THE BEGUILED (1971)

 

1971. USA (Malpaso, Universal). Director: Don Siegel. 105 minuts. Color.

Guió: Albert Maltz, Irene Kamp. Novel·la: A Painted Devil, de Thomas P. Cullinan (1966). Fotografia: Bruce Surtees. Música: Lalo Schifrin.  

Clint Eastwood (John ‘McBee’ McBurney), Geraldine Page (Martha Farnsworth), Elizabeth Hartman (Edwina Dabney), Jo Ann Harris (Carol), Darleen Carr (Doris), Pamelyn Ferdin (Amy).  

Títols: El seductor; Les Proies; La notte brava del soldato Jonathan.

El perillós joc del caporal 

Clint Eastwood, decidit a fer un pas endavant en la seva carrera com a actor, va decidir abandonar el hieratisme lacònic que l’havia fet famós i acceptar un paper més sociable i xerraire. Un soldat de la Unió, el caporal McBee, ferit en combat es refugia en un internat per a noies situat en territori sudista. La seva presència esvalota el galliner o, dit tècnicament, fa emergir líbidos reprimides. Hi ha una alumna crescudeta, Carol, que només té disset anys però que ja se’l vol endur al llit a la primera: “I know a lot more than girls my age”, afirma; “I bet you do!”, respon convençut i animat el caporal. També hi ha una mestra jove, Edwina Dabney, que deplora el desvergonyiment de Carol –“A hussy is a hussy”, li diu; Edwina té somnis romàntics que McBee, sempre atent a les diverses necessitats del seu harem particular, alimenta sense escrúpols. Completa la nònima de dones ardents la severa directora de l’establiment, Martha Farnsworth, que el vol -atenció, que ve un revolt fort- com a substitut del seu germà mort, amb qui mantenia relacions incestuoses. Completa el panorama una nena, Amy, que va ser qui el va trobar desmaiat a l’entrada de l’internat i que l’adora des del primer moment.

El soldat veu que el panorama és més que prometedor i, com que és espavilat i una mica indecent, fa un joc a tres bandes. Però això és jugar amb foc i al final es crema. Qui hagi vist la pel·lícula segur que no ha oblidat la seqüència en què la directora li amputa la cama al soldat. Simbòlicament és una castració, perquè Martha Farnsworth l’ha enxampat in fraganti amb la molt més atractiva i molt més jove Carol, just la nit en què la directora l’esperava a la seva cambra. A partir d’aquí, la lluita pel poder abandona les bones maneres i les seduccions a cau d’orella, i es torna crua i violenta. Si el soldat branda una arma, la directora guanya la partida finalment gràcies a un plat de bolets verinosos.

Els bolets, justament, els proporciona la petita Amy, que tant adorava el soldat i que tant l’odia després que ell li hagi matat, en un atac d’ira, la seva tortugueta. Aquesta seqüència és una mica forçada; vull dir que es nota que es necessitava alguna cosa perquè la nena odiés a mort el soldat i fos capaç, tot seguit, d'anar a collir els bolets per enverinar-lo. Ara, també és cert que la situació provoca una de les millors frases de la pel·lícula: “Vostè m'ha condemnat a la beguda i al rancor!"(1), exclama McBee dirigint-se a Martha Farnsworth.

Geraldine Page i Clint Eastwood, molt ben acompanyats per Elizabeth Hartman i Jo Ann Harris, protagonitzen un duel memorable en aquest intens film gòtic -gòtic sudista, podríem dir- amb una altmosfera molt malaltissa, carregada de tèrboles relacions de desig i de poder entre els personatges. De les cinc pel·lícules que Don Siegel va fer amb Clint Eastwood, des de 1968 fins a 1979, aquesta és la millor juntament amb Escape from Alcatraz (1979).

(1) McBee: Stay away from me! I hate you! Condemned me, that’s what you’ve done, to bitterness and drink and doing mean things. Why the hell didn’t you just castrate me?