Conte: Xesca

 

XESCA

A les acaballes d’una festa familiar celebrada a l’aire lliure, a començaments de juliol, la pobra Xesca, tan atlètica i alegre ella, va observar les seves dues nebodes preferides conversant en el racó més apartat i ombrívol del parc de les Set Fonts. La Xesca, sempre disposada a gastar una broma, va agafar la pistola d’aigua del més menut del nombrós clan i es va acostar a la torre on les dues nebodes, d’uns vint anys, es feien confidències. Mentre ascendia ran de paret per l’escala de pedra en espiral, la Xesca va escoltar algunes paraules, després frases senceres… Parlaven d’ella.

-No sé de què t’estranyes: la tieta sempre ha sigut molt pesada… És la seva manera de ser.

-Sí, ja ho entenc, no hi pot fer res, suposo. Però per què no pot relaxar-se una mica? S’ha de ficar sempre amb mi? Tot el dia m’ha de preguntar si surto amb aquest o amb l’altre? Què faig o què deixo de fer? Et juro que m’agradaria tapar-li la boca amb ciment.

-Jo també. Però suposo que ser tieta és això. Com que no té vida pròpia, doncs alguna cosa ha de fer…

-Podria anar-se’n a Austràlia una temporada…

-Ha, ha, ha… No els hi vulguis tant mal, als australians…

La Xesca va perdre l’esperit atlètic i l’alegria vital en aquell precís moment. Va baixar de puntetes el tram d’escala que havia pujat, es va fondre amb la vegetació, va allargar el braç per agafar la seva bossa i va fugir cap a l’aparcament. Una germana la va veure des del prat de la tirolina i li va fer un crit:

-Ja marxes?

-He de fer una cosa per demà. Ara m’ha vingut al cap! Adéu!

Va pujar al cotxe i va engegar sense cordar-se el cinturó de seguretat, cosa que no feia mai. Volia ser lluny, desaparèixer, pensar, reflexionar sobre la seva vida, autocompadir-se fins a la matinada…

Va aturar-se a Sant Marc. La gent que hi havia anat a passar la tarda ja es retirava. Els nens i els gossos pujaven als cotxes. Més enllà, entre els arbres, hi havia parelles abraçades a l’herba. La Xesca es va quedar dreta davant de l’ermita, contemplant la Plana, que el capvespre anava esborrant. “Necessito fumar”, es va dir, i va rescatar, de l’interior de la seva bossa, el cigarret que sempre duia per casos d’emergència. Feia cinc anys que havia deixat de fumar, però de tant en tant, en moments de crisi, en necessitava un. Va lamentar no tenir-ne més.

Dreta contra el món que s’ennegria, la Xesca va recordar el passat, tot el que havia fet per les seves nebodes al llarg dels anys: els diners que els havia donat, els regals que els havia fet (el seu era sempre el regal més espectacular de cada aniversari), la roba que els havia comprat, els llibres i les pel·lícules que els havia deixat… Era la tieta jove, alegre, generosa, indispensable. Així es veia ella i així es pensava que tothom la veia.

Va llençar la punta de cigarret rost avall. Tan de bo aquell cigarret encengués el sotabosc i cremés el món sencer.

Va somriure. Que n’era de ximple. ¿No sabia que no existeix un afecte menys recíproc que el que uneix les diverses generacions d’una família? ¿No sabia que el fet que ella adorés les seves nebodes no significava pas que les nebodes l’haguessin d’adorar a ella? No sabia que els joves són egoistes i només pensen en ells? Aviat faria cinquanta anys: ¿no se suposava que ja havia de tenir certs coneixements sobre la condició humana?

El somriure se li va tornar amarg als llavis. La Xesca s’havia pensat sempre que ella era especial. Una tieta única, rica i cultivada, atlètica i jovial, capaç de sintonitzar amb les noves generacions per l’absència del desgast quotidià que pateix la gent amb fills. Es va mirar la brusa, multicolor, amb gargots, tan juvenil; i es va palpar la cara, clivellada per l’edat i les caminades al sol. Es va sentir ridícula.

Va baixar a la Plana i va parar a la primera gasolinera per comprar tabac.

Quinze anys més tard, la família va anar a l’enterrament de la Xesca, la tieta soltera. El dolor va ser gran i tothom va recordar la seva alegria i generositat. Va ser impossible, però, no fer esment del canvi que havia sofert des de feia més d’una dècada. La seva absència a moltes festes del clan, el seu mutisme quan hi assistia, la seva ferotge addicció al tabac, que tothom li havia recriminat i que l’havia acabat matant…

Les dues nebodes van sentir realment la mort de la seva tieta i van vessar no poques llàgrimes recordant els colossals regals que n’havien rebut durant la infantesa i l’adolescència. No en van parlar prou, però, com per aprofundir en el canvi dràstic que havia sofert la Xesca quinze anys enrere i treure’n alguna conclusió. No hi havien pensat mai gaire. Aquest era l’únic motiu: falta d’interès en el tema.

Sortint del cementiri, abans d’entrar en els respectius cotxes amb els respectius marits i els respectius fills, van intercanviar un parell de frases:

-Era una mica estranya, la tieta.

-Sí, és que no és bo viure sol.

                                             

                                                       Lluís Vilarrasa Tanyà