9: AL FAR. Virginia Woolf

Traducció: Helena Valentí

Al Far (To the Lighthouse) és potser la millor novel·la de Virginia Woolf (1882-1941). No és fàcil la seva lectura, perquè a vegades és complicat saber a qui cal atribuir les observacions, els sentiments, les emocions o les reflexions descrites. El punt de vista canviant (focalització múltiple), els pocs diàlegs i l’escassa acció obliguen a llegir la novel·la amb calma i molta atenció. Superats aquests obstacles, la recompensa és enorme, perquè les revelacions de la mirada introspectiva de Virginia Woolf són inigualables. La veritat de la vida, que és la matèria de què està feta la millor literatura, emergeix amb una força admirable.  

 Al Far descriu bàsicament dos dies de la vida de la família Ramsay, dos dies d’estiu a l’illa d’Skye, a les Hèbrides escoceses, separats per deu anys (1910 i 1920). A la primera part de la novel·la –“La finestra”- hi ha la família al complet, amb els vuit fills i la càlida presència de la bonica senyora Ramsay, il·luminant cada estança de la casa i apuntalant el seu marit, professor de filosofia tan preocupat per la seva obra que oblida l’essencial de la seva vida. L’home no ignora, però, el destí de tot plegat: “Tothom té permís, fins i tot els herois moribunds, de preguntar-se què diran els homes després de la mort. La fama durarà quant, dos mil anys?  (es va preguntar irònicament el senyor Ramsay fitant l’arbust) No res si t’ho mires des del cim de la muntanya que s’enlaira per sobre l’ermot immens del temps. La pedreta que hom mou distretament amb un cop de peu sobreviurà fins i tot a un Shakespeare.” (Pàg. 50, capítol 6). (The very stone one kicks with one’s boot will outlast Shakespeare.)

Les reflexions de la senyora Ramsay sobre l’imparable pas del temps van en una altra direcció: “Ai, però ella no volia que James es fes gran, ni un dia més gran, i Cam tampoc. Aquests dos, li agradaria de reservar-se’ls tal com eren, entremaliats dimoniets, deliciosament angelicals, i que mai els hagués de veure transmutats en monstres camallargues. Res no la rescabalaria de la pèrdua.” (Pàg. 74, capítol 10)

Afegeixo dues interessants reflexions d’aquesta primera part:

Era de debò extraordinari que haguessin continuat existint (els Manning) durant tots aquells anys sense que ella s’aturés a pensar mai en ells. Moltes coses havien passat a la seva vida durant aquells anys. I tanmateix era probable que Carrie Manning tampoc no hagués pensat mai en ella. Idea que (la senyora Ramsay) trobà força estranya i desagradable. (Pàg. 107, capítol 17)

“Les amistats, fins i tot les més fermes, són d’una fragilitat paorosa”. (Pàg 109, capítol 17). (Friendships, even the best of them, are frail things.)

La segona part –“El temps passa”- és un interludi cruel: la senyora Ramsay ha mort, com també la seva filla Prue, de part, i un altre fill Andrew, a la guerra. A la tercera part –“El far”- només el pare i dos fills, Cam(illa) i James, són a la casa de l’illa de l’Skye. La visita al far, suspesa fa deu anys per culpa del mal temps, ara finalment es fa, i els dos fills, d’entrada enfadats, s’acaben reconciliant amb el pare. Des de la distància, els contempla Lily Briscoe, pintora convidada a casa dels Ramsay. Fa deu anys havia començat un retrat de la senyora Ramsay i del seu fill James, i ara el completa. El record de la inoblidable senyora Ramsay (homenatge de Virginia Woolf a la seva mare) omple d’emoció tota aquesta tercera part.  

Quin sentit té la vida? I vet aquí –la pregunta no podia ser més senzilla; a més, era una pregunta amb tirada a enganxar-se damunt teu, a mesura que passaven els anys. La gran revelació no s’havia produït mai. Potser no es produïa mai. Però es produïen petits miracles quotidians, il·luminacions, llums petits que s’encenien inesperadament en la fosca; com ara aquest. Aquest, i aquell i aquell altre; ella al costat de Charles Tansley i davant l’ona que rompia; la senyora Ramsay fent-los fer les paus; la senyora Ramsay dient “Vida, atura’t aquí”; la senyora Ramsay convertint el moment en quelcom de permanent (com s’escarrassava ella, Lily, en un altre pla, per convertir l’instant en quelcom de permanent) –allò era el que se’n diu revelacions. Enmig del caos sorgia una forma; el moviment i la fluïdesa exterior (va mirar la corredissa del núvols i el tremolor de les fulles) era fixat, transmutat en quelcom d’estable. Vida,atura’t aquí, deia la senyora Ramsay. “Senyora Ramsay! Senyora Ramsay!” repetí Lily. A ella li devia aquella revelació. (Pàg 189, cap. 3 d’El far)  

¿No hi havia cap guia, ni cap recer, i era tot com un miracle, i no hi havia més remei que saltar del pinacle d’una torre a l’aire? ¿Era la vida realment això, fins i tot per a la gent d’edat? ¿Aquesta cosa desconcertant, inesperada, desconeguda? Durant un segon va creure que si els dos (ella, Lily, i el senyor Carmichael) s’aixecaven, allí, en aquell moment, enmig de la gespa, i exigien una explicació de per què era tan breu, tan inexplicable, i ho deien amb suficient violència, com dos éssers humans tal com cal, amb dret a una explicació completa, parlaria, aleshores sí, la bellesa es redreçaria , l’espai es tornaria a omplir, els absurds ornaments agafarien un altre cop forma; si els dos cridaven amb força suficient tornaria la senyora Ramsay. “Senyora Ramsay!” va dir en veu alta, “Senyora Ramsay!” Les llàgrimes li rodolaven cara avall. (Pàg. 208, capítol 5 d’El far)