Conte: Daniel

 

DANIEL

En Daniel se sentia bé vivint a l’estranger, allunyat de la família i dels antics amics, voltant pel món com un albatros. A la multinacional on treballava era altament valorat: en Daniel no tenia horaris, no tenia lligams, no tenia mai un no per anar, el dia que fos, a l’hora que fos, durant el temps que calgués, al Canadà, al Brasil, a Corea, Nova Zelanda, Egipte… Viatjar l’entusiasmava, volar el fascinava. El menjar exòtic no l’espantava. Tenia un estómac d’acer inoxidable

De tant en tant, és clar, li arribaven notícies de casa. La família, el clan de proporcions bíbliques al qual pertanyia, estava en constant moviment. En general s’expandia amb naixements i casaments, però també hi havia, de tant en tant, alguna defunció. En Daniel enviava felicitacions o condols, segons el cas, però rarament es presentava a cap cerimònia. El món no podia funcionar si ell no era al peu del canó a totes hores, assessorant i decidint, contractant i fulminant. “M’estic convertint en un personatge llegendari”, pensava en Daniel sobre la seva pròpia figura en moments feliços dalt d’un avió, sobrevolant els núvols, satisfet de dur una vida tan plena i satisfactòria.

Quan es va morir el seu pare, no va tenir més remei que tornar a casa. En Daniel no sentia gran cosa per aquell home, a penes entrevist els darrers quinze anys, però un pare era un pare i calia assistir a l’enterrament.

El van rebre amb l’afecte habitual, però amb menys entusiasme. Tenint en compte la situació, era impensable una enèsima rebuda de fill pròdig. Però li va doldre una mica. Va analitzar a fons les mirades de les seves quatre germanes, totes més grans que ell, per descobrir-hi algun rastre de ressentiment, però no n’hi va trobar. Certa indiferència, sí, i li va doldre. Per refer la seva popularitat i perquè era de justícia -elles s’havien ocupat de tot al llarg de molts anys i ell, sempre absent, no havia fet res- en Daniel va optar per ser generós. Es va proveir d’un bon feix de bitllets de 100 euros i l’endemà de l’enterrament, en va repartir a dojo. “Per les molèsties”, “per compensar la meva absència”, “per les despeses adicionals”, “perquè em perdoneu una mica”, etcètera, deia mentre entregava els sobres amb bitllets a les seves germanes. La llegenda del tiet cosmopolita es va propulsar en la imaginació dels onze nebots i nebodes. El van veure en hotels sumptuosos, en pistes d’esquí enmig del desert, en platges caribenyes de sorra blanca, conduint descapotables a la costa de Califòrnia, analitzant grans de cafè en altiplans remots de Colòmbia…

Tot plegat li van presentar una noia, d’uns trenta anys, una mica més jove que ell. “M’han parat una trampa”, va pensar en Daniel de seguida. La noia, arquitecta, era agradable i intel·ligent, però no semblava especialment motivada. Aviat va quedar clar que la química entre ells era nul·la. Amb llargs silencis es va acabar la passejada organitzada per les germanes.

Al darrer moment, abans d’anar a l’aeroport, en Daniel, ferit en el seu orgull per la poca motivació de l’arquitecta, va preguntar a la seva germana petita, amb qui tenia més confiança, què havia dit la noia d’ell. “Res de l’altre món”, va dir la germana, mirant al terra. “No passa res, m’ho pots dir, estic acostumat a la veritat. El món dels negocis és brutal”, va dir ell. “Doncs si ho vols saber… però no t’agradarà. Va dir que et veia passadot, en tots els sentits”. “En tots els sentits?”, va repetir ell.

A dalt de l’avió, en ple vol nocturn cap a Boston, en Daniel es va sorprendre quan va veure la seva cara reflectida a la finestreta. Hi havia un deix de fàstic existencial que no li havia detectat mai. Necessitava oblidar aquells dies horribles i tornar a la vida feliç de sempre.

A Boston en Daniel de seguida es va posar en contacte amb el servei habitual. Desitjava tant que la Christine estigués disponible! Sí, ho estava, i arribaria en menys d’una hora. Un whisky el va posar a to mentre contemplava satisfet l’incomparable skyline de la ciutat. Van trucar a la porta. Era la Christine, o més aviat una versió cansada de la Christine. “Some other day”, es va excusar ell. “OK”, va dir la Christine, i se’n va anar.

                                         

                                                         Lluís Vilarrasa Tanyà