EL TABÚ
En Biel es va aturar i va fer un esbós de plor en el darrer instant, just abans d’entrar a classe, però es va refer i va continuar endavant, conscient que era el que tocava fer. Sabia que no hi havia alternativa. Els seus dies a casa els avis s’havien acabat. Els avis havien passat a millor vida, o a pitjor vida, qui sap, el tema era confús.
La mare, Abril, va dir un darrer adéu al seu fill, i observant la canalleta que ja omplia aquella aula de P3, va experimentar una esgarrifança. Va mirar la mestra, va obrir la boca com per dir alguna cosa, però es va reprimir. El tabú era allà, com una papallona multicolor que voleia incansable al nostre voltant, omnipresent.
L’Abril va sortir de l’escola i es va refugiar al cotxe. Abans d’engegar-lo, però, va fer una trucada.
“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir a la seva germana -més gran, però sense fills-, que havia exigit notícies immediates sobre el primer dia d’en Biel a l’escola.
“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir l’Abril deu minuts més tard als companys de l’oficina, molt menys interessats en el tema.
“Bé, bé, molt tranquil·let”, va dir al seu marit, Octavi, hores més tard, per videoconferència, perquè l’Octavi, de professió informàtic errant, ara passava tres mesos a Taiwan. Encara era allà el tabú, en forma de papallona voleiadora, exhibint incansablement la seva vitalitat multicolor. L’Abril i l’Octavi van tenir una conversa agradable, lleugera, banal.
Va ser un vespre com qualsevol altre. En Biel va jugar sorollosament amb les seves coses al terra del menjador i va sopar amb la gana habitual. A les nou ja era al llit, i es va adormir com sempre, de seguida. A les onze hi va anar la mare i també es va adormir de seguida.
A les dues, però, l’Abril es va despertar de cop. Havia tornat a veure, en somnis, la classe de P3, i havia experimentat, de nou, l’esgarrifança. El tabú, a aquelles hores de la nit, descansava en algun racó obscur, plegat d’ales.
“En Biel és l’únic nen català de la classe, l’únic, l’únic, l’únic...” va exclamar. “Déu meu, què ens ha passat, en aquest país?”
Com que sentim una gran simpatia per la nostra protagonista, no reproduirem pas exactament totes les paraules dites en aquells moments de ràbia i desesperació, però tampoc no amagarem que el ressentiment cap als seus companys i companyes de generació va desfermar un allau de dures acusacions. “Covards, covards, tot morirà per culpa vostra... Com voleu que en Biel, ell solet, catalanitzi tota la classe?” L’Abril, amb crits apagats, va maleir els gossos i els gossets, els gats i els gatets, els viatges i els viatgets, l’hedonisme estèril i la covardia extrema que fulminaria per sempre la llengua catalana, tan àrduament conservada per les generacions anteriors.
Després de la tempesta, ve la calma i, en les millors persones, amb la calma arriba el penediment pels excessos comesos. L’Abril va demanar perdó a Déu per les bestieses que havia dit i Déu -hem de suposar- li va respondre que, a vegades, desfogar-se una mica és bo per a l’esperit.
En qualsevol cas, l’Abril va dormir com un soc la resta de la nit. A l’alba, abans que sonés el despertador, el tabú ja papallonejava per l’habitació.
Lluís Vilarrasa Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada