PROOF (2005)

 

2005. USA. Director: John Madden. 100 minuts. Color.

Guió: David Auburn, Rebecca Miller. Obra: Proof, de David Auburn (2000).

Fotografia: Alwin H. Küchler. Música: Stephen Warbeck.

Gwyneth Paltrow (Catherine Llewellyn), Anthony Hopkins (Robert Llewellyn), Jake Gyllenhaal (Hal Dobbs), Hope Davis (Claire Llewellyn).

La matemàtica trasbalsada

Aquest film adapta una bona obra de teatre. La protagonista, Catherine, és filla d’un matemàtic amb demència, Robert Llewellyn. La mateixa Catherine també és matemàtica, però ha viscut reclosa a casa per cuidar el seu pare. La noia té una vida social inexistent. Quan el pare li demana, un vespre qualsevol, si els seus amics vindran a buscar-la per sortir, ella contesta amb un no rotund. “Why Not?”, pregunta el pare. “Because, in order for your friends to take you out, you generally have to have friends”, respon ella. “Oh”, fa el pare. “Yeah. It’s funny how that works”, remata Catherine. 

La relació entre pare i filla pot semblar normal, però és molt peculiar. Ho descobrim tot seguit en un diàleg sorprenent. 

Robert: Where’s the problem?

Catherine: The problem is... you are crazy. So you said a crazy person would never admit that.

Robert: Ah. I see. It’s a point.

Catherine: So how can you admit it?

Robert: Well, because I’m also dead, aren’t I?

Catherine: You died a week ago.

Robert: Aneurysm. 63 years old. The funeral is tomorrow.

Efectivament, el pare, tot i moure’s i parlar amb naturalitat, ja està mort d’entrada; i això fa, per descomptat, que temem per la salut mental de la filla. Les lleis de l’herència no l’afavoreixen, perquè el pare ja va començar a patir la malaltia mental als 26 o 27 anys. La situació és de gran trasbals per a Catherine, perquè està obligada a començar una nova vida, si pot ser més airejada. Els dubtes l’assalten. ¿Pot ser que hagi heretat la malaltia mental del seu pare? ¿S’ha de deixar tutelar, per tant, per la seva germana? ¿O s’ha de llançar als braços del jove i intel·ligent Hal, que poster la utilitza? Hal, matemàtic que es vol llaurar un futur, frisa per mirar i remirar les 103 llibretes que va omplir Robert Llevellyn, al llarg dels seus anys més trastocats, per veure si hi ha alguna proesa matemàtica. ¿Desconfiar de Hal és raonable o símptoma de paranoia creixent?

Amb aquest argument es podria pensar que es tracta d’una pel·lícula lenta i tristoia, però té energia a dojo, emoció i fins i tot sentit de l’humor. A la segona part tot gira al voltant d’una pregunta. ¿De qui és la sensacional demostració matemàtica que s’ha trobat a la casa, del pare o de la filla? La intriga es resol en una seqüència extraordinària, d’una tristesa infinita, perquè poques coses hi ha més tristes que descobrir que el propi pare ja és només l’ombra de qui havia estat. Destaquem finalment el magnífic repartiment, en què destaca una Gwyneth Paltrow molt convincent.