2008. USA
(Paramount-Lucasfilm). Director: Steven Spielberg. 122 min. Col.
Argument: George
Lucas, Jeff Nathanson. Guió: David Koepp.
Música: John
Williams. Fotografia: Janusz Kaminski.
Harrison Ford (Indiana Jones), Shia LaBoeuf (Mutt
Williams), Cate Blanchett (Irina
Spalko), Karen Allen (Marion Ravenwood), John Hurt (Professor Oxley), Ray
Winstone (Mac).
Indiana Jones no
perd el barret
Indiana Jones i
el regne de la calavera de cristall, la quarta pel·lícula d’Indiana Jones, semblava que no
veuria mai la llum, però finalment va arribar, i encara que evidentment no va
poder satisfer totes les expectatives generades durant dinou anys, va ser tot
un plaer assistir a l’espectacle. Té algunes flaqueses, però també un gran
encant. La primera hora és impecable. En una bonica manera d’enllaçar amb el
primer Indiana, el film comença a
l’hangar on hi ha guardada l’Arca de l’Aliança. Els soviètics han irromput a
les instal·lacions militars, però no busquen l’Arca (que s’entreveu un moment),
sinó les restes d’un extraterrestre. Spielberg no oblida la mítica i presenta
Indiana mostrant la seva ombra quan es posa el barret. És un gran moment. Som als
anys 50, recreats brilantment, i hi ha el rock and roll, la caça de bruixes i
la guerra freda. Els soviètics potser no són uns malvats tan carismàtics com
els nazis, i per això es reforça la seva líder, Irina Spalko (magnífica Cate
Blanchett), amb un sabre. Està vellot i polsós, Indiana, que ja té una edat,
però aviat veiem que està en forma. Si hi havia algun dubte sobre Harrison
Ford, s’esborra a l’instant. Ell és Indiana, i ningú més pot ser-ho.
La pel·lícula comença forta i, ja d’entrada, inclou una prova nuclear al desert de Nevada (som als anys 50!). L’escena és antològica: Indiana arriba a un poble, descobreix que tot són maniquís (un homenatge a “La dimensió desconeguda”?), s’adona que hi ha una exposió en marxa i es refugia en una nevera. La nevera vola pels aires, cau al desert i Indiana en surt com si res. Protesten els campions de la versemblança. Són uns pesats.
La pel·lícula té acció i emoció. Indiana Jones, expulsat
de la facultat, comenta amb tristesa la
mort del seu pare i de Marcus, i el seu col·lega diu una frase punyent sobre el
pas del temps. “Hem arribat a una edat en què la vida ja no et dóna coses
sinó que te les va traient”(1).
Puja al tren Indiana, però no anirà enlloc perquè arriba a l’andana, amb
moto i caçadora de pell –com pertoca a l’època- el jove Mutt Williams. De
seguida s’estableix una gran química entre Ford i LaBoeuf. Hi ha bromes sobre
l’edat d’Indiana i sobre la passió de Mutt per la pinta. El noi busca el
professor Oxley, que ha desaparegut. Tot seguit es produeix una persecució
sensacional, de la vella escola, sense ordinadors. Mutt porta la moto i Indy va
al darrere. Els persegueix un cotxe, i Indiana passa per l’interior del cotxe i torna a la
moto; després irrompen al campus i el cotxe dels soviètics xoca contra
l’estàtua de Marcus Brody (un gran toc), i els cau el cap a damunt; finalment
Mutt i Indy llisquen amb la moto pel terra de la biblioteca, i un alumne
aprofita per una pregunta al professor Jones: “Si vols ser un autèntic arqueòleg, has de sortir de la biblioteca!”(2),
exclama Indiana. La pel·lícula va a tota marxa i continua així al Perú, on Mutt
i Indy fan una visita nocturna a un cementiri, ara buscant les restes del
conqueridor Orellana.
Fet això, arribem a l’Amazones i apareix la Marion del
primer film de la sèrie. El joc a dos entre Ford i LaBeouf, que era tan
interessant, es transforma ara en un triangle familiar no tan satisfactori.
S’opta per la comicitat, però falta emoció. Apareix Oxley i van tots en grup,
però no volem Indiana tan acompanyat. Hi ha una trepidant seqüència d’acció a
la selva, amb grans moments però que acaba amb un excés d’efectes digitals
(calia que Mutt fes de Tarzan, un atac de formigues gegants i tres cascades consecutives?).
La conclusió ni decep ni impressiona. Spielberg, fidel a
ell mateix, fa emergir del terra un enorme platet volador. No és pitjor que els
fantasmes que sortien de l’Arca. Per acabar, hi ha un epíleg fabulós jugant amb
el barret d’Indiana. Se’l posa Mutt? No, l’agafa Indy, no hi ha relleu
possible. I és cert, perquè si algú triomfa en aquesta quarta entrega és
Harrison Ford, que interpreta un Indiana Jones diferent -més savi, menys
cobdiciós- però alhora idèntic, amb la mateixa convicció, coratge i vitalitat.
Una autèntica estrella.
(1) Charles Stanforth: We seem to have
reached the age where life stops giving up things and starts taking them away.
(2)
Indiana Jones: You want to be a
good archaeologist… you’ve got to get out of the library!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada