2020. França. Guionista i director: Laurent Tirard. 87 min. Color. /BO:
$2’7M/
Novel·la: Le Discours, de Fabrice Caro (2018). Fotografia: Emmanuel
Soyer.
Música: Mathieu Lamboley.
Benjamin Lavernhe (Adrien), Sara Giraudeau (Sonia), Julia Piaton (Sophie),
Kyan Khojandi (Ludo)
“J’ai besoin d’une pause”, diu lànguidament Sonia, sense esma, arribant a casa, i
el seu xicot, el simpàtic Adrien, ja li fa un lloc al sofà, perquè descansi.
Però no, la pausa que tant necessita Sonia no requereix un sofà sinó que Adrien
desaparegui de la seva vida durant un temps. S’alarma Adrien, intenta
retenir-la, però ella se’n va.
Amb aquest entonat inici comença aquesta bona comèdia
francesa, d’estil costumista, amb poques novetats a nivell argumental però amb
un recurs que li imprimeix caràcter. Es tracta del trencament de la quarta
paret, és a dir, amb el protagonista mirant i parlant a la càmera, a
l’espectador, de manera molt sovintejada. És un recurs perillós, perquè pot
destruir la màgia de la ficció, però que aquí funciona prou bé -tot i que a
vegades cansa- gràcies al gran talent interpretatiu de Benjamin Lavernhe, el protagonista
absolut del film, reconegut actor de la Comédie Française.
El film, a nivell visual, sap ser imaginatiu i no se
sotmet a la tirania del realisme. Per exemple, quan Adrien sospita que la causa
de l’abandonament de Sonia és la fascinació que la noia sent per Romain,
malencònic guitarrista que ha aparegut en festes diverses, veiem el tal Romain,
amb la maleïda guitarra, al llit, entre Adrien i Sonia. És enginyosa, doncs, la
pel·lícula i força divertida, si bé potser hi ha un excés d’escenes familiars,
amb la mare, el pare, la germana i el futur cunyat, que és qui demana a Adrien
que faci el discurs el dia del casament. El grup té gràcia, però totes les
masses piquen.
És impossible, tot i la inventiva desplegada, no acabar
pensant que es tracta d’una pel·lícula molt agradable de veure, però menor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada