ALFIE (1966)

 

1966. Gran Bretanya (Paramount). Director: Lewis Gilbert. 109 minuts. Color.

Guió: Bill Naughton. Obra de teatre: Alfie, de Bill Naughton (1963).

Michael Caine (Alfie Elkins), Julia Foster (Gilda), Jane Asher (Annie), Shelley Winters (Ruby), Vivien Merchant (Lily Clamacraft).

La desintegració del cockney

Alfie és un cockney londinenc d’uns trenta-cinc anys, solter vocacional, cínic integral (o gairebé), amb idees clares sobre la vida i, de manera especial, sobre les dones, subespècie humana a qui ell gairebé sempre anomena “birds”. L’home, enciclopèdic, ofereix els seus coneixements a l’espectador directament, mirant a càmera. Això sol ser perillós perquè trenca la màgia de la ficció, però en aquest cas funciona bé, perquè aquests petits monòlegs són l’essència del film i per la desimboltura amb què es mou i parla Michael Caine, el qual, cockney ell mateix, sembla haver nascut per aquest paper. 

Comencem per algunes de les lliçons d’Alfie. Per tenir relacions amb una dona casada, primer se l’ha de fer riure; però amb una dona soltera, mai de la vida, perquè aquí s’acaba tot. (1) Aconseguit l’objectiu, no té gaire importància que l’afer duri poc o molt, sempre hi haurà un altre “ocell” disponible: “If you lose a bird, you can always replace her.” No se li pot negar a Alfie certa decència, perquè ell sempre avisa que no és dels tipus que es casen. Això ja li va dir a Gilda, una noia amb qui fa cert temps que té una relació. La noia ho havia entès bé -“Any bird that knows its place in this world can be quite content”- però ara s’ha quedat embarassada. Alfie, fidel als seus principis, no s’hi casa, però tampoc no l’abandona. Això l’humanitza, fa que ens caigui una mica més bé.

Neix la criatura, de nom Malcolm, i Alfie es presenta de tant en tant i fa de mig pare. Gilda, però, necessita un marit i un pare i s’acaba casant amb un veí, Humphrey, un fiable conductor d’autobús que ja l’estimava a l’ombra. Alfie queda desconcertat:  “I got a letter from her, see? ‘I don’t love him’, she says, ‘but I do respect him.’ I don’t want no bird’s respect. I wouldn’t know what to do about it.” Conceptes com respecte i compromís queden molt lluny del món mental d’Alfie, però veure el seu fill de lluny, amb un altre pare, li destrossa el cor. L’antic lema necessita ser completat: “If you lose a bird, you can always replace her. But with a child it’s diferent.”

Alfie, tan segur d’ell mateix i de la seva filosofia vital a l’inici del film, viu una derrota rere una altra. S’agrupen totes en una seqüència demolidora. Mentre Lily, una dona casada amb qui ell ha tingut una relació ocasional, avorta al seu pis, Alfie, inquiet, fa un volt pel barri i passa, justament, per davant d’una església on se celebra el bateig de la filla de Gilda i Humphrey, i Malcolm, el seu fill, corre per allà. S’enfonsa Alfie quan torna al pis i veu el fetus d’un seu altre fill, aquest no nascut. Al final de la seva filosofia de vida només hi ha el no-res, el buit existencial, la mort.

La comèdia s’ha tornat drama, però encara queda temps per al sainet, quan Alfie, espantat pels esdeveniments, intenta retenir una turista americana que ha conegut, Ruby, però quan va al seu hotel, ja se la troba al llit amb un altre home. El caçador caçat. Alfie deambula sol pel carrer. Sona la cançó de Burt Bacharach cantada per Cilla Black: “What’s it all about, Alfie?” Sí, de què tracta la vida? Alfie ho ha de repensar tot de nou.

Un gran film amb un gran Michael Caine, que es convertir de cop i volta, de manera ben merescuda, en una estrella.

(1) Alfie: Make a married woman laugh and you’re halfway there with her. It don’t work with the single bird. It’d start you off on the wrong foot. You get one of them laughing, you won’t get nothing else.