2020. França. Director: Daniel Cohen. 102 minuts. Color.
Guió: D.C., Olivier Dazat. Obra de teatre: L’Île flottante, Daniel
Cohen.
Fotografia: Stephan Massis. Música: Maxime Desprez, Michaël Tordjman.
Bérénice Bejo (Léa), Vincent Cassel (Marc), Florence Foresti (Karine),
François Damiens (Francis).
Enveja sideral
“Le malheur des uns fait le bonheur des autres”, diu un
proverbi francès; és dir, “la desgràcia d’uns fa la felicitat d’uns altres”. El
títol d’aquesta comèdia capgira el proverbi –“La felicitat d’uns...- i
l’exemplifica amb una divertida història que demostra que, efectivament, la
felicitat pròpia fa desgraciats els altres. Aquí la persona feliç és Léa, una
noia tranquil·la, no gaire ambiciosa, amb una feina poc important (dependenta
d’una botiga de roba) i, en general, “pobrissonejada” pel seu entorn: el seu
company Marc, la seva millor amiga Karine i el seu marit Francis. Léa, però,
els sorprèn un bon dia, mentre fan un sopar habitual, amb una notícia
inesperada: està escrivint una novel·la. El procés s’accelera: Leá acaba la
novel·la, una prestigiosa editorial la publica, la novel·la té èxit, molt èxit,
Léa es fa famosa.
Amb consternació contemplen el seu èxit Marc, Karine i
Francis. El primer es comença a enfonsar perquè no ha obtingut l’ascens esperat
en l’empresa d’alumini on treballa. Els altres dos, directament, embogeixen i
comencen a voler triomfar com sigui en el camp que sigui. Karine també es posa
a escriure una novel·la, però no se’n surt -¡ella, que treia notes de gramàtica
a l’escola molt millors que Léa!- i després s’esbafa corrent; Francis prova la
música (tecno compromès que espanta la canalla), els bonsais, l’escultura (amb
resultats penosos), i finalment la cuina.
La pel·lícula, convincent i divertida, té el problema
d’anar sempre en línia recta, sense girs inesperats, però està ben filmada i
ben interpretada, en especial per Bérénice Bejo, Vincent Cassel i François
Damiens. La gràcia de l’invent és el toc grotesc dels tres acompanyants de
l’espiritual escriptora, que viu en un pla existencial superior. Això sí,
Karine no té fills ni se’n parla. Els artistes són estèrils o no són, pel que
sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada