COUP DE CHANCE (2023)

 

2023. França, UK. Director: Woody Allen. 93 minuts. Color.

Guió: Woody Allen. Fotografia: Vittorio Storaro.   

Lou de Laâge (Fanny Fournier), Melvil Poupaud (Jean Fournier), Niels Schneider (Alain Aubert), Valérie Lemercier (Camille Moreau).       

La sort i el coratge

Alain Aubert, massa tímid a Nova York, quan al lycée contemplava des de la distància l’atractiva Fanny Fournier i no gosava dir-li res perquè es pensava que ella l’ignorava, ara, passats uns anys, la retroba pel carrer a París i -oh, sorpresa!- s’adona que ella llegia amb avidesa els seus articles al diari del lycée i no l’hauria esquivat si li hagués dirigit la paraula. Els va faltar un cop de sort, o una mica de coratge. Ara, però, a París, Alain i Fanny s’han retrobat i esperen amb il·lusió el moment de veure’s cada dia a l’hora de dinar, en un banc del parc. Tenen moltes coses en comú i l’atracció mútua és imparable. Alain, pansit escriptor divorciat, veu la vida d’una altra manera. Realment és mereixia aquest cop de sort.

Fanny, però, està casada. El seu marit, Jean Fournier, és un milionari amb negocis pocs clars: “Il rend les riches encore plus riches”, diu Fanny; “Sympa”, comenta Alain. Hi ha un afer tèrbol en el passat -un soci seu va desaparèixer de sobte- i una simpatia excessiva que potser amaga una personalitat sinistra. A Fanny li cansen els seus innombrables regals i la sensació de ser simplement una esposa per ser lluïda –“une femme-trophée”.  S’hi va casar perquè es trobava en hores baixes, però ara s’adona de l’error comès. Ha estat un cop de sort trobar l’Alain. Ah, però Jean, marit gelós sempre a l’aguait, contracta un detectiu... El pobre Alain té les hores comptades, perquè Jean Fournier, quan algú li fa nosa, té dos sicaris sempre a punt. Sap greu, fracament, el sagal ens queia simpàtic.

Aquest film, probablement l’últim que mai rodarà Woody Allen, deu ser el millor que ha fet des d’Irrational Man (2015). Pertany al gènere criminal, on se suposa que regna Match Point (2005) en la filmografia woodyallenesca, però no m’agrada aquest film, el protagonista se’m fa insuportable. Coup de chance és molt més agradable de veure, pels personatges, pels actors que els interpreten (en especial, Lou de Laâge i Melvil Poupaud), per aquest bonic París fotografiat per Vittorio Storaro i per l’impecable engranatge narratiu; impecable fins que arriba el desenllaç, és clar, que és més que opinable.

OPPENHEIMER (2023)

 

2023. USA, UK. Guió i direcció: Christopher Nolan. 180 minuts. Color.

Llibre: American Prometheus, de Kai Bird i Martin J. Sherwin (2005).

Fotografia: Hoyte van Hoytema. Música: Ludwig Göransson.

Cillian Murphy (J. Robert Oppenheimer), Emily Blunt (Kitty), Matt Damon (Gen. Groves), Robert Downey Jr. (Lewis Strauss), Florence Pugh (Jean Tatlock), Josh Harnett (Ernest Lawrence), Kenneth Branagh (Niels Bohr).    

Feinada colossal

Oppenheimer, gran pel·lícula, ambiciós retrat d’un home i d’una època, dura tres hores però no s’atura mai. Hi ha moltes coses per explicar, molta gent per conèixer, molts detalls que no es poden passar per alt. David Lean, home que dominava aquests metratges, hauria estat capaç d’alternar la necessària agilitat narrativa amb moments de pausa, de calma, en què es revela allò inefable que la pressa no pot revelar. Chistopher Nolan, però, opta per cavalcar sense descans, amb seqüències curtes que van al gra i que realment s’encadenen a la perfecció. Potser, però, es perd alguna cosa. No sabria dir, per exemple, quina és la millor seqüència de la pel·lícula. No n’hi ha cap de deixi un record inoblidable. Són massa breus per deixar un pòsit que perduri. Goso dir, per tant, que al film li falta certa grandesa cinematogràfica. En qualsevol cas, el tot impressiona.

La pel·lícula comença brillantment amb els anys de formació de Robert J. Oppenheimer, amb un interessant periple europeu, i s’endinsa amb convicció en el Projecte Manhattan, a Los Alamos. Hi ha moltes cares conegudes, que ajuden a no perdre’s enmig de tants personatges. És una llàstima, però, que aparegui Kenneth Branagh -tan britànic i tan “poirot”- fent del físic danès Niels Bohr, perquè no ens els creiem (no hi havia cap actor centreeuropeu disponible?). Les dues primeres hores de pel·lícula semblen justes i necessàries, però la tercera deixa una empremta diferent. No és pas dolenta, no sobra pas, però dedicar tant temps a un doble interrogatori -l’audiència de seguretat d’Oppenheimer i l’audiència de confirmació del Senat a Lewis Strauss- sembla excessiu. Acabada la guerra, llançades les bombes al Japó, la sensació d’anticlimax és inevitable. Robert Downey Jr., encara que està molt bé com a Lewis Strauss, surt massa.   

En qualsevol cas, Cillian Murphy, inoblidable, aguanta de meravella la pel·lícula damunt les seves espatlles. L’actor, convençut amb raó que fa el paper de la seva vida, transmet amb un magnetisme únic l’ambigua personalitat d’Oppenheimer, l’home que s’horroritza de la seva creació però que alhora n’està orgullós. En el terreny sentimental, però, no fa gaire bona parella ni amb Florence Pugh, que és Jean Tatlock, la seva pertorbada amant, ni amb Emily Blunt, la seva eixuta muller Kitty, i potser ja ha de ser així. Destaquem el diàleg inicial amb Kitty: “Are you married?”, li pregunta Oppenheimer; “Not very much”, respon ella. En el cas de Jean Tatlock, Christopher Nolan es permet algunes extravagàncies visuals que causen més perplexitat que altra cosa, perquè no s’adiuen amb la resta de pel·lícula. Però tenint en compte la feinada colossal del projecte, sembla de mal gust criticar-lo.

LES TROIS MOUSQUETAIRES: D'ARTAGNAN (2023)

 

2023. França, Alemanya, Esp., Bèl. Director: Martin Bourboulon. 121 min. Col.

Guió: Alexandre de La Patellière, Matthieu Delaporte. Novel·la: Les Trois Mousquetaires, d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet (1844).

Fotografia: Nicolas Bolduc. Música: Guillaume Roussel.    

François Civil (D’Artagnan), Vincent Cassel (Athos), Eva Green (Milady de Winter), Romain Duris (Aramis), Pio Marmaï (Porthos), Louis Garrel (Lluís XIII), Lyna Khoudri (Constance), Vicky Krieps (Anna d’Àustria), Éric Ruf (cardenal Richelieu).

Ombrívols mosqueters

Els alegres i coloristes mosqueters d’altres versions són introbables aquí, perquè els heroics personatges d’Alexandre Dumas (i el seu incansable negre Auguste Maquet, no l’oblidéssim pas) es presenten en aquest notable film amb un aspecte descolorit, grisós i poc vistós. De fet, brutegen i tot; sembla que no hagin vist una banyera en sa vida. El realisme brut, doncs, s’imposa, i ho fa amb tal claredat que també afecta al temps: no hi ha ni un sol dia clar, lluminós, assolellat en tota la pel·lícula. Realment es constata que són temps ennuvolats per a França. La corona del rei Lluís XIII, catòlic, perilla, per l’embat dels protestants de La Rochelle, aliats de la pèrfida Anglaterra, i per un enemic interior: el poderós i maquiavèlic cardenal Richelieu (molt maltractat per Dumas, per cert).

Un dels mèrits del film és, justament, que sap endinsar-se més que altres versions en els afers polítics, d’alta volada, que l’emmarquen. Hi ha aventura i acció, és clar, però la lleugeresa es descarta. Quan el gascó D’Artagnan, aspirant a mosqueter, es presenta a París, per exemple, i el primer dia ja “aconsegueix” tenir tres duels consecutius amb Athos, Porthos i Aramis, tota altra versió aprofita l’ocasió per fer una llarga seqüència lleugera i riallera; aquesta, en canvi, se salta els duels i passa de seguida a una molt ferotge batalla entre els mosqueters i els soldats de Richelieu.  

La pel·lícula, ben plantejada, monumental, rigorosa i fosquívola, destaca en les escenes de la cort, amb tenses converses entre el rei (excel·lent Louis Garrel) i la reina, però flaqueja en un punt essencial: D’Artagnan. No és poca cosa, és clar, perquè és el protagonista. François Civil, tou, sense mirada ni actitud, no deixa la menor empremta com a D’Artagnan, i el film se’n ressenteix. La seva història d’amor amb Constance fa pena de veure (l’actriu és pèssima, també).  Per sort, Eva Green com a Milady de Winter, l’espia del cardenal, i Vincent Cassel com a Athos, el mosqueter condemnat a mort, eleven el nivell i encenen la pantalla. N’esperem grans coses a la segona part del film, quan tot quedi al descobert i tot esclati (Les Trois Mousquetaires: Milady, que s’estrenarà a finals d’aquest mateix any).

El director Martin Bourbolon no és un geni, però té alguns moments bons, en especial en la seqüència en què la reina i el duc de Buckingham, enganyats per Milady, són sorpresos pels homes de Richelieu. Hi ha un exercici de fora de camp antològic. També cal esmentar una formidable cavalcada vora els espadats de Dover, que acaba de manera sorprenent. En el cantó negatiu, hem de lamentar una el·lipsi excessiva, quan D’Artagnan, ferit per Milady, trontolla per les teulades de la mansió i, tot seguit, com si res, es presenta a la pensió on fa estada (i li demana a Constance que li cusi la ferida, i ella, en comptes de dir-li que vagi al metge, ho fa, com si ho fes cada dia!).

65 (2023)

 

2023. USA. Guió i direcció: Scott Beck i Bryan Woods.  93 minuts. Color.

Fotografia: Salvatore Totino. Música: Chris Bacon.    

Adam Driver (Mills), Ariana Greenblatt (Koa), Chloe Coleman (Nevine).     

El dia final

Fa 65 milions d’anys els dinosaures van tenir un mal dia, pel que sembla: un meteorit enorme va impactar contra la Terra i, entre altres coses, els va extingir. El dia abans de tal catàstrofe, però, una nau extraviada procecent d’un planeta tecnològicament avançat, de nom Somaris, va fer un aterratge forçós al nostre planeta. Tothom a bord mor excepte el pilot, Mills, i una noieta que es diu Koa. Això és molt oportú per a Mills, perquè ell té a Somaris una filla amb greus problemes de salut i ara, ves per on, ja té un recanvi a mà. Aquestes coses fan una mica de pena, francament. Com a mínim, Mills i Koa tenen problemes per comunicar-se, perquè parlen idiomes diferents i, a més, l’aparell traductor està espatllat.

La pel·lícula, amb argument mínim, consisteix simplement en el periple que fan Mills i Koa des del coet atrotinat fins a una càpsula de salvament que ha sortit disparada del mateix coet i que es troba, ara, dalt d’una muntanya, a uns quilòmetres de distància. El film és fosc, nocturn i poc entretingut. Apareix, de tant en tant, algun dinosaure per fer passar l’estona, però, com és natural, es reserva l’aparició del Tyrannosaurus Rex per al tram final. Algunes heroïcitats excessives de la nena en qüestió arruïnen el desenllaç (ara, a les femelles, per més jovenetes que siguin, el valor no se’ls suposa, el tenen sí o sí). El millor del film arriba al darrer pla, quan la càpsula s’eleva cap al cel mentre cauen a dojo els meteorits -i, sobretot, el gran meteorit- que destruirà per sempre els grans rèptils que dominaven la Terra.     

BARBIE (2023)

 

2023. USA (Warner). Directora: Greta Gerwig.  114 minuts. Color.

Guió: G.G., Noah Baumbach. Fot: Rodrigo Prieto. Música: M.Ronson, A.Wyatt.

Margot Robbie (Barbie), Ryan Gosling (Ken), America Ferrera (Gloria), Will Ferrell (CEO Mattel), Rhea Perlman (l’esperit de Ruth Handler).    

El pèrfid patriarcat

Fa pocs anys, en una pel·lícula com aquesta, amb una protagonista (la famosa nina Barbie) que transita entre el seu món particular (Barbieland) i el  món real, s’hauria inclòs una història d’amor, per donar caliu a tot plegat, perquè és cosa natural i perquè hauria facilitat el trasllat definitiu de la protagonista al món real, ja que la noia hauria comprovat del cert que s’hi poden viure experiències més trasbalsadores i satisfactòries que en aquell món rosat i plastificat de Barbieland. Ara, però, l’amor està en decadència i les heroïnes ja no s’enamoren (Disney refà tots els seus clàssics animats en aquest sentit). I no ho fan perquè han après que l’amor romàntic és “una construcció cultural edificada pel patriarcat per oprimir les dones”. Ah, el pèrfid patriarcat… La pel·lícula sermoneja a tort i a dret. És possible que fins i tot les espectadores més partidàries del missatge considerin que Greta Gerwig hauria d’haver estat més subtil.

Curiosament, el personatge principal no és gens interessant. No fa res, és passiu. Només es desconcerta pels pensaments negatius que l’assalten (no són d’ella, provenen de la persona que hi juga) i s’esgarrifa per l’estat de coses al món real. Ni tan sols agafa el comandament de les operacions quan arriba l’hora de restablir el matriarcat a Barbieland. Gerwig, al final de tot, espavila i fa que Barbie desitgi per fi alguna cosa: anar a viure al món real. Increïble, no era tan pèrfid el patriarcat? L’argument, al servei del missatge, té forats infinits.

La pel·lícula la salva Ken (magnífic Ryan Gosling), el centre emocional del film, el xicot que estima i no és estimat, l’home que no es pot desfer de la seva infelicitat. Ni la instauració momentània del patriarcat a Barbieland no el fa feliç. La frase és genial. Sense cavalls, el patriarcat no té interès: “To be honest, when I found out the patriarchy wasn’t about horses I lost interest.”  El número musical “I’m Just Ken”, molt ben cantat per Gosling, que aquí balla més bé que a La La Land (2016), és el millor moment del film. Després, tot decau.    

MISSION: IMPOSSIBLE - DEAD RECKONING Part One (2023)

 

2023. USA. Director: Christopher McQuarrie.  163 minuts. Color.

Guió: C.McQuarrie i Erik Jendresen. Música: Lorne Balfe. 

Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Rebecca Ferguson (Ilsa Faust), Vanessa Kirby (Alanna), Simon Pegg (Benji), Esai Morales (Gabriel).     

Què t’han fet, Ilsa Faust?

La Intel·ligència Artificial és el nou dolent d’Ethan Hunt i companyia. És un encert, perquè la IA -tots ho sabem!- està destinada tard o d’hora a destruir la humanitat, però alhora és un problema, perquè és un malvat nebulós, impalpable i invisible; és a dir, dramàticament ineficaç. Cal, per tant, que la IA tingui un soci, sicari, secretari o majordom humà,  i aquí apareix la figura d’un tal Gabriel, que resulta ser un antic enemic d’Ethan Hunt (però no consta en cap Missió: Impossible anterior). Per fer-ho tot encara més comprensible, tot l’afer es redueix a la possessió d’una clau -sí, una simple clau, com la d’un cofre ple de joies d’un pirata. Resulta una mica desconcertant aquest descens vertiginós des dels cims tecnològics actuals a un esquema tan rudimentari com és això de jugar a qui té la clau.

En qualsevol cas, la pel·lícula es deplega amb convicció. És especialment vistosa una escena a l’aeroport, on hi ha una multiplicació de cares falses i cares autèntiques, claus que ara són aquí i ara són allà. Ethan Hunt també sap fer jocs de mans, i ja sembla un pèl massa. Mentrestant, als baixos del mateix aeroport, en Benji desactiva una bomba -o això sembla- i és una mala idea, perquè ja sabem que no passarà res. Poca cosa té més a fer en Benji en aquesta setena entrega. Ni bones frases, no té. Tot se centra en Ethan Hunt i una tal Grace, una lladregota molt arriada. Hayley Atwell, actriu amb una sola marxa, omple d’energia la pantalla, potser en té més, de fet, que el propi Tom Cruise, que sembla una mica cansat, sense l’espurna de sempre. El temps passa, és clar.

La pel·lícula, curiosament, destaca poc en les grans seqüències d’acció. Les persecucions de Roma -entretallades- ens fan enyorar les de París que hi havia a l’anterior entrega (M:I - Fallout, 2018). Tampoc el final de festa al tren no impressiona gaire. Veure aquells vagons penjant al buit -tot un festival de CGI- fa cosa de veure. Pel que fa al cèlebre salt de Tom Cruise amb la moto, és admirable, però resulta gratuït i mal culminat.

I arribem finalment al punt essencial de la pel·lícula: la mort d’Ilsa Faust, de qualsevol manera, en un pont de Venècia, de nit, sense motiu. Mor el film sense Rebecca Ferguson. Tota emoció -a l’escena inicial del desert, al terrat de Venècia amb Hunt (on ell sembla glaçat)- venia de la seva mà.     

INDIANA JONES AND THE DIAL OF DESTINY (2023)

2023. USA (Lucasfilm, Disney). Director: James Mangold. 154 minuts. Color.

Harrison Ford (Indiana Jones), Phoebe Waller-Bridge (Helena Shaw), Mads Mikkelsen (Jürgen Voller), Toby Jones (Basil Shaw).      

Digne de celebració

Increïblement, ha aparegut, en ple estiu del 2023, un Indiana Jones, el cinquè, i, francament, és digne de ser celebrat. L’espectacle és considerable, l’emoció indescriptible. L’home ja té una edat (Harrison Ford, nascut el 1942, fregava els vuitanta durant el rodatge) però el carisma no es perd mai, la vitalitat es conserva i la malenconia pels temps daurats no destrueix el desig de  viure una darrera aventura.

Rius de tinta ha vessat el pròleg, amb un Harrison Ford rejovenit, de nou en plena forma lluitant contra els seus arxienemics naturals, els enemics. Són quinze minuts apoteòsics, vibrants, no sempre perfectes, però quan la màgia es produeix i tot sembla real la sensació és única. Dos personatges magnífics apareixen en aquest pròleg: un amic i un enemic. L’amic és Basil Shaw, col·lega  d’Indy, petit i fràgil, que queda fascinat per una troballa inesperada: l’Anticitera d’Arquimedes, mecanisme destinat a predir els moviment dels cossos celestes. O alguna cosa més, pensa Jürgen Voller, astrofísic nazi incomprès pels alts comandaments. Aquest és, probablement, el millor dolent que apareix en tots els cinc Indiana Jones. És un nazi original, que vol l’Anticitera per tornar al 1939 i, un cop allà, matar Hitler, sí, així com sona, perquè només liquidant el cabdill inepte, els nazis podran guanyar la Segona Guerra Mundial. Mads Mikkelsen, excel·lent, perfila un malvat de campionat.