2022. França. Director: Diastème. 89 minuts.
Color.
Guió:
D., Fabrice Lhomme. Fotografia: P.Guilbert. Música: Valentine Duteil.
Léa Drucker (Élisabeth de Raincy), Denis Podalydès (Franck L’Herbier), Benjamin
Biolay (Didier Jansen), Alban Lenoir (Patrick).
A mig camí
Promet molt aquest film francès d’intriga
política, però ofereix poca cosa i acaba convertit en un simple esbós. És bo
ser subtil, però és decebedor quedar-se
a mig camí. La situació inicial és molt interessant. La presidenta de França,
Élisabeth de Raincy (un nom adequadament aristocràtic per a la república més
monàrquica del món), acaba el seu mandat i, encara que tot sembla indicar que
el seu succesor serà Luc Gaucher, candidat gris però correcte, a darrera hora
arriben notícies alarmants. El tal Gaucher ha tingut relacions perilloses amb
algun àrab poderós, el tema sortirà a la llum ben aviat, Gaucher caurà en picat
a les enquestes… i el pròxim president de França serà, de manera inevitable, el
cantidat ultradretà François Willem (un cognom oportunament germànic, per
cert).
La pel·lícula és convincent dramàticament
parlant: hi ha bons diàlegs de la Presidenta amb el Secretari General de
l’Elisi -un home molt fidel, gairebé un enamorat- o amb el Primer Ministre
Didier Jansen. El moment és trascendental:
si França cau tot Europa pot caure després en mans de l'extrema dreta. (El
títol del film fa referència al darrer llibre d’Stefan Zweig, El món d’ahir,
establint semblances entre l’Europa dels anys trenta i la contemporània). Què
cal fer? ¿Deixar que Willem arribi a la presidència o, actuant fora de la llei,
“interceptar-lo” abans que arribi al poder? El debat s’allarga, potser més del
compte, la tensió s’incrementa, els crits apareixen, l’home fidel és despatxat…
i la conclusió no arriba fins al final, quan la Presidenta ordena, a cau
d’orella del seu guardaespatlles de confiança, que entri en acció.
I aquí s’acaba la pel·lícula. És frustrant,
perquè, com deia abans, això és quedar-se a mig camí de la història. És una llàstima, perquè el film tenia un bon
estil, també a nivell visual, amb una encertada ambientació en un Palau de
l’Elisi fred i ombrívol com un mausoleu, amb un guarda a cada passadís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada