres hores. Tres hores! Tres hores dedicades a mostrar una
colla d’imbècils fent l’imbècil. No hi ha evolució dels personatges, no hi ha
informació ni reflexió sobre el món de Wall Street, no hi ha ni una trista
seqüència dedicada a les víctimes d’aquests llops de Wall Street.
Per descomptat, Scorsese
és un bon director i el film, amb el material que transporta, captura l’atenció
de qualsevol espectador. A alguns d’aquests espectadors els deu caure la bava
envejant la vida desenfrenada d’aquests personatges. Per això, suposo, ni
Scorsese ni DiCaprio no posen mai el fre, i van sempre –un amb la càmera,
l’altre actuant- desbocats, avall que fa baixada. El catàleg d’indignitats a
què van sotmetre Margot Robbie és reprobable.
Al catòlic Scorsese
–escolanet de petit, seminarista de jove- l’exposició de tant vici i perdició potser
el va fer reflexionar sobre el pecat, el penediment i la penitència. Silence (2016), sobre dos missioners
catòlics a la Xina, fou el seu següent film.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada