18: LES DONES DE TRAQUIS. Sòfocles

Traducció: Carles Riba

Al final d’aquesta tragèdia (450 aC), Hil·los, el fill d’Hèrcules, acaba indignat contra els déus, pel maltracte que ha sofert el seu pare, que és fill de Zeus i d’Alcmena. Diu Hil·los sobre els déus: “Engendren un fill, reclamen el nom / de pare i es miren aquests sofriments!” Sí, se’ls miren, sense intervenir. La indignació d’Hil·los també és la nostra.

Sòfocles (496-406 aC) va fer un canvi genial en el mite: Deianira, l’esposa d’Hèrcules, ja no és una assassina sinó una bona dona una mica ingènua. La ironia tràgica i la indiferència dels déus fan la resta. Repassem la tragèdia.

Hèrcules és un superhome amb una feinada de por -els dotze treballs, en bé de la humanitat- però també un marit que, com és natural, passa poc per casa. La seva dona, Deianira, està acostumada a esperar i a patir:

Des que, esposa adjudicada a Hèrcules,

li estic unida, crio esglai darrera esglai,

patint per ell sens treva: nit que duu un treball,

nit que l’allunya, rellevat per un de nou.

Hem tingut fills, sí: i ell els veu de tant en tant.

com un pagès que mena un camp desavinent,

que fa la sembra i no hi va més fins a segar.

(“Crio esglai darrera esglai”, “un camp desavinent”... Realment, les traduccions de Carles Riba són com els millors cims del Tour de France: “Hors  catégorie”)

 Deianira, ara, està especialment preocupada perquè fa quinze mesos que no se sap res d’Hèrcules. Tot plegat n’arriben notícies: Hèrcules ja torna, després d’haver conquerit la ciutat del rei Èurit. Abans que el propi Hèrcules, arriben unes noies captives d’aquesta ciutat. Entre elles, n’hi ha una que destaca, perquè “és l’única que té un orgull”. Deianira li fa preguntes, però la noia no es digna a contestar:

Ah, mísera, tan jove ¿qui deus ésser tu?

¿Donzella o mare? Pel teu aire, no en tens pas

experiència; noble, sí que ho ets, però.  

 Es presenta un missatger, que explica que la noia (“esplendorosa a l’ull i per l’estirp!”) és la filla d’Èurit, i no és cap esclava sinó la raó per la qual Hèrcules, a qui “el desig crema per dins”, va fer la guerra i va matar Èurit. “Ah, m’he quedat esbalaïda amb aquest report que em fan!”, exclama Deianira. I afegeix més endavant:

I ara som dues que esperem, sota un mateix

llençol, la seva estreta. Això és el que Hèrcules,

el noble, que li dèiem, el del cor lleial,

m’envia en paga d’una guarda tan constant.

No, jo, irritar-me ara contra ell, que tan sovint

pateix d’aquesta malaltia, no en sé pas;

però conviure amb ella ¿és que cap muller

podria, associada en un mateix amor?

Veig que la seva joventut, sí, va endavant

i que la meva minva: l’ull ama collir

la flor de l’una i, la que està, n’aparta el peu.

Doncs, el que temo és que Hèrcules sigui espòs meu

de nom i la més nova se’n gaudeixi els fets.  

Però, com deia, enfellonir-se no està bé,

quan s’és sensata. No, amigues, com jo entenc

que es pot desfer la pena, ja us ho explicaré.

La sensata Deianira té un pla, doncs, que resulta absolutament insensat. En el passat, el centaure Nessos, enduent-se raptada Deianira, va ser abatut per una sageta enverinada d’Hèrcules, just quan volia travessar un riu. Abans de morir, Nessos va recomanar a Deianira que recollís la seva sang perquè serviria com a filtre d’amor. I Deianira se’l va creure! Certa ingenuïtat no se li pot negar.

Així doncs, Deianira recorda aquell beuratge màgic i creu que li servirà per recuperar l’amor d’Hèrcules. El filtre, però, no enamora, mata. Quan Hèrcules es col·loca la túnica impregnada pel filtre, la metzina li devora la carn. És realment espantós. (Així, per cert, el centaure Nessos aconsegueix una cruel venjança post mortem).

No és d’estranyar que Deianira, quan sap el que ha passat, se suïcidi. Per la seva part, Hèrcules, abans de morir, demana al seu fill Hil·los que es casi amb Iole. Hil·los, molt reticent, hi acaba accedint només per deure filial.

Hèrcules no mereixia un final tan cruel. Però ja se sap com són els déus:

Engendren un fill, reclamen el nom

de pare i es miren aquests sofriments!