DES DE L'ESPIGÓ
Temerari com era, es va llançar de cap des de l’espigó, sense fer cas dels nostres avisos de prudència. El mar, que bullia d’escuma, va engolir el seu cos primíssim, acabat de créixer, sense ni adonar-se’n. “S’ha matat”, vam pensar tots en veure que no reapareixia. Ja ens imaginàvem corrent per l’espigó, entre esquitxos d’aigua salada, tot demanant ajuda als pescadors, als socorristes, a la policia, a qui fos… “Home a l’aigua!”, cridaríem, que és el que s’havia de cridar en aquestes ocasions, com sabíem pels àlbums de Tintin. “Va, surt, home, surt, Rafel!”, va fer el seu millor amic, de nom Arnau, les mans com si resés, les llàgrimes a punt de vessar de manera incontenible, per sempre. Màgicament, en Rafel va reaparèixer, mar enllà, eufòric per la gesta, enmig de les gegantines onades, ara vist ara no vist. Amb la mà ens feia que l’imitéssim, que saltéssim com ell havia fet. A l’instant, tots vam retrocedir i vam córrer per l’espigó cap a la platja.
El vam esperar allà, amb el cor encongit, no sabent durant molta estona si el nostre amic era un puntet que s’acostava, un puntet que s’allunyava o un puntet que no veuríem mai més. Al cap d’uns minuts que es van fer eterns, va emergir pletòric, feliç, vencedor, i va dir “Ha sigut bestial”. Vam escoltar aquesta frase moltes vegades durant els nostres anys adolescents, quan en Rafel, després d’afrontar alguna proesa física, en sortia vencedor i extasiat. Envejàvem el seu èxtasi, però no envejàvem el seu gust pel risc i l’aventura extrema. “No et fa por morir?”, li havíem preguntat alguna vegada. “Qui té por de morir té pot de viure”, era la seva resposta, treta d’algun llibre. Abans d’arribar als vint anys, es va separar de nosaltres i es va buscar altres companys més del seu estil. Personalment, em vaig alegrar de veure’l marxar, perquè trobava el seu comportament excèntric i incomprensible.
Quinze anys més tard vaig visitar casualment la botiga de cortines dels pares d’en Rafel. Jo només feia d’acompanyant de la meva mare i no vaig dir gran cosa. Bàsicament em vaig dedicar a observar els pares d’en Rafel, tan petits i rodanxons, tan perfectament embolcallats en aquell càlid interior, i em preguntava com havien pogut tenir un fill com en Rafel, que es passava la vida trescant pel perillós món exterior. Tot plegat em van reconèixer com un amic dels vells temps i em van preguntar si feia gaire que no veia en Rafel. “Potser més de deu anys”, vaig respondre jo. “Sí, és clar, sempre és fora. Ara és al K-2, a l’Himàlaia. No para aquest nostre noi…”, va fer el pare, i es va quedar en silenci, les mans aferrant el metre de fusta, com si d’aquell metre en pengés la vida d’en Rafel. Era un d’aquells silencis que poden conduir a una confessió o a una fugida cap a un tema intrascendent. Va arribar la confessió: “Es matarà, tard o d’hora es matarà, ho sabem segur. Ja ens en fem pagues. Ens passem la vida patint, patint i patint, esperant la notícia… Hauríem d’haver tingut més fills, però potser patiríem igual. En fi…” Abans d’emocionar-se més, l’home va callar i la seva dona va fugir cap a dins. Vaig sortir de la botiga amb el cor encongit, sense esma per fer un darrer cop d’ull als pares d’en Rafel.
No va passar ni un any que es va produir la notícia de la mort d’en Rafel en una glacera dels Alps. Havia estat una caiguda terrible, d’un centenar de metres, i potser no es podria recuperar el cos. Em vaig imaginar en Rafel en el darrer instant de consciència, abans de l’impacte definitiu: “Ha sigut bestial”, potser havia pensat, i havia mort feliç, si és que és possible morir-se feliç.
No vaig assistir a l’enterrament, perquè evito tots els que puc, però dies més tard vaig trobar pel carrer l’Arnau, el millor amic del Rafel adolescent. Vam parlar de l’heroi caigut i d’aquell estrany impuls que l’havia conduït a arriscar la vida contínuament. Finalment, vam parlar dels seus pares. ¿Un fill tenia dret, utilitzant la seva llibertat individual, a fer patir els seus pares d’aquella manera al llarg de tants anys? ¿El respecte filial no obligava a certa contenció en la manera de viure? L’Arnau, que tenia tres fills, no ho veia clar, i jo tampoc. El tema era discutible.
De nit, mig somiant, vaig tornar a veure aquell mar bullint d’escuma, i el pobre Rafel entre les onades, indefens, imbatible, i nosaltres corrent dalt de l’espigó, xisclant de por, d’alegria, i saltant cap a la platja, els peus a l’aigua, la mà al front fent de visera… I un de nosaltres deia: “ja no tornarà mai més”; i un altre responia “pertany a un altre món”; i, en Rafel, enmig del mar, llunyíssim, ens feia adéu amb la mà fins a convertir-se en un puntet invisible.
Lluís Vilarrasa Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada