Conte: Set tovalloles

 

SET TOVALLOLES

Vam aparcar a peu de carretera i vam baixar, per una escala certament perillosa, amb esgraons esquerdats i de mides diverses, fins a la cala, que s’anunciava com a paradisíaca. Hi havia més gent, potser una dotzena de persones, i ens vam sentir decebuts, perquè esperàvem estar sols. Un parell de gossos, desfermats, corrien amunt i avall. Nosaltres, que érem set, ens vam quedar palplantats amb la tovallola a la mà, indecisos. “¿I si ens n’anem cap a una altra banda?”, vaig proposar jo. “No, ara ja som aquí”, va dir en Prats, i els altres cinc van fer que sí amb el cap.

Vam deixar a la sorra set tovalloles multicolors i ens vam acostar a l’aigua. “Fredíssima”, va dir en Broc, retirant poruc el peu de l’aigua. “Refrescant”, va sentenciar en Prats, entrant al mar amb decisió. Tots el vam seguir. “Nedaré fins a la boia”, va anunciar en Costa, i amb un crol poderós es va perdre pel mar escumejant. “Jo no me’n fiaria gaire, d’aquestes onades”, va comentar en Prats, fi observador de l’entorn. Tenia raó, com sempre, perquè ja no vam tornar a veure en Costa. “Alguna cosa m’ha picat al peu”, va dir en Ravell llagrimejant, “quina picor, se’m va estenent…”

No li vam fer gaire cas, però, perquè reclamava més atenció en Broc. Fredolic, havia intentat tornar a la zona de les tovalloles i ara corria per la sorra en estat de pànic, perseguit per aquells dos gossos, tan enormes i ferotges. Una carnisseria era imminent. No la vam voler veure, i girant-nos de nou cap al cap mar vam dedicar-nos a contemplar les onades arrissades, cobertes de llum daurada, que s’allargaven fins a l’horitzó. El cos d’en Ravell, panxa enlaire, granellut i a la deriva, va passar breument per davant nostre.

Ens vam comptar, ara érem quatre. Ens vam quedar hores a dins de l’aigua, esperant que la platja es buidés de gent i, sobretot, de gossos. El solm finalment, va baixar. Les ombres dels pins inclinats ratllaven pictòricament la cala. Estàvem enfredorits. Tremolant de cap a peus ens vam embolicar amb la tovallola. “Jo me’n vaig, no espero ni un segon més”, va proclamar en Blanch, sempre impetuós. Va tirar pineda amunt, pel dret, no pas per les escales. Era fosc i aviat el vam perdre de vista. Uns minuts més tard es va sentir un xiscle de pneumàtics, un crit apagat, altres veus, “Caminem una mica per la platja, ens provarà”, va dir en Prats. La cala era petita i tancada per un rocam immens. Hi havia, però, un pas estret entre les roques, esgraonat, de fàcil accés, i aviat vam posar el peu en una segona cala, força similar a l’anterior. “Tinc ganes d’explorar una mica”, va dir en Quintà, i es va allunyar mig corrent platja enllà. Aviat la penombra crepuscular el va fer invisible.

En Prats i jo vam tornar a la primera cala i, per aquells esgraons perillosos, vam anar pujant fins a la carretera.

-Ha sigut un dia ben estrany -vaig dir jo.

-La vida, en general, és estranya. Tot comença i acaba -va fer ell, amb el seu estil habitual, sec i ple de sentit comú.

Vam arribar al cotxe. Ell tenia les claus.

-Me l’emporto -va dir en Prats.

I se’l va emportar. Els fars del cotxe, poderosíssims, van enfocar durant un instant els pins inclinats. Després es va fer fosc de cop, més fosc que mai.

La nit, caminant a peu per la carretera, prometia ser molt llarga, però aviat va aparèixer, a l’horitzó, la primera llum del dia.

-Bon dia -em va dir algú al meu darrera.

-Bon dia -vaig dir jo.

Era la Coixa, veïna meva, psicòloga de professió segons vaig pensar en aquells precís instant. Ella coixejava, és clar, i vaig afluixar una mica el pas.

-Tinc xocolata -em va dir amb inesperada simpatia.

-Ah, gràcies. Realment tinc gana.

-Les experiències traumàtiques fan venir gana -va comentar ella, mentre m’allargava una rajola de xocolata.

-Però jo no diria pas que he tingut una experiència traumàtica. De fet, estic acostumat a aquest tipus de dies. Els antics amics es presenten, fem alguna cosa junts i, fatalment, van desapareixent. I jo, no sé com dir-ho, ho lamento però no del tot. En realitat, diria que ja m’està bé, que desapareguin. ¿És trist pensar això?

-No ho sé. No té gaire importància. Res no té gaire importància, en definitiva. El repartiment és completament aleatori. O gairebé del tot.

-El repartiment? -vaig preguntar- Què vol dir el repartiment?

-El repartiment és important.

-Ah.

Em va oferir un tros més de xocolata. La Coixa pràcticament ja no coixejava. Caminàvem com marxadors atlètics. El dia s’anava fent clar. La conversa s’havia apagat.

-Aquí tinc el cotxe -va dir tot plegat.

Em va costar veure’l, camuflat com estava enmig de la vegetació.

-Si em pot ajudar a apartar aquestes branques… -em va demanar.

Vaig apartar branques i vaig empènyer el cotxe, mig atrapat en un bassal de fang,

-Gràcies, molt amable -va exclamar la Coixa, mentre premia gas a fons i s’allunyava carretera avall.

-Però, i jo? -vaig preguntar massa tard, quan el cotxe ja ni es veia.

Palpantat i decebut em vaig quedar enmig d’aquell bosquet. I extraviat, a més. On era la carretera? Vaig seguir un caminet prometedor, que feia un suau descens en ziga-zaga entre pins marcats amb una ratlla groga.

Aviat vaig veure el mar, al fons, fabulós, lluent pel sol naixent. Unes escales irregulars em van conduir a una cala petita, perfecta, emmarcada a banda i banda per grans roques. Set tovalloles multicolors, col·locades damunt la sorra, van pertorbar el meu estat d’ànim. Vaig cridar sis noms, els sis noms dels meus antics amics.

En van arribar dos nedant, en Costa i en Ravell. M’hi vaig acostar.

-Com a somni el trobo una mica estrany -vaig confessar.

-No és cap somni, és el més enllà -va replicar en Ravell. En Costa ho va confirmar amb un cop de cap.

-No, és impossible. Ara deuen ser cap a quarts de set del matí. D’aquí poca estona sonarà el despertador. Ho tinc pamat. No m’he mort.

-Has vist la Coixa? -em va preguntar en Costa.

-He vist la Coixa -vaig respondre.

-Doncs ja està.

Tenien raó. Des de fa mesos -o anys o segles, qui sap- que sóc aquí, de cala en cala, sempre amb les set tovalloles a la sorra, amb els antics amics apareixent i desapareixent a l’atzar, com condemnat a aquesta existència, potser per haver estat poc atent en vida.

                                                                Lluís Vilarrasa Tanyà