2017.
USA. Director: Craig Gillespie. 119
minuts. Color.
Guió: Steven Rogers. Música: Peter Nashel.
Margot Robbie (Tonya Harding), Sebastian Stan (Jeff
Gillooly), Allison Janney (LaVonne Golden), Julianne Nicholson (Diane), Paul
Walter Hauser (Shawn).
“It’s
not my fault” diu sempre Tonya Harding quan parla
directament a càmera, sempre amb mitges veritats o mitges mentides, i hem d’admetre
que una mica de raó sí que té, perquè amb una infantesa i adolescència com la
seva no es pot ser gaire millor. En una discussió a la cuina, la seva mare –una
dona horrible- li llança un ganivet… que se li clava al braç. És natural que
Tonya, ben aviat, es casi per fugir de casa, i és natural, també, que el marit,
Jeff, sigui un individu catastròfic que també la maltracta (i ella s’hi torna, i
l’altre més). Som a Oregon, enmig de la classe baixa i moralment enrunada, pur
“white trash”.
Res no ho defineix millor que l’escena de la
mare entrant amb un cigarret a la mà, fumant, a la pista de gel amb la petita
Tonya, a qui vol convertir en una campiona al preu que sigui. L’entrenadora,
tan fina i distingida, se la mira esgarrifada, però a l’acte s’adona del talent
de la nena. És un diamant en brut… que mai no s’acabarà de polir. Tonya, amb el
seu comportament vulgar, els seus vestits fets a casa i la seva música
estrident, sempre serà un element estrany en aquest món de rics. Això sí, fa
més triple axels que cap altra patinadora.
El film, que se sap moure amb un adequat to
tragicòmic, se centra en allò que va passar el 6 de gener de 1994, quan gent
del cercle de Tonya Harding van colpejar el genoll de la seva gran rival, Nancy
Kerrigan, per perjudicar-la de cara als imminents Jocs Olímpics d’Hivern
d’Albertville.
El film fa una hipòtesi molt creïble de la
delirant cadena d’esdeveniments, amb un infumable quartet de responsables:
l’exmarit, un amic seu demencial que es fa passar per guardespatlles i espia
internacional, i dos sicaris ineptes. I Tonya, què en sabia? Alguna cosa, però
no pas tot. En qualsevol cas, cap comentari no supera les seves paraules sobre
l’atac (que no va pas impedir Nancy de participar als Jocs, en què va quedar
segona), que tradueixo amb certa llibertat: “Mira,
a la Nancy la peguen una sola vegada i el món sencer es caga a sobre. A mi
m’han pegat tota la vida i no passa res.”(1)
És impossible no sentir certa simpatia per
Tonya Harding, i més encara amb la soferta, intensa i crispada interpretació
que en fa Margot Robbie.
(1) Tonya
Harding: Look, Nancy gets hit one time and the whole world shits… For me it was an all-the-time occurrence.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada