1984. USA (Orion). Guionista i director: Woody Allen.
84 minuts. B/N
Fotografia: Gordon Willis.
Woody Allen (Danny Rose), Mia Farrow (Tina Vitale),
Nick Apollo Forte (Lou Canova).
Moisès
entre les canyes
Sobrevalorada per la crítica,
aquesta pel·lícula és en realitat una obra menor de Woody Allen. (Aquesta frase
serveix per descriure una trentena de films del guionista i director
novaiorquès). És curta, però li sobren minuts. El protagonista, Danny Rose, és
un entranyable representant d’artistes de segona fila; quan un d’ells triomfa,
inevitablement l’abandona. El film, d’entrada, sembla que hagi de repartir joc
entre una àmplia varietat de personatges -els estrambòtics artistes de Danny
Rose- i d’anècdotes, però molt aviat tot se centra en el cantant Lou Canova, la
seva amant Tina Vitale i Danny Rose, és clar. L’argument és decent però no
desperta entusiasme. Mia Farrow, amb ulleres fosques gairebé tota l’estona, va
recollir molts elogis fent d’italiana deseixida, però a mi em deixa indiferent.
Sense mirada, un actor no transmet res. Els personantges són estereotipats i la
trama, amb la màfia pel mig, és molt poc original.
Woody Allen es mostra molt més
enginyós en algunes frases i diàlegs. Aquest diàleg sobre la culpa és un dels
millors:
Danny Rose: Guilt is important. It’s
important to feel guilty, otherwise, you know, you’re capable of terrible
things. You know, it’s very important to be guilty. I’m guilty all the time and
I never did anything, you know. My rabby, Rabbi Peristein, used to say we’re
all guilty in the eyes of God.
Tina: Do you believe
in God?
Danny Rose:
No. No. But I’m guilty over it.
Acabem amb una bona frase. Quan Danny Rose i Tina,
fugint dels mafiosos, passen per un paratge amb moltes canyes, ell (Woody
Allen, sempre fora de lloc a camp obert) diu: “God, I never saw so many
reeds in my life. I feel like Moses…”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada