2006. Alemanya. Guió i dir: Florian Henckel von Donnersmarck.137 min. Col.
Fotografia: Hagen Bogdanski. Música: Gabriel Yared, Stéphane Moucha.
Ulrich Mühe (Gert Wiesler), Sebastian Koch (Georg Dreyman), Martina Gedeck
(Christa-Maria Sieland), Ulrich Tukur (Anton Grubitz), Thomas Thieme (ministre
Bruno Hempf).
La pràctica del socialisme
La vida dels altres és un film fascinant
sobre la desapareguda República Democràtica Alemanya. El control social que
efectuava l’Stasi –la policia política de la RDA- era total i absolut, gràcies
als seus 100.000 empleats i als seus 200.000 informadors (en un país de 16
milions d’habitants!). El film comença el 1984, només sis anys abans de la
desaparició de la RDA, però la glàsnost (la política de transparència) de l’època
de Gorbatxov encara quedava molt lluny.
Gert Wiesler és un capità
de l’Stasi. A la universitat, fa classes sobre la millor manera d’interrogar
els individus contraris al règim. És implacable, i creu fermament en el sistema
i en la repressió que el seu manteniment comporta. El seu superior és Anton
Grubitz, menys brillant que ell, però amb més talent per ascendir. Una
seqüencia defineix la vida a la RDA. Grubitz visita Wiesler a la universitat i dinen
junts. Ho fan a la zona dels estudiants, al·legant que “potser ja és hora que practiquem el socialisme”. S’asseuen en una
taula llarga, amb estudiants a l’altra punta. Un d’ells explica un acudit sobre
Honecker (cap d’Estat de la RDA), fins que els altres l’alerten de la presència
de Grubitz i Wiesler. L’ambient es glaça. Grubitz repta l’estudiant a acabar l’acudit,
el noi quequeja, Grubitz n’explica un (“En
què s’assemblen Honecker i un telèfon? En què tots dos s’han de penjar!”) i
riu amb riallades falses. Els estudiants no saben què fer, Wiesler fa cara de
circumstàncies i Grubitz, al final, demana el seu nom a l’estudiant. Al final,
realment, potser sí que han practicat el socialisme.
La feina que Grubitz encarrega
a Wiesler és vigilar un exitós autor teatral, Georg Dreyman, que potser no és
tan fidel al règim com aparenta. Wiesler i els seus homes entren al pis de
Dreyman un matí per instal·lar micròfons a totes les habitacions. Quan Wiesler
detecta que la veïna del replà els ha observat, li diu que val més que no digui
res si vol que la seva filla conservi la feina a la universitat. Se sap tot de
tothom, ningú no escapa al control de l’Stasi. Wiesler està orgullós de la seva
feina. Menys ho està, però, quan descobreix el motiu real de l’espionatge, que
no és altre que l’interès que té el ministre de Cultura Bruno Kempf en l’actriu
Christa-Maria Sieland, que és la companya de Dreyman. El ministre, simplement,
es vol desfer de l’home que li fa nosa per satisfer els seus apetits sexuals, i
per això fa servir tots els mitjans que té a disposició.
El món en què tant creia
Wiesler cau com un castell de cartes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada