THE BIG HEAT (1953)

 

1953. USA (Columbia). Director: Fritz Lang.  90 minuts. B/N. 

Guió: Sydney Boehm. Novel·la: The Big Heat, de William P. McGivern (1953).

Fotografia: Charles Lang. Música: Ichiro Saito.

Glenn Ford (Sgt. Dave Bannion), Gloria Grahame (Debby Marsh), Jocelyn Brando (Katie Bannion), Lee Marvin (Vince Stone).

Home fatal

En aquest clàssic del cinema negre no hi ha “femme fatale” sinó “homme fatal”, perquè el seu protagonista -el sergent Dave Bannion, de la policia de Kenport- acaba sent el responsable indirecte de la mort de les quatre dones que apareixen a la pel·lícula. Impulsiu com és, Bannion no pensa gaire en les víctimes col·laterals que pot produir la seva croada contra la corrupció. Amb més discreció, i no a la vista de tothom, hauria d’entrevistar-se amb Lucy Chapman, l’amant de Duncan, el policia que s’ha suïcidat. L’endemà, Lucy ja apareix morta en un carreró. Ho ha encarregat Lagana, el gàngster que controla la ciutat. Lagana tenia en nòmina Duncan, i ara la senyora Duncan, vídua molt poc desconsolada (és Jeanette Nolan, la Lady Macbeth d’Orson Welles!), el sotmet a xantatge, perquè el marit ho ha deixat tot per escrit. Lagana, però, no s’immuta per això, perquè és un gàngster intel·ligent que sap evaluar pèrdues i beneficis. No vol més sang de la necessària ni titulars escandalosos. Els seus sequaços, però, no són uns fins estilistes.

Arriba un moment crucial. Explota una bomba col·locada al cotxe de Bannion. No mor ell, sinó la seva dona, Katie. De nou, pensem que Bannion, que es dedica a fer incursions perilloses en territori de Lagana, hauria d’haver pensat més en la seguretat de la seva dona. Bannion diu adéu a la càlida vida de família, abandona la policia i renega, a l’engròs, de tots els seus antics companys. No ens cau del tot bé Bannion, per capcalent, però sí Glenn Ford, magnífic.    

A la segona part emergeix el personatge de Debby Marsh (Gloria Grahame, insuperable), l’amant de Vince Stone, mà dreta de Lagana. Debby es defineix amb una cèlebre frase: “I’ve been rich and I’ve been poor, anb believe me, rich is better.” Debby beu massa, xerra massa i és massa innocent, perquè creu que pot conviure amb gàngsters i fer la viu-viu com si res. Debby, atreta per la figura solitària i amargada de Bannion, ho paga car, amb una cèlebre escena amb cafè bullent que li desfigura mitja cara.

Hi ha algun moment, en totes les pel·lícules negres de Fritz Lang, en què la trama voreja -o, directament, traspassa- la línia de la inversemblanca. En aquest cas, hi ha la visita letal que Debby fa a la senyora Duncan. El diàleg, però és fenomenal. Totes dues porten abrics de visó i Debby no triga a establir semblances, entre ella, la noia dels baixos fons, i la senyora Duncan, cínica representant del món respectable. “I’ve been thinking about you and me, how much alike we are. The mink-coated girls”, li diu. “I don’t understand you. What are you here for, Miss Marsh?”, respont la viuda alegre. “Debby. We should use first names, Bertha. We’re sisters under the mink”, i tot seguit fa el que ha vingut a fer. Res no en treu ella, d’aquest acte, només un final tràgic. Sí que en treu profit Bannion, afortunat heroi, “homme fatal” per excel·lècia.  

BEYOND A REASONABLE DOUBT (1956)

 

1956. USA (RKO). Director: Fritz Lang. 80 minuts. B/N (13 de setembre)

Guió: Douglas Morrow. Fot: William Snyder. Música: Herschel Burke Gilbert.

Dana Andrews (Tom Garrett), Joan Fontaine (Susan Spencer), Philip Bourneuf (DA Roy Thompson), Sidney Blackmer (Austin Spencer), Shepperd Strudwick (Jonathan Wilson), Arthur Franz (Bob Hale).

Idees, necessitats i venjances

La darrera pel·lícula americana de Fritz Lang té un argument sorprenent, escandalós, infame. Tom Garrett, periodista reconvertit en escriptor, necessita urgentment un tema pel seu segon llibre. El seu futur sogre, Austin Spencer, director d’un prestigiós diari i ferm defensor de l’abolició de la pena de mort, li proposa una idea: enganyar el fiscal Roy Thompson, tan hàbil com despietat, preparant proves falses per tal d’incriminar el mateix Garrett en el cas d’un crim sense resoldre. Dit i fet, Spencer i Garrett van sembrant proves que incriminin el segon en l’assassinat d’una corista, Patty Gray. Ben aviat Garrett és detingut, jutjat i sentenciat a mort. La primera sorpresa arriba ara: quan Spencer ha de presentar el material que prova que tot ha estat una farsa, és atropellat mortalment per un camió i les proves -¡oh, quina mala sort!- totalment destruïdes. La segona sorpresa arriba al final, quan sempre que Garrett està a punt de ser alliberat. L’home, però, es delata i acaba confessant a Susan Spencer, l’eterna promesa, que sí que és realment l’assassí de Patty, antiga esposa que no li volia donar el divorci. Susan, esbalaïda, envia sense contemplacions l’estoic Garrett a fregir-se a la cadira elèctrica. És evident que la filla no compartia l’opinió del pare sobre la pena de mort.              

Aquesta és una pel·lícula petita, sòbria, amb poc atractiu visual, però amb un magnífic repartiment. A l’inici sorprèn, francament, que Dana Andrews, amb 47 anys, i Joan Fontaine, amb 39, encara estiguin per casar. Ell va posposant el casament al·legant que ha d’escriure la segona novel·la, però això provoca una frustració sexual tremenda en Joan Fontaine. El molt despietat final -ella té el poder d’estalviar-li l’execució i no ho fa- té molt a veure amb aquestes necessitats infinitament posposades. Ja li anticipa el sogre, al començament: “You get engaged to my daughter, and all you can think about is capital punishment?”

Si la primera visió d’aquet film, deixa estupefacte i decep, la segona, quan ja se sap tot, es valora com una peça prou valuosa -una mena de cruel cirereta del pastís- de la impressionant carrera americana de Fritz Lang.