SCOOP (2006)

  

2006. UK, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color. 

Scarlett Johansson (Sondra Pransky), Woody Allen (Sid Waterman / The Great Splendini), Hugh Jackman (Peter Lyman), Ian McShane (Joe Strombel).

Ansietat aeròbica

Joe Strombel, incisiu periodista de la vella escola, un cop difunt, apareix en un boirós i tenebrós paratge d’ultratomba, dalt d’una barcassa presidida per una figura immòbil i silent: la Mort, amb la dalla i tot. Hi ha més gent a coberta, com ara una dona, Jane Cook, que afirma haver mort enverinada pel seu cap, el cèlebre aristòcrata Peter Lyman. El motiu és que ella sabia que en Lyman era el pèrfid Assassí del Tarot, assassí en sèrie de prostitutes que causa estralls a Londres. Tota una exclusiva, pensa en Joe Strombel, però es troba a l’ultratombra i les comunicacions són difícils. Convertit en fantasma per poc temps, però, aconsegueix transmetre el missatge a una estudiant de periodisme, Sondra Pransky, just quan la noia interevenia en un número d’un mag de segona divisió, el Gran Splendini.

És un enginyós punt de partida. Sondra s’anima de seguida a investigar el tema i vol que el mag l’ajudi. Però ell, de nom real Sid Waterman, no ho veu gens clar, perquè és en Woody Allen, i la covardia no se li  suposa, la declara ell mateix. No vol emocions fortes: “L’única emoció que espero tenir a la vida és sopar i després no tenir cremor d’estómac” (Sweetheart, excitement in my life is dinner without heartburn after it). Però, és clar, la noia és Scarlett Johansson, amb el seu entusiasme i la seva bellesa juvenil, i això és difícil de resistir. Així doncs, fingint que són pare i filla, s’infiltren en el club esportiu que freqüenta el tal Lyman, ella fa veure que s’ofega a la piscina, Lyman la rescata i el contacte ja està fet.

Aquesta deu ser una de les millors pel·lícules que ha fet Woody Allen al segle XXI i, segurament, la més divertida. És la penúltima en què apareix com a actor -To Rome with Love (2012) és la darrera, i només surt en un dels quatre episodis- i pot treure tot el seu repertori. Hi ha frases antològiques, com aquella en què explica perquè no li cal fer exercici: “I don’t need to work out. My anxiety acts as aerobics”.

Woody Allen, que quatre anys abans, a Hollywood Ending (2002), encara s’enduia la noia al final, aquí, amb setanta anys, ja s’ha de conformar amb una relació paternofilial que, francament, conté la seva emoció. En un moment determinat, Syd explica a Sondra que ella és la filla que no ha tingut mai. Val la pena reproduir sencer el monòleg: “You’re the daughter I never had. Cause I never wanted to have kids. I didn’t because… (…) you’re nice to them, you bring them up, you suffer, you take care of them, and then they grow up and… and… they accuse you of having Alzheimer’s .”

COUP DE CHANCE (2023)

 

2023. França, UK. Director: Woody Allen. 93 minuts. Color.

Guió: Woody Allen. Fotografia: Vittorio Storaro.   

Lou de Laâge (Fanny Fournier), Melvil Poupaud (Jean Fournier), Niels Schneider (Alain Aubert), Valérie Lemercier (Camille Moreau).       

La sort i el coratge

Alain Aubert, massa tímid a Nova York, quan al lycée contemplava des de la distància l’atractiva Fanny Fournier i no gosava dir-li res perquè es pensava que ella l’ignorava, ara, passats uns anys, la retroba pel carrer a París i -oh, sorpresa!- s’adona que ella llegia amb avidesa els seus articles al diari del lycée i no l’hauria esquivat si li hagués dirigit la paraula. Els va faltar un cop de sort, o una mica de coratge. Ara, però, a París, Alain i Fanny s’han retrobat i esperen amb il·lusió el moment de veure’s cada dia a l’hora de dinar, en un banc del parc. Tenen moltes coses en comú i l’atracció mútua és imparable. Alain, pansit escriptor divorciat, veu la vida d’una altra manera. Realment és mereixia aquest cop de sort.

Fanny, però, està casada. El seu marit, Jean Fournier, és un milionari amb negocis pocs clars: “Il rend les riches encore plus riches”, diu Fanny; “Sympa”, comenta Alain. Hi ha un afer tèrbol en el passat -un soci seu va desaparèixer de sobte- i una simpatia excessiva que potser amaga una personalitat sinistra. A Fanny li cansen els seus innombrables regals i la sensació de ser simplement una esposa per ser lluïda –“une femme-trophée”.  S’hi va casar perquè es trobava en hores baixes, però ara s’adona de l’error comès. Ha estat un cop de sort trobar l’Alain. Ah, però Jean, marit gelós sempre a l’aguait, contracta un detectiu... El pobre Alain té les hores comptades, perquè Jean Fournier, quan algú li fa nosa, té dos sicaris sempre a punt. Sap greu, fracament, el sagal ens queia simpàtic.

Aquest film, probablement l’últim que mai rodarà Woody Allen, deu ser el millor que ha fet des d’Irrational Man (2015). Pertany al gènere criminal, on se suposa que regna Match Point (2005) en la filmografia woodyallenesca, però no m’agrada aquest film, el protagonista se’m fa insuportable. Coup de chance és molt més agradable de veure, pels personatges, pels actors que els interpreten (en especial, Lou de Laâge i Melvil Poupaud), per aquest bonic París fotografiat per Vittorio Storaro i per l’impecable engranatge narratiu; impecable fins que arriba el desenllaç, és clar, que és més que opinable.

SHADOWS AND FOG (1991) * *

 

1991. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Fotografia: Carlo Di Palma.

Woody Allen (Kleinman), Mia Farrow (Irmy), John Malkovich (Paul), John Cusack (Jack), Jodie Foster (Dorrie).   

La mort de l’artista

Mal rebuda per la crítica i ignorada pel públic, Ombres i boira va ser tot un fracàs. L’homenatge a l’expressionisme alemany no va arribar gaire enlloc per culpa d’un guió amb poca consistència: ara apunta cap a Kafka (El procés), amb el mateix Woody Allen com a K, ara apunta cap al film M (1931), el clàssic de Fritz Lang, amb un estrangulador que recorre la ciutat, de nit, fent ombres immenses per allà on passa. Té mitja gràcia, la cosa, però només mitja gràcia.

A part d’aquests dos desmaiats films narratius, hi ha la història, menys derivativa, d’Irmy i Paul, artistes de circ, ella empassa-sabres i ell pallasso. Costa imaginar Mia Farrow dedicada a tal ofici i també costa de pensar que John Malkovich hagi fet riure mai a ningú, però això no té importància. En té més, en canvi, que Irmy estigui delerosa de casar-se i tenir fills (això ho diu una Mia Farrow de 45 anys!). El pallasso, però no en vol sentir a parlar: “A family? That’s death to the artist”. En aquest punt sembla que sigui Woody Allen qui parli. Recordem que l’any següent es va produir la separació d’Allen i Farrow, ja anticipada a Husbands and Wives (1992).

La pel·lícula, quan té més vida, és potser al prostíbul on Irmy es refugia. El pla final de la parella feliç amb la criatura remet, és clar, a El setè segell de Bergman.   

TAKE THE MONEY AND RUN (1969) * *

 

1969. USA. Director: Woody Allen. 85 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Mickey Rose. Fot: Lester Shorr. Música: Marvin Hamlisch. 

Woody Allen (Virgil Starkwell), Janet Margolin (Louise).

La pistola de sabó

Aquesta és la primera pel·lícula que va realment va dirigir Woody Allen, perquè la peculiar What’s Up, Tiger Lily? (1966) consistia només en un doblatge còmic d’un film japonés ja existent. Take the Money and Run és una pel·lícula irregular, un fals documental paròdic que no acaba de funcionar mai gaire bé, i que viu sobretot d’alguns gags molt divertits. Potser el problema és que el punt de partida és massa inversemblant, fins i tot en clau de comèdia, perquè Woody Allen és del tot increïble com a delinqüent, atracador de bancs i un dels criminals més buscats del país. Faria bé Woody Allen, sobretot a partir d’Annie Hall (1977), d’acostar la seva personalitat cinematogràfica a la seva persona real, construint un personatge neuròtic proper i entranyable.

En aquest film, l’embolcall de fals documental es fa més aviat pesat -això li sortiria molt millor a Zelig (1983)- i només fa mitja gràcia el camuflatge dels avergonyits pares del perillós criminal, que apareixen amb celles, ulleres i bigoti de Groucho Marx (tot un homenatge). Com deia, el millor són alguns gags, com el de la pastilla de sabó convertida en pistola fins que, quan el xicot ja és a les portes de la presó, una inoportuna pluja la converteix en un munt de bombolles. També és molt divertit el tram final, en què Woody i cinc presidiaris més es refugien encadenats en una casa on viu una dona gran; arriba un policia, la dona presenta els sis homes com els seus “cosins” i el policia s’ho creu (i dos dels sis són negres!); quan la dona, aprofitant que els sis han anat al lavabo, li diu que són els presidiaris, que s’ho hauria d’haver imaginat perquè van tots molt juntets sempre, el policia afirma: “Em pensava que era una familia molt unida”.

A vegades, alguns gags, com ara el de les dues bandes de atracadors que assalten alhora un mateix banc, no acaben de ser tan divertits com podien haver sigut, a causa de la comprensible falta d’experiència de Woody Allen com a director. Destaquem, per acabar, l’agradable presència de Janet Margolin.           

CELEBRITY (1998) *

 

1998. USA. Guionista i director: Woody Allen. 113 minuts. B/N

Kenneth Branagh, Judy Davis, Famke Janssen, Winona Ryder, Joe Mantegna, Leonardo DiCaprio, Charlize Theron.  

Folis al mar

En la millor seqüència d’aquest llarg i molt avorrit film de Woody Allen, Kenneth Branagh té la brillant idea de trencar relacions amb Famke Janssen just quan ella anava a viure al seu pis (els de la mudança ja corren per allà); llavors ella, en un rampell d’ira, agafa la novel·la que ell ha trigat anys a escriure i surt de casa; la persegueix Kenneth Branagh cridant “És l’única còpia que tinc!”, però fa tard, perquè Famke Janssen ja ha pujat a un ferry i, des de la coberta, va llençant els folis al mar, mentre ell ho contempla impotent des del moll.

És una llàstima que això no passés en la realitat i que una amant irada -i alhora caritativa- de Woody Allen no llencés el guió de Celebrity al mar. El film no té cap gràcia ni enginy, i és pesat, avorrit i completament trivial. Alguna escena, com la dels plàtans, causa vergonya aliena. Especialment irritants es fan Judy Davis, Leonardo DiCaprio i Charlize Theron. Fent de Woody Allen, Branagh cansa força aviat, i només Famke Janssen i Winona Ryder salven l’espectacle.

Anotem la millor frase del film, que és en blanc i negre. Parlant d’un director de cinema, algú comenta: “He’s very arty, pretentious, one of those assholes who shoots all his films in black and white”.  

VICKY CRISTINA BARCELONA (2008) *

 

2008. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 96 minuts. Color.

Rebecca Hall (Vicky), Scarlet Johansson (Cristina), Javier Bardem (Juan Antonio), Penélope Cruz (María Elena).

L’última planta del soterrani

Barcelona no va tenir sort, perquè aquest film, de títol tan desgraciat, va marcar un dels punts més baixos de la trajectòria de Woody Allen. En aquest cas, la desgana és infinita. D’entrada hi ha una veu en off que no calla mai. Impotència narrativa? No, mandra d’escriure diàlegs. Els que hi ha semblen escrits a correcuita. El guió acumula tòpics sense fi. Les dues turistes americanes i el latin lover sembla que tinguin copes de vi enganxades a la mà. Com que som a Espanya, sempre sona una guitarra espanyola.

Llàstima que Javier Bardem no faci de torero, com volia Woody Allen, per espant dels productors catalans de la pel·lícula. No, Bardem fa de pintor (secció bohèmia daurada) i pinta amb una energia descomunal, perquè és així com pinten els “machos ibéricos” mentre dediquen mirades penetrants a les embadalides turistes americanes. De turistes, n’hi ha dues: Rebecca Hall (el millor del film, per cert) i Scarlett Johasson (insípida). La primera té un promès al seu país, que no ofereix, evidentment, les prestacions del latin lover (perquè quedi clar, és més baixet que ella). Bardem té un pare, que viu en una casa de pagès d’aquelles dels anuncis de Fabada Asturiana. L’home té pensaments lascius quan recorda Penélope Cruz. ¿Serà aquest vell l’alter ego del director? Ho sembla per la manera com Allen filma Scarlett Johansson.

Tot plegat apareix Penélope Cruz, que fa d’espanyola gelosa i exaltada, pura passió, buscant l’Oscar a l’estil de la Sophia Loren (i el va trobar!). Tòpic rere tòpic, postal rere postal, amb un argument insignificant, la pel·lícula avança però no millora. És esgotador sentir Bardem repetir “speak english” a la Pe, fins i tot quan estan sols; és ridícul el famós ménage à trois, que es queda en tímid esbós; i és lamentable la seqüència final, amb la Pe entrant a la casa amb una pistola. Pobre Jean Negulesco! ¡Com el van insultar, a ell, per les pel·lícules que va fer als anys 50 amb turistes americanes, latin lovers i postals turístiques! Però Woody Allen encara té una part de la crítica als seus peus, suposo que en record dels temps passats. Alguns van parlar, fins i tot, d’un cert retorn a l’antiga grandesa. Personalment, només hi veig mandra, negligència i cinisme.       

MAGIC IN THE MOONLIGHT (2014) * * * *

 

2014. USA, França. Guionista i director: Woody Allen. 97 minuts. Color.

Fotografia: Darius Khondji.

Colin Firth (Stanley Crawfod), Emma Stone (Sophie Baker), Simon McBurney (Howard Burkan), Hamish Linklater (Brice), Marcia Gay Harden (Mrs. Baker), Eileen Atkins (Vanessa). 

El mag tardorenc i la mèdium primaveral 

Amb Màgia a la llum de la lluna, Woody Allen va tornar a la dècada que més li convé –els anys 20- i a l’ambient que més el motiva: el dels rics i elegants, sofisticats i cultivats, dedicats al dolce far niente en un entorn bonic; en aquest cas, la Côte d’Azur, retratada amb la millor llum i els millors colors. La pel·lícula té un punt de partida interessant. Stanley Crawford, mag de fama mundial amb el nom de Wei Ling Soo i aspecte xinès, rep un encàrrec d’un col·lega: desemmascarar una mèdium que està fent fortuna entre els adinerats residents de la Riviera francesa. Stanley, un campió de la lluita contra els tramposos espiritistes, s’hi apunta de gust. D’entrada, però, és la mèdium, Sophie Baker, qui el desemmascara (ell s’hi ha presentat sota una identitat falsa) i, més i tot, el convenç, endevinant molts detalls de la seva vida, que realment té un do i no és una estafadora. Stanley, cínic que no creu en res, obre els ulls a la possibilitat que la vida sigui alguna cosa més que mort i pols, i és més feliç que mai.

Woody Allen farceix la pel·lícula amb molts diàlegs sobre Déu, la mort, el més enllà, el sentit de la vida, etcètera, que tot i tenir el seu interès, deixen una clara sensació de “déjà vu” (ben mirat, però, Woody Allen ha fet tantes pel·lícules que gairebé tot ja és “déjà vu”). Sophie té un promès ric, Brice, un noi simpàtic que bàsicament es dedica a cantar i a tocar l’ukelele. No és d’estranyar, doncs, que es decanti per companyia del mag, per més egocèntric i pedant que sigui.   

La pel·lícula llisca inevitablement cap al terreny amorós a la segona part, i resulta poc convincent. La diferència d’edat entre Colin Firth (nascut el 1960) i Emma Stone (1988) és massa gran. L’antic Darcy ara ja està massa pansit i sec (amb aquella sequedat de qui es prepara per a una llarga vellesa), com per enamorar una noia tan fresca i vital com Emma Stone. Hauria calgut un actor més jove. Stanley, a qui hem vist a l’inici amb una promesa més gran i seriosa, es decanta al final per Sophie perquè és més irracional i imprevisible. En cap moment, hi ha cap referència al fet que sigui molt més jove. Ai, Woody, que ja ens coneixem… 

Com Cary Grant i Deborah Kerr (1) a An Affair to Remember (1959), ell té una tia a la Provença, a qui visiten. De nom Vanessa, és una dona sàvia que conclou adequadament el debat existencial de la pel·lícula: “The world may or may not be without purpose, but it’s not totally without some kind of magic.” És ben cert, i és bo que Woody Allen encara sigui capaç d’extreure’n una mica, d’aquesta màgia. No cal dir que amb Emma Stone davant la càmera, resulta gairebé impossible no fer-ho.     

(1) O, en la primera versió, Lover Affair (1939), Charles Boyer i Irene Dunne; i en la tercera, Love Affair (1994), Warren Beatty i Annette Bening.  

WHATEVER WORKS (2009) * *

 

2009. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Larry David (Boris Yelnikoff), Evan Rachel Wood (Melody), Patricia Clarkson (Marietta), Henry Cavill (Larry Lee James). 

Desesperança doble

“La falta de realitat d’aquest film només és comparable a la seva falta, també desesperant, d’irrealitat”. Això deia Jorge Luis Borges sobre City Lights (1931) de Chaplin, i crec que el mateix es podria dir d’aquesta pel·lícula de Woody Allen, que recupera un guió antic que no necessitava pas ser rescatat de l’oblit. La falta de realitat és evident. ¿En quin món un home malcarat, coix i vellot, i no pas ric, aconsegueix que una noia tendra i bonica, quaranta anys més jove, s’enamori d’ell i s’hi vulgui casar? Ella, Melody, sudista refugiada a Nova York, melodiosament l’escolta cada dia, i assaboreix amb delectació cada paraula agra que ell deixa anar. Encoltem l’home, que es diu Boris, després de rebre la proposta de casament: “What could I offer you but a bad temper, hypochondriasis, morbid fixations, reclusive rages, and misanthropy? And what could you offer me? A character out of Faulkner, not unlike Benjy.”  Recordem que Benjy és el retardat mental d’El soroll i la fúria. És simpàtic, per tant, el genial Boris. Larry David -còmic de renom, pel que sembla- interpreta una mena d’alter ego agre i desfermat de Woody Allen.

El personatge, al cap de tres quarts d’hora, ja no dona més de si i entren en escena un xicot jove (agraïda presència de Henry Cavill) i els pares de Melody, que són uns patètics sudistes que veuran la llum a Nova York. Si Woody Allen pretenia que els habitants del Cinturó de la Bíblia (Bible Belt) dels Estats Units, l’odiessin encara més, sens dubte ho devia aconseguir. Entre impossibilitats i caricatures, doncs, transcorre el film, que no s’encalla però que tampoc no s’enlaira. La màgia de la irrealitat trigaria cinc anys a arribar, amb Magic in the Moonlight (2014).

MANHATTAN MURDER MYSTERY (1993) * * *

 

1993. USA. Director: Woody Allen. 104 minuts. Color.

Guió: Woody Allen, Marshall Brickman. Fotografia: Carlo Di Palma.

Diane Keaton (Carol Lipton), Woody Allen (Larry Lipton), Alan Alda (Ted), Anjelica Huston (Marcia Fox), Jerry Adler (Paul House). 

Wagner i Polònia

La recordava amb més gràcia aquesta comèdia d’assassinats de Woody Allen, que comença bé però es fa llarga al tram final. Hi ha dos retrobaments, un de positiu (Diane Keaton, absent des de Manhattan, 1979, exceptuant una breu aparició a Radio Days, 1987) i un de negatiu, la càmera en mà, que Woody Allen havia descobert l’any anterior (la marejant Husbands and Wives) i que també causa desperfectes en l’acabat visual d’aquest film. Woody Allen, com a actor, comença divertit, però va tan accelerat demostrant nervis i infinita covardia (imitant, com sempre, a Bob Hope, esmentat en el guió) que resulta monòton. S’agraeix la presència d’Alan Alda com a enamorat sense esperances de Diane Keaton.

El film, per desgràcia, és visualment pobre i té un misteri d’interès decreixent. A més, l’actor que fa dolent és pèssim i enfonsa la pel·lícula. D’altra banda, els vaivens d’amor i gelosia del trio protagonista (o quartet, amb Anjelica Huston) ens deixen més aviat indiferents. Es va parlar molt del final amb miralls homenatjant The Lady from Shanghai (1948), però és realment inepte. Tot queda en mans, per tant, dels diàlegs, de les frases, i n’hi ha de molt divertides. Fent-se passar per detectiu de policia en un hotel de mala mort, Woody Allen diu: “Yes, I am a detective. They lowered the height requirement”. Parlant del llibre que ha escrit Anjelica Huston, que deu ser d’impossible lectura, diu: “This book makes ‘Finnegans Wake’ look like airplane reading.” I, és clar, la famosa frase sobre Wagner i Polònia: “I can’t listen to that much Wagner, ya know? I start to get the urge to conquer Poland.”

TO ROME WITH LOVE (2012) *

 

2012. Itàlia, USA. Guionista i director: Woody Allen. 112 minuts. Color.  

Woody Allen (Jerry), Alison Pill (Hayley), Judy Davis (Phyllis), Roberto Benigni (Leopoldo Pisanello), Penélope Cruz (Anna), Jesse Eisenberg (Jack), Ellen Page (Monica), Alec Baldwin (John Foy).   

Badalls turístics

Després de París (Midnight in Paris, 2011) era lògic que la nova parada de la ruta turística europea de Woody Allen fos Roma, ciutat encara més monumental i vistosa, aquí fotografiada amb bonics colors per Darius Khondji. A part de contemplar Roma, però, poca cosa més pot fer l’espectador, badalls al marge. Quatre històries es van alternant en aquest film i, francament, no n’hi ha cap de gaire interessant. Woody Allen, apàtic, va facturar un guió sense gràcia amb un toc de Fellini, una mica d’òpera i amb Roberto Begnini per animar la funció.  

Una desmenjada recreació de l'El xeic blanc de Federico Fellini (Lo sceicco bianco, 1952) és potser l’episodi més fluix, però alhora proporciona el millor gag: de visita a la Capella Sixtina, després que un personatge, parlant de Miquel Àngel, digui que no es pot imaginar com devia ser això de treballar tot el dia de panxa enlaire, la prostituta Penélope Cruz afirma: “Jo sí”. (Lavorare tutto il tempo stando sdraiati sulla schiena: non lo posso immaginare! / Io sì!).

Woody Allen fa també d’actor, per última vegada fins ara a la pantalla gran. De visita a Roma per conèixer el promès de la seva filla, l’home descobreix que el seu futur consogre és un gran cantant d’òpera sota la dutxa. A fora, però, sense l’aigua rajant, desafina. La història és previsible i fa sensació d’acudit allargassat.

Roberto Begnini, com dèiem, fa acte de presència per animar la cosa, però la seva història -un home anònim, de cop i volta i sense cap motiu, és convertit en notícia contínua pels mitjans de comunicació- no va enlloc i acaba quan ha d’acabar i prou. De nou, certa apatia s’observa.

Per acabar, la quarta història tampoc no té gaire vida, i es fa fins i tot irritant, pels actors escollits (Eisenberg, Page, Baldwin) i pels diàlegs avorrits. Al final, la noia, que es feia la intel·lectual, ho deixa tot per córrer cap a Hollywood. La gent de la faràndula, cal concloure, és superficial, falsa i fa el que calgui per sobreviure. Un cert autoretrat de Woody Allen hi entreveig.       

YOU WILL MEET A TALL DARK STRANGER (2010) * *

 

2010. Espanya, USA. Guionista i director: Woody Allen. 100 minuts. Color. 

Naomi Watts (Sally), Josh Brolin (Roy), Gemma Jones (Helena), Anthony Hopkins (Alfie), Lucy Punch (Charmaine), Freida Pinto (Dia), Antonio Banderas (Greg), Pauline Collins (Cristal), Anna Friel (Iris). 

A la pobra Naomi no l’estima ningú

Quatre històries s’entrellacen en aquesta pel·lícula, protagonitzada per  quatre personatges -pertanyents a la mateix família- que busquen la felicitat pel seu compte després de patir greus crisis matrimonials. Comencem pel veterà Alfie (Anthony Hopkins, perdent el temps). Decidit a no resignar-se a la vellesa, se separa de la seva dona Helena, s’apunta a un gimnàs, coneix una prostituta, s’hi casa… i tot acaba com era de preveure, amb el pobre beneit arruïnat i enganyat. Aquesta història, realment, no té cap interès. Woody Allen refà Poderosa Afrodita (Mighty Aphrodite, 1995), però sense gràcia ni Mira Sorvino. Passem ara a Helena, la qual, deprimida per la marxa d’Alfie, confia la seva vida a una tarotista o similar, que li prediu el futur i li dirigeix el present. Helena acaba feliç aparellant-se amb un llibreter especialitzat en l’ocultisme, però amb la seva filla Sally histèrica, perquè la mare ara li nega els diners que li havia promès per iniciar un negoci (la tarotista, com és natural, desaconsella el préstec). Bé, aquesta segona història tampoc no té gaire interès. Com més idiotes, més feliços, ve a dir. Potser sí, qui sap.

Passem a Roy, gendre d’Alfie i Helena, i marit de Sally. És un novel·lista mediocre que es passa el dia mirant per la finestra. El motiu? A l’altra banda del pati hi sol haver, tocant la guitarra, una noia molt atractiva. Roy la coneix, l’enamora i la convenç perquè abandoni el seu jove xicot, un prometedor diplomàtic. Potser amb un altre actor la història hauria funcionat, però amb el rústic Josh Brolin és impossible. Més interessant és que Roy, pressionat per tenir un èxit literari, robi una novel·la a un amic que sembla haver mort d’accident de trànsit; però no, només està en coma, i si es desperta, Roy es quedarà contra les cordes… Què passa? Res, Woody Allen deixa la història a mig, perquè quan és l’hora s’ha de tancar la paradeta.

I finalment tenim a Sally, una dona que ja comença a tenir una edat i que està desesperada perquè el seu marit, Roy, no vol tenir fills ni formar una família. Sally comença a treballar en una galeria d’art i s’enamora del seu cap, Greg, que sembla que li correspon, però no, però sí, i definitivament no. Suposo que el gag consisteix en presentar Naomi Watts en un món insòlit en què cap home no li fa cas. Aquesta història tampoc no va gaire enlloc, però és millor que les altres perquè hi ha Noami Watts, que és de llarg la millor del repartiment. En fi, aquesta és una altra pel·lícula de Woody Allen, tan fàcil de veure com d’oblidar.

BLUE JASMINE (2013) *

 

2013. USA. Guionista i director: Woody Allen. 98 minuts. Color.

Cate Blanchett (Jasmine Francis), Alec Baldwin (Hal Francis), Sally Hawkins (Ginger), Bobby Cannavale (Chili), Peter Sarsgaard (Dwight Westlake).  

Blanche DuBois de segona

Amb l’encàndol Madoff en primer terme i l’argument d’Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) de Tennessee Williams de suport, aquesta és una pel·lícula monòtona i depriment de Woody Allen, que va servir, com a minim, perquè Cate Blanchett guanyés l’Oscar a la Millor Actriu de l’any. El seu personatge, però, és molt poc interessant, com tots els altres, i més aviat esgota. Ella és Blanche DuBois; perdó, vull dir Jasmine, vídua de Hal Francis, un inversor tipus Madoff que ha estafat tothom i ha acabat a la presó, on s’ha suïcidat. Jasmine, arruïnada i pertorbada, es refugia a San Francisco, on viu la seva germana Ginger, que té dos fills grassonets i fa plans de futur amb Chili, un tipus exaltat i amb samarreta paleta, versió descafeïnada d’aquell Stanley Kowalski de l’obra de Williams. No és ell qui queda torbat per la bellesa malaltissa i tardorenca de Jasmine sinó el dentista per a qui ella treballa. Són seqüències per oblidar.

El film s’allarga massa en el contrast entre la vida luxosa d’abans amb el seu marit (Alec Baldwin, amb una cara de dolent que no sé com algú li pot confiar els diners) i la seva vida actual, feta tota d’estretors, crits, combats de boxa per la tele i pizzes… La classe baixa segons Woody Allen. Al final, Jasmine, després d’intentar en va un casament desesperat amb un diplomàtic, acaba, abatuda i demacrada, parlant sola en un banc. Arriben els desitjats títols de crèdit.  

BROADWAY DANNY ROSE (1984) * *

 

1984. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 84 minuts. B/N

Fotografia: Gordon Willis.

Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale), Nick Apollo Forte (Lou Canova).

Moisès entre les canyes

Sobrevalorada per la crítica, aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase serveix per descriure una trentena de films del guionista i director novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa, inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent. Sense mirada, un actor no transmet res. Els personantges són estereotipats i la trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.

Woody Allen es mostra molt més enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels millors:

Danny Rose: Guilt is important. It’s important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re all guilty in the eyes of God.

Tina: Do you believe in God?

Danny Rose: No. No. But I’m guilty over it.

Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina, fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many reeds in my life. I feel like Moses…”

MIDNIGHT IN PARIS (2011) * *

 

2011. USA, França, Espanya. Guionista i director: Woody Allen. 94 m. Color.  

Owen Wilson (Gil Pender), Rachel McAdams (Inez), Marion Cotillard (Adriana), Michael Sheen (Paul Bates), Corey Stoll (Ernest Hemingway), Tom Hiddleston (F. Scott Fitzgerald), Adrien Brody (Salvador Dalí), Léa Seydoux (Gabrielle). 

Postals i clixés

“Anem a culturitzar-nos” (Let’s get some culture), diu resignat Gil Pender, escriptor de visita a París, quan la seva promesa Inez ja l’arrossega a una altra etapa de l’esgotadora ruta turística cultural parisenca, on per més inri els escorta Paul Bates, un pedant insofrible –ho sap tot de Monet, Rodin i companyia- a qui Inez escolta embadalida. Pobre Gil Pender, ell que voldria palpar la màgia de París i encantar-se a les paradetes de vora el Sena per comprar discos de Cole Porter... Una nit, però, just tocades les dotze, la màgia es produeix i Gil viatja màgicament al París dels anys 20. No triga a entrar en contacte amb Scott Fitzgerald, Hemingway, Picasso, Gertrude Stein, Dalí, Buñuel, Man Ray, i a sentir parlar de Modigliani, Braque, Henry Miller, Miró, etcètera.

“Anem a culturitzar-nos”, diem resignats nosaltres també ben aviat, perquè Woody Allen, el nostre guia cultural, no sap donar vida als genis esmentats i tot són clixés i tòpics. Hemingway és, de llarg, el més pesat (fins i tot apareix amb un torero, Belmonte, “que és més valent que jo perquè s’enfronta a la mort”). El més divertit deu ser Dalí i la seva passió per si mateix i pels rinoceronts. Picasso surt més d’esquitllada amb un quadre força espantós (“La bagneuse”). També hi ha Adriana, amant rotatòria de pintors, interpretada per Marion Cotillard, que fa el que pot amb els infumables diàlegs sobre París i els artistes que ha de deixar anar.      

La pel·lícula és lleugera i superficial, amb postals per al present i clixés per al passat, però no brillant ni divertida. Owen Wilson és un alter ego jove i innocent de Woody Allen, i no fa altra cosa que quedar-se bocabadat davant les figures del passat i, en qualsevol moment, cantar les excel·lències de París. Ah, com és possible viure en un altre lloc que no sigui París… Resulta molt embafador. Al final acabes simpatitzant amb els antipàtics pares d’Inez, republicans de Califòrnia que detesten França i creuen que París és una ciutat sobrevalorada.      

CAFÉ SOCIETY (2016) * *

 

2016. USA. Guionista i director: Woody Allen. Fot: Vittorio Storaro. 96 m. Col.

Jesse Eisenberg (Bobby Dorfman), Kristen Stewart (Veronica ‘Vonnie’ Sybil), Steve Carell (Phil Stern), Blake Lively (Veronica Hayes), Corey Stoll (Ben Dorfman).  

Luxe i esplendor  

Woody Allen va tornar de nou als anys 30 de la mà d’un alter ego juvenil, Bobby Dorfman, un jove de Nova York que es trasllada a Hollywood, on passa a treballar pel seu oncle, Phil Stern, exitós agent d’estrelles del cinema. Poc li dura l’enlluernament pel glamour de Hollywood –les grans mansions, les festes, les estrelles-, pura façana d’un món fals sense interès, però s’enamora de Vonnie, la secretària del seu oncle. Ella, però, ja té un altre home a la seva vida, justament… l’oncle. Vonnie dubta entre el jove prometedor i el ric veterà, i al final escull l’aposta més segura. Bobby torna a Nova York, on es fa càrrec del luxós club nocturn del seu germà Ben, un gàngster que es desfà de la gent que el destorba banyant-la en formigó. Bobby, melancònic, es passeja pel club saludant la selecta clientela fins que un dia entra al club Vonnie, i l’oncle. Ah, sempre ens quedarà París, vull dir Los Angeles… L’ombra de Casablanca s’apodera de la pel·lícula i la converteix en allò que ja mig era: un embolcall decoratiu amb molt poca substància. Només faltava, per acabar de badallar, algun passeig per Central Park culminat amb la inevitable declaració d’amor a Nova York. Podem anotar una frase del frustrat Bobby Dorfman: “La vida és una comèdia escrita per un escriptor de comèdies sàdic.”(1)    

Així doncs, la pel·lícula, una de les més cares de la carrera de Woody Allen, destaca sobretot pels escenaris, els decorats i el vestuari. És possible que amb un altre actor, la història d’amor ens fes vibrar més, però Jesse Eisenberg es fa antipàtic i carregós al cap d’una estona. Molt millor resulta Kristen Stewart, i per això la primera part a Hollywood té més vida que la segona. Steve Carell té bons moments –“deixo la dona, no la deixo”-, però no sembla l’actor adequat per al paper. Blake Lively apareix fugaçment com a esposa de Bobby Dorfman, però no té personatge, i simplement llueix alguns fabulosos vestits de l’època, cosa que, com ja sabíem per The Age of Adaline (2015), fa de meravella.

Per acabar només dir que sap greu que Woody Allen, en el seu retrat del Hollywood dels anys trenta, es limiti a citar noms i a malparlar del lloc, i renunciï a evocar la màgia intemporal d’algunes d’aquelles pel·lícules.           

(1) Bobby: Life is a comedy written by a sadistic comedy writer.

A RAINY DAY IN NEW YORK (2019) * *

 

2019. USA. Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.

Fotografia: Vittorio Storaro. Música: cançons del pianista de jazz Erroll Garner.

Timothée Chalamet (Gatsby Welles), Elle Fanning (Ashleigh Enright).    

L’alter ego impossible

“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El memorable vers de J.V. Foix serveix per definir els dos joves protagonistes d'aquesta pel·lícula de Woody Allen. Ella, Elle Fanning, perd l’oremus -i les calces, si cal- per qualsevol director, guionista o actor famós amb què es troba en el seu periple, com a periodista universitària, per Nova York. Ell, en canvi, menys exaltat i més malencònic, viu enyorant el món de les pel·lícules antigues i de les cançons d’Irving Berlin. Si tenim en compte que el personatge es diu Gatsby Welles i té poc més de vint anys, es comprendrà fàcilment que costi de creure en la seva existència, tot i les bones prestacions de Timothée Chalamet. La diferència de seixanta anys -sí, 60- entre Woody Allen i el seu nou alter ego juvenil resulta massa evident.

La pel·lícula presenta un argument poc treballat, amb personatges que entren i surten d’escena de manera aleatòria. Els diàlegs són discrets i, en general, l’espectador, si no està molt captivat contemplant Nova York, bellament fotografiat per Vittorio Storaro, es pregunta cap a on va la història. La reposta és… enlloc. Hi ha, això sí, un moment àlgid cap al final, quan la mare de l’impossible Gatsby Welles fa una confessió sorprenent. El final, en canvi, és força irritant. Hi tornem a veure Selena Gomez, actriu catastròfica. La noia, per cert, va ben desbrigada tot i que plou força, com abans Elle Fanning. En aquest sentit, no es pot negar que Woody Allen està en forma.         

HANNAH AND HER SISTERS (1986)

 

1986. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen. 106 min. Color. 

Jack Rollins and Charles H. Joffe Production. Fotografia: Carlo Di Palma. 

Woody Allen (Mickey), Michael Caine (Elliot), Mia Farrow (Hannah), Barbara Hershey (Lee), Dianne Wiest (Holly), Carrie Fisher (April), Maureen O’Sullivan (Norma), Max von Sydow (Frederick), Lloyd Nolan (Evan), Sam Waterston (David). 

La bleda asolellada, la pesada i la sexy

Saludada com una obra mestra quan es va estrenar, Hannah i les seves germanes no desperta tant entusiasme quan es torna a veure al cap de molts anys. El guió és irregular i la direcció, poc treballada, no aporta gran cosa. En realitat, semblen dos migmetratges units. D’una banda, hi ha Hannah i les seves dues germanes, Lee i Holly. És particulament irritant, Holly (pesada Dianne Wiest, que va guanyar l’Oscar!), catastròfica excocaïnòmana aspirant a actriu que va de fracàs en fracàs en tots els terrenys. Més agradable de veure és la reposada i comprensiva Hannah, però tot i l’encant desplegat per Mia Farrow el personatge no passa de ser una bleda assolellada (la mateixa actriu n’era ben conscient i se’n va queixar). Tot l’interès se centra, doncs, en l’atractiva i sexy Lee (magnífica Barbara Hershey), que viu amb un veterà pintor de caràcter esquerp (desaprofitat Max von Sydow) i que rep amb interès creixent les imprevistes atencions del seu cunyat Elliott (el gran Michael Caine), marit de Hannah. Espurneja la pel·lícula amb aquesta història d’amor imprevist, passió descontrolada i remordiments per totes bandes.

L’altre migmetratge, clarament còmic, només té un protagonista, el mateix Woody Allen, que fa un divertit recital com a hipocondríac i acaba dissertant sobre la por a la mort i el sentit de la vida. Si s’han vist trenta o quaranta pel·lícules de Woody Allen, tot és molt “déjà vu”, però si ets jove o no n’has vist cap segur que et deixa força impressionat. 

El film, que té un bon tram central, decau al darrer terç, un cop Barbara Hershey i Michael Caine es deixen de veure. La solució final d’emparellar Dianne Wiest amb Woody Allen és inversemblant i letal per a l’espectador. El film acaba amb una tercera reunió familiar (Allen va copiar l’esquema de  Fanny i Alexander de Bergman), que resulta tan poc interessant com les altres dues. La sensació, aquí i allà, és que Woody Allen, com a director, desaprofita visualment algunes seqüències. Un cas claríssim seria el flash-back en què Allen i Farrow visiten uns amics per fer-los una peculiar proposta, rodada tota ella de forma molt apàtica.  

Destaquem finalment la presència -molt escassa- de Carrie Fisher, que fa d’amiga de Dianne Wiest i li roba, naturalment, el possible xicot, un arquitecte amant de l’Òpera (Sam Waterston, sempre un home sensible). Acabem amb una frase de Woody Allen: “I had a great evening; it was like the Nuremberg Trials.”