2019. USA.
Guionista i director: Woody Allen. 92 minuts. Color.
Fotografia:
Vittorio Storaro. Música: cançons del pianista de jazz Erroll Garner.
Timothée
Chalamet (Gatsby Welles), Elle Fanning (Ashleigh Enright).
L’alter ego impossible
“M’exalta el nou i m’enamora el vell”. El
memorable vers de J.V. Foix serveix per definir els dos joves protagonistes d'aquesta pel·lícula de Woody Allen. Ella, Elle Fanning, perd l’oremus -i les
calces, si cal- per qualsevol director, guionista o actor famós amb què es
troba en el seu periple, com a periodista universitària, per Nova York. Ell, en
canvi, menys exaltat i més malencònic, viu enyorant el món de les pel·lícules
antigues i de les cançons d’Irving Berlin. Si tenim en compte que el personatge
es diu Gatsby Welles i té poc més de vint anys, es comprendrà fàcilment que
costi de creure en la seva existència, tot i les bones prestacions de Timothée
Chalamet. La diferència de seixanta anys -sí, 60- entre Woody Allen i el seu
nou alter ego juvenil resulta massa evident.
La pel·lícula presenta un argument poc
treballat, amb personatges que entren i surten d’escena de manera aleatòria.
Els diàlegs són discrets i, en general, l’espectador, si no està molt captivat
contemplant Nova York, bellament fotografiat per Vittorio Storaro, es pregunta
cap a on va la història. La reposta és… enlloc. Hi ha, això sí, un moment àlgid
cap al final, quan la mare de l’impossible Gatsby Welles fa una confessió sorprenent. El final, en canvi, és
força irritant. Hi tornem a veure Selena Gomez, actriu catastròfica. La noia,
per cert, va ben desbrigada tot i que plou força, com abans Elle Fanning. En
aquest sentit, no es pot negar que Woody Allen està en forma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada