Conte: Floyd

 

FLOYD

Evidentment, en Pau Morell no volia ser un home del passat. Estava al dia, cap jovenet no li havia d’explicar res en qüestions tecnològiques, participava a totes les xarxes socials que li pertocaven per edat, tenia les opinions correctes sobre qualsevol tema... El món canviava, el món evolucionava, i era absurd aferrar-se o sentir nostàlgia per allò que ja no era ni tornaria a ser. Si les dones ara totes volien fer coses d’homes -o, més ben dit, d’homenots- doncs endavant. Els vells esquemes s’havien capgirat i calia acceptar-ho, potser no amb eufòria, però sí amb una amable cordialitat.

Però, és clar, tot tenia límits.

Un cop de puny terrorífic va impactar en plena galta i la caiguda va ser fulminant. Gotes de sang van tacar el ring. En Pau Morell es va posar les mans al cap esfereït. Tots els esforços que havia fet durant mitja hora per aparentar la més absoluta normalitat -com si anés a veure un partit de tennis!- van desaparèixer en aquell moment. La seva cara, absolutament descomposta, transmetia un horror complet.

Natàlia, la seva filla, amant del pugilisme, que jeia demacrada i mig grogui al ring, va percebre nebulosament el seu pare, convertit en una rèplica del quadre El crit d’Edvard Munch.

-No passa res, papa, estic bé, estic bé....

-Ah.

-Cap problema.

-Ah.

Devia ser cert, perquè la Natàlia es va posar dreta amb una inesperada rapidesa i agilitat. No es podia negar que la noia tenia caràcter, coratge, i un formidable esperit pugilístic. Amb ganes ja es disposava a atonyinar la rival, o més probablement, a ser atonyinada de nou, però l’àrbitre va decidir que ja n’hi havia prou.

Tornant a casa amb cotxe en Pau Morell, silenciós perquè no sabia què dir, contemplava de reüll la seva filla, que menjava sorollosament patates xips mentre enviava fotos del combat per les xarxes.

-Fa venir gana, la boxa -va dir la noia, ben feliç.

-Ja ho veig -va dir ell.

Hores més tard, en el precís moment en què la Natàlia travessava el menjador en direcció a la cuina, en Pau Morell va dir:

-Seu un moment, Natàlia, que hem de parlar.

La Natàlia no es va aturar, però quan va tornar de la cuina amb un entrepà tan llarg com rudimentari -sense tomàquet, amb el pernil penjant- es va asseure al sofà. Abans de començar a parlar, en Pau Morell, vidu des de feia una dècada, va mirar la seva filla als ulls.

-Natàlia, jo crec que, a vegades, està molt bé provar coses noves, però també s’ha de saber estar alerta i tenir la intel·li...

-Passo -va dir la noia, amb la boca mig plena.

Així doncs, en Pau Morell, immòbil, es va quedar amb la paraula “intel·ligència” desfeta a la boca. L’angoixa, llavors, va retornar, bombejada des del pou dels horrors que preveia. La Natàlia, tossuda i arrauxada, no deixaria mai la boxa, com no havia deixat el violí fins que el va destrossar llançant-lo al carrer des del balcó, però ara no seria un objecte sinó ella, ella com a objecte, qui acabaria destrossada damunt la lona de qualsevol ring.

Durant els tres anys següents en Pau Morell, de tant en tant, encara somiava que la seva filla, en una versió més esvelta i menys masegada que l’actual, tocava magistralment el violí en una sala de concerts, formant part d’un quartet de corda, i ell, a la segona fila, agonitzava de tant orgullós i feliç que se sentia. Sí, agonitzava. En Pau Morell sempre moria en els seus somnis, fossin bons o dolents. Cap sorpresa, doncs, es va endur el dia que es va morir de veritat. Cert alliberament va experimentar, això sí.

La Natàlia va llençar les seves cendres a les fosques aigües del riu que passava no gaire lluny de casa. Lentament es va allunyar i es va dispersar, el polsós Pau Morell. La Natàlia, certament emocionada, va dir: “Digues adéu a l’avi, Floyd”.

El gos no va dir res.

                                                      Lluís Vilarrasa i Tanyà