19: UNA DAMA EXTRAVIADA. Willa Cather

He llegit unes quantes bones novel·les de l’escriptora Willa Cather (1873-1947), nascuda a Virgínia, novel·les com O Pioneers! (1913), My Ántonia (1918) o Lucy Gayheart (1935). Però quan realment vaig vibrar d’emoció, per dir-ho d’alguna manera, va ser amb A Lost Lady (1923), publicada en castellà amb el títol d’Una dama extraviada.

En aquesta magnífica novel·la, l’Oest declina, com declina el capità Forrester, pioner i home d’honor. Per culpa d’una caiguda de cavall i de dos atacs de feridura, ell, que tant havia cavalcat per les planures de l’Oest i que tantes milles de ferrocarril havia estès, s’ha de quedar a casa i ja només pot fer créixer les flors del seu jardí. El poble on viu, Sweet Water, situat entre Denver i Omaha, també ha viscut temps millors: ara el tren passa de llarg i els grans prohoms ja no s’hi aturen. La jove senyora Forrester és lleial al seu marit, però enyora la vida social, els balls i les converses de saló, on el seu encant extraordinari fascinava tothom. A Sweet Water no li falten admiradors: “Quan la senyora Forrester et mirava, només et podies rendir al seu encant. Era una cosa instantània, que traspassava les cuirasses més endurides. El pagès suec ja somreia d’orella a orella; ell també havia capitulat. Cap trobada amb la senyora Forrester, per lleu que fos, podia ser negativa. Un simple gest de reconeixement per part seva, una simple mirada, establia un vincle personal. Hi havia, en ella, alguna cosa que s’apoderava de tu com una descàrrega; adquiries una aguda consciència d’ella, de la seva fragilitat i distinció, de la seva boca, que tant podia dir sense paraules, dels seus ulls vius, riallers, confidencials, gairebé sempre una mica burletes” (pàg. 50) (Traducció pròpia a partir de la castellana d’Ismael Attrache)

Niel Herbert, un noi del poble, és un incondicional de la senyora Forrester. Tan idealitzada la té que, quan, inevitablement, és testimoni de les seves misèries, el món se li ensorra. Per sort, no passa de l’amor a l’odi, simplement es fa gran i aprèn que la naturalesa humana és com és. Aquesta novel·la combina molt bé la descripció d’un món que es transforma –adéu als pioners i als seus valors- amb el retrat d’un personatge inoblidable que es troba, justament, en terra de ningú. Aquesta novel·la es va publicar el 1923, dos anys abans que El gran Gatsby. Francis Scott Fitzgerald s’hi va inspirar –les dues novel·les tracten de fascinacions i de somnis que s’evaporen- i fins i tot va témer que Cather el denunciés per plagi. La mateixa escriptora li va dir que no hi veia cap motiu.