Conte: La frase

 

LA FRASE

-M’han cancel·lat -em va dir l’Eusebi Poch.

El crepuscle, ennegrit de forma prematura per un incendi llunyà, presentava un aspecte estrany, amenaçador.

Vaig aguantar alçada la tapa del contenidor per estalviar-li l’esforç. Era el mínim que podia fer per un home cancel·lat. En Poch duia tres bosses, força pesades suposo, perquè li va costar llençar-les al contenidor. Semblava més vell, més fluix. Anava mal afaitat i amb xancletes. Va notar que m’hi fixava.

-Sí, ja ho veus com vaig pel món… -em va dir.

-Ho sento. Ja vaig pensar l’altre dia que feia temps que no et sentia per la ràdio…

-Catapultat.

L’Eusebi Poch va fer el gest de la catapulta amb el dit índex i amb la mirada vaig seguir el seu jo diminut, invisible, volar fins als contenidors.

-Caminem una mica, Fanals, si no t’importa -va dir.

No m’importava gens. De fet, feia dies que passejava a quarts de nou del vespre per aquell barri de la ciutat amb la intenció de trobar-lo.

En Poch es va aturar de seguida.

-No és bo aquest aire. I si ens asseiem?

Allà mateix hi havia un parc de gespa arrossinada. No hi havia cap banc enlloc, però si dues cadires fixades al terra de manera força extravagant.

-Oi que està fumat l’aire? -va dir.

-Sí, cada vegada es nota més…

-Un gran llibre, aquell teu… -va dir de cop

Oh, Déu meu… L’Eusebi Poch realment necessitava la meva simpatia i per això em parlava d’aquell “gran llibre meu”, que inevitablement seria el segon que havia publicat, L’home i la ira, gairebé feia vint anys, perquè segur que no havia ni fullejat cap dels cinc posteriors… Em passava amb tothom, era una condemna. Però, en fi, tampoc era una condemna tan dura. Molt pitjor seria treballar en una mina.

Uns minuts van passar i l’aire, potser per posar-se a to amb la incomoditat d’aquella conversa forçada, va arribar encara més fumat.

-Però cancel·lat, Eusebi, tu, un home tan versat i versàtil com tu, per què? -vaig dir de cop, per anar al gra.

Li va agradar allò de “versat i versàtil”. Em va mirar de manera entranyable, com si tots dos forméssim part d’un club exclusiu, el dels homes de lletres, altius abans, esmicolats ara en el nostre orgull per l’exèrcit d’analfabets intransigents que ho controlaven tot.

-La frase. Vols que et digui la frase que m’ha condemnat?

-Endavant.

-“Una cosa és respectar l’homosexualitat, cosa admirable, i una altra, molt diferent, és promoure-la des de les instàncies públiques”. Aixo vaig dir.

-No puc estar-hi més d’acord.

-Em van dir de tot, però de tot. Ja m’ho esperava i no em vaig immutar. Són idiotes i no m’immuto per res del que diuen. Però el que no m’esperava és que, després, el director de l’emissora em digués que prescindia dels meus serveis… Setze anys, Fanals, setze anys… Després de setze anys de tertulià a la casa, en diferents programes, a qualsevol hora, sempre disponible, un tot terreny, versat i versàtil que dius tu…

-Vas jugar amb foc, algú podria dir…

-Sí, és possible.

Va sospirar i es va quedar en silenci, capcot, contemplant les seves xancletes. Sempre havia sigut un personatge. Un dandi de jove, un cavaller amb perilla més endavant i ara, descavalcat i amb la setantena a la vista, el temptava fer de malencònic intel·lectual apotolat.

-I els fills, què t’han dit?

-M’han dit de tot. De carcamal cap amunt.

-Ja.

El fum ens envoltava i finalment ens va obligar a fugir cap a les respectives cases. Abans de separar-nos, vaig intentar animar-lo.

-Potser només et tenen una temporada a la nevera, Eusebi, com els àrbitres, i aviat et tornen a cridar.

-M’agradaria, Fanals, però al cap de dos minuts em tornarien a expulsar. Ara sóc un kamikaze. Vols escoltar una altra frase?

-Endavant.

-“La democràcia i l’autogovern ens han destruït. Si el tardofranquisme hagués durat vint-i-cinc anys més, ara hi hauria mig milió més de catalans”.

-Tens proves?

-Les tinc.

-No me les diguis. Em deprimiries.

Em vaig quedar una estona mirant-lo mentre s’allunyava carrer avall, lent, com un home d’una altra època, però amb xancletes, com un home actual.

L’Eusebi Poch no va tornar a les tertúlies, però tres mesos més tard, quan es va morir, el van recordar amb boniques paraules.

                                                         Lluís Vilarrasa i Tanyà