NEVER LET ME GO (2010)

 

2010. Gran Bretanya. Director: Mark Romanek. 103 minuts. Color.

Guió: Alex Garland. Novel·la: Never Let Me Go, de Kazuo Ishiguro (2005).

Carey Mulligan (Cathy H), Andrew Garfield (Tommy D), Keira Knightley (Ruth C), Isobel Meike-Small (jove Cathy D), Charlotte Rampling (Miss Emily), Sally Hawkins (Miss Lucy).

Robar la felicitat

Aquesta és una pel·lícula estranya. Costa definir a quin gènere pertany, perquè encara que té un argument de ciència-ficció -els protagonistes són clons creats només per facilitar òrgans- l’acció transcorre als anys setanta i vuitanta del segle XX, és a dir, quan això no era possible (1). El film no tan sols se salta la versemblança històrica sinó també la interna del relat, perquè els protagonistes, tot i saber el tràgic futur que els espera, no fan cap intent de fugida, i això que es poden moure amb certa llibertat per la zona rural d’Anglaterra on viuen, fins i tot amb cotxe. Sorprèn la seva extrema resignació, però no s’ofereix cap explicació científica o psicològica. Per tot això, la suspensió de la incredulitat, necessària per gaudir de qualsevol obra de ficció, resulta molt difícil en aquest cas, i a l’espectador no li queda altre remei que interpretar-ho tot en clau al·legòrica. Però quan l’al·legoria entra per la porta, la màgia de la ficció surt per la finestra, volant, i ja no torna. “Para todos nosotros, la alegoría es un error estético”, va arribar a escriure Borges.

Les últimes paraules del film, en aquest sentit, són molt reveladores. Les diu la pobra Kathy H, tan jove encara i amb un futur tan tràgic per endavant: “Jo no sé pas si les nostres vides han estat tan diferents de les de la gent que salvem. Tots hem de finalitzar. Potser cap de nosaltres no comprèn realment en què consisteix la vida, o té la sensació de no haver tingut prou temps.”(2)

La pel·lícula emociona quan es veu i emociona menys quan es recorda, perquè els personatges es difuminen pel camí –ja no ens els creiem- i són simplement símbols per expressar una idea força elemental: la vida és breu i s’ha d’aprofitar. Perduren, això sí, alguns escenaris i alguns moments –l’escola inicial, les granges, l’excursió a la costa, la infructuosa visita suplicant clemència-, i sobretot, la lànguida i malencònica presència de Carey Mulligan. Ella és Kathy H, la noia que constata una veritat tan dura com incontestable: si tu no lluites pel que vols, amb coratge i decisió, els altres t’ho prendran i la vida no t’oferirà cap més oportunitat. Kathy H i el dèbil Tommy D s’estimen, però són tímids i indecisos, i Ruth C, gelosa del seu amor, s’interposa, sedueix el noi i fa impossible la felicitat present i futura de Kathy H i Tommy D. Més que les agonies finals, el que perdura d’aquesta pel·lícula és la tristesa i desolació que ha provocat i escampat aquella persona que no podia suportar la felicitat dels altres.   

(1) Kazuo Ishiguro, en canvi, situa l’acció de la seva novel·la a mitjans dels anys noranta i avança segle XXI enllà.

(2) Kathy: What I’m not sure about is if our lives have been so different from the lives of the people we save. We all complete. Maybe none of us really understand what we’ve lived through, or feel we’ve had enough time.