SOLER-RAÏM I KARIN
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan en Soler-Raïm, sempre tan ridícul i paperina, ens va dir que havia començat a estudiar suec perquè quan la Karin tornés al poble l’estiu vinent, a passar la setmana de rigor amb els seus cosins Pla Svensson, i ell se la trobés casualment a la piscina, a la plaça o a la Font dels Frares, la deixaria bocabadada. “En oändlig sommar med Karin är allt jag vill”, ens va anunciar que li diria. Ningú no li va preguntar què significava allò, però en Soler-Raïm, vanitós de mena, no es va poder estar de fer-nos la traducció: “Un infinit estiu amb la Karin és tot el que desitjo”. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres l’estiu vinent quan en Soler-Raïm, l’especialista local en llengües escandinaves, es va acostar tremolós a la Karin a la Font dels Frares i, quequejant més el que Rei dels Quecs, li va engaltar tres frases seguides en suec. La Karin, que aquell estiu havia tornat convertida en una nòrdica ufanosa i llustrosa, es va mirar aquell escanyolit especimen local amb cara de no entendre res -l’accent devia ser espantós!- i, per simple educació, li va dir en català: “Molt bé, Soler-Raïm, continua així.” El va facturar amb uns copets a l’espatlla, com una mestra de P3 al nen prodigi de la classe, i va tornar amb els seus cosins Pla Svensson i altres mitjamerdes de la Urbanització Gos de Fang.
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure passar en Soler-Raïm amb dues maletes, caminant desballestat cap a la parada de l’autocar, sense alè, amb una cosa al cap realment ridícula, una mena de gorra amb orelleres de color de gos quan fuig. “No agafis una calipàndria, sagal”, li vam dir, “que fa molta fresca allà dalt!”. Se n’anava a Estocolm, semblava, per fer-hi de professor adjunt de llengües romàniques. En Soler-Raïm, il·lús sideral, havia confessat a un amic d’un veí d’un amic nostre que tenia grans esperances amb la Karin. S’hi havia cartejat, es veu, i ella, amb la clàssica educació escandinava que no significa res, li havia dit que es moria de ganes de veure’l. Patètic en Soler-Raïm, realment.
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam veure en Soler-Raïm tornar de Suècia amb la cua entre cames, derrotat, separat, divorciat, arruïnat. “Aquesta mena de coses no funcionen mai”, havíem comentat els darrers vint anys. “Tard o d’hora tot peta, allà dalt són com són i aquí som com som”; “Si te’n vas a Arbúcies, ja és un altre món, imagina’t a les quintes vambes”. Dit i fet, érem tots allà quan l’il·lustre sagal, cap pelat i tot ossos, va baixar de l’autocar com una ànima en pena. Alguna rialleta inevitable se’ns va escapar i ell, orgullós de mena com sempre, se’ns va acostar amb mala cara. “Ens pots parlar en suec, si vols, que aquí ara ho entenem tot”, li vam dir. “Malparits!”, ens va dir només, i va girar cua. El vam xiular i el vam apedregar -amb grava, que consti- com es mereixia.
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres quan vam saber que algú, a les boscúries que hi ha un tros enllà de la Font dels Frares, s’havia volat el cap amb l’escopeta. “Aquest només pot ser en Soler-Raïm”, vam dir nosaltres, “se’l veia pansit i decandit últimament, fet un nyap.” “D’això se’n diu tancar el cercle”, vam afegir, “perquè ha volgut morir com un suec, beneit com és, impostor entre els impostors, perquè els suecs es moren així, pam!, asseguts contra un arbre i l’escopeta a la boca; aquí això no ho fem pas, aquí ens pengem amb una corda, que és més net i ventilat.” Després va resultar que no era en Soler-Raïm, el suïcida, sinó un desgraciat de qui sap on. Coses que passen.
“Ha, ha, ha!”, vam fer nosaltres perquè s’ha de reconèixer que el sagalet tenia la seva gràcia. Amb un Opel d’impressió, havia arribat al poble la Karin, que semblava la Reina de Suècia, només li faltava la corona, amb quatre patges, que devien ser els seus quatre fills, tots molt escandinaus excepte el petit, sec i escanyolit, Soler-Raïm pur i dur. L’amic d’un veí d’un amic nostre ens havia dit no sé què de reconciliació i que l’il·lustre sagal tornava a Suècia, però aquestes coses a nosaltres no ens fan ni fred ni calor. “Dos dies i ja el veiem aquí de quatre grapes”, vam dir per dir. I llavors, quan vam veure l’Opel que se n’anava, amb el Soler-Raïm a dins, sense ni dir adéu -l’orgull el mata- el sagalet abaixa la finestreta, ens apunta amb el dit i diu: “Mira, els malparits!”
Lluís Vilarrasa i Tanyà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada