Traducció: Arnau Barios
“Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin”, diu amb raó Arnau Barios, l’intrèpid traductor d’Eugeni Oneguin (1833), i per això és tan emocionant tenir aquest llibre a les mans, i llegir-lo, i un cop llegit, tornar-lo a obrir de tant en tant i rellegir a l’atzar alguna de les 389 estrofes de catorze versos (ABABCCDDEFFEGG) que el talentós Arnau Barios, alternant octosíl·labs i decasíl·labs per no deixar-hi la pell, ha traduït amb gràcia infinita. Viu pletòric, el català, en aquesta traducció.
Eugeni Oneguin té tres personatges
principals. El primer no és Oneguin sinó el propi Puixkin, entranyable autor
que treu el cap cada dos per tres, per fer aclariments, comentar la jugada, fer
broma, exposar les seves passions més privades (els peuets!), etcètera. Amb
aquesta estrofa, per exemple, acaba el tercer capítol.
I finalment ella sospira,
s’alça del banc, comença a caminar.
Però, al passeig, tan bon punt gira,
troba que al seu davant, dret, hi ha
l’Eugeni, amb la mirada ardida,
temible com una ombra que intimida.
Com si l’hagués cremat un foc,
s’atura aquí, no es mou de lloc.
Com continua la trobada brusca,
amics, ho contaré més tard.
No em veig amb cor de fer la meva part,
que una xerrada llarga ofusca
i em cal descansar un xic, sortir a fer un tomb:
després ho reprendré des d’aquí on som
La noia que sospira al primer vers és la pobra Tatiana, una noia de
pagès, sincera i ingènua, que un bon dia s’enamora d’Eugeni Oneguin, un dandi desmenjat
que acaba d’arribar de Sant Petersburg. Sí, desmenjat. Així el retrata Puixkin
en els seus darrers temps a la capital.
Ja no s’enamorava de les belles
sinó que, a contracor, feia el galant.
¿L’abandonaven? Descansava d’elles.
¿Li deien “no”? Es refeia en un instant.
Ja les cercava amb apatia
ja les deixava i no les compadia,
li eren igual l’amor, l’enuig...
Així fa l’hoste indiferent que fuig
de casa, al tard, a jugar al whist,
s’hi està una estona, deixa el joc
i marxa tot seguit del lloc,
torna, s’adorm i, sense res previst,
a l’endemà, de nou despert,
on anirà a la nit no sap del cert.
Se sol dir que aquesta novel·la en vers té poc argument. Potser és
cert, però l’argument que hi ha es recorda, i ningú que l’hagi llegida no
oblidarà el malencònic final ni, al sisè capítol, el tràgic final de Lenski (un
duel en una obra de Puixkin? que estrany!), meravellosament descrit a l’esfrofa
32 per la imbatible parella Puixkin-Barios.
Immòbil jeu; estranya, al front,
mostra una calma decandida.
Té foradat el pit, per on
raja la sang; surt baf de la ferida.
A penes fa un instant hi havia,
en aquest cor, la poesia,
l’odi, l’amor i l’esperança,
la sang en bull, la vida en dansa;
ara tot és silenci i fosquedat,
igual que em una casa buida:
ningú no hi viu i no se’n cuida,
han clos els finestrons, han enguixat
els vidres. La mestressa és lluny, des d’ara.
No se’n sap res. Qui sap on para.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada